La immunologia: clau per entendre la salut i la medicina del futur

Durant dècades, la immunologia va ocupar un lloc discret en els llibres de medicina. Avui, però, s’ha convertit en una disciplina central que permet reinterpretar gran part de les malalties humanes. Estudiada inicialment en relació amb les infeccions, avui sabem que també té un paper fonamental en la lluita contra el càncer, en trastorns neurològics i en un nombre creixent de patologies d’origen autoimmunitari i inflamatori. Aquesta visió transversal és la que dona sentit a la creació del CaixaResearch Institute, concebut per situar el sistema immunitari al centre de la investigació, com a eix comú de la salut i la malaltia.

La immunologia és una branca del coneixement que estudia el sistema immunitari i el seu funcionament analitzant com identifica el cos les cèl·lules pròpies, detecta els potencials «enemics» externs i activa mecanismes de defensa per mantenir-los sota control. Gràcies a aquest coneixement s’han assolit fites tan fonamentals com el desenvolupament de vacunes eficients i l’erradicació de la verola, un dels avenços més grans de la medicina moderna.

Així mateix, també estudia com aquesta maquinària ens protegeix davant d’amenaces internes, com ara les cèl·lules canceroses, i també els sofisticats mecanismes de control que necessita per aturar-se i no danyar els nostres teixits. Més recentment, a través de l’anomenada immunoteràpia, la comunitat científica està aprenent a reprogramar les cèl·lules immunitàries amb l’objectiu de modificar les cèl·lules del mateix pacient perquè actuïn de manera terapèutica. 

Aquest equilibri entre l’extern i l’intern, entre el que és segur i les amenaces, es podria comparar amb una coreografia: el sistema immunitari s’ha d’activar davant de qualsevol esdeveniment que ens posa en perill i desactivar quan l’amenaça desapareix. La immunologia també estudia quan falla un d’aquests passos: si la resposta queda curta, infeccions o tumors poden progressar; si es descontrola, el sistema pot reaccionar davant d’estímuls que no suposen cap perill o fins i tot danyar teixits sans, com passa en les al·lèrgies i en les malalties autoimmunes. Entendre això, és a dir, com i per què es produeixen aquests errors, és un dels grans reptes de la biomedicina actual.

El sistema immunitari connecta pràcticament tots els òrgans i processos del cos, i els seus mecanismes influeixen en àmbits tan diferents com les infeccions, la salut cerebral, la reparació de teixits, l’envelliment, el desenvolupament de malalties cròniques i, en general, l’equilibri de l’organisme. Aprofundir en el seu funcionament no tan sols ajuda a explicar per què emmalaltim, sinó que també obre el camí a noves formes de diagnosticar, prevenir i tractar un ampli espectre de patologies. La immunologia ja no és una disciplina més, sinó un eix transversal de totes les branques de la medicina i la salut.

Infeccions i vacunes: el sistema immunitari a primera línia

Quan es pensa en immunologia, el primer que acostuma a venir-nos al cap són les malalties infeccioses. No és casualitat: des que existim, el sistema immunitari ha estat clau per afrontar agents externs com virus, bacteris o paràsits. I tot i que aquest continua sent un àmbit central de la investigació immunològica, la ciència avança cap a preguntes cada vegada més complexes, impulsades per noves tecnologies que avui permeten analitzar l’impacte de la immunologia en altres àmbits.

Des del descobriment de les primeres vacunes fins avui, se n’han desenvolupat desenes i el coneixement sobre el seu funcionament ha avançat molt. Avui sabem que no totes les persones responen de la mateixa manera a una vacuna i que tampoc no reaccionen igual davant d’una mateixa infecció. Aquesta variabilitat —que la pandèmia va fer visible a escala global— és un dels camps en què la recerca immunològica està aportant algunes de les respostes més reveladores. Comprendre aquestes diferències és clau per dissenyar vacunes més eficaces i equitatives, capaces de protegir poblacions diverses. A més, mentre algunes vacunes generen immunitat a molt llarg termini, d’altres ofereixen una protecció més breu. Entendre per què es produeixen aquestes diferències és fonamental per desentranyar com es construeix una memòria immunitària duradora i avançar cap a estratègies que evitin la necessitat d’administrar dosis de reforç repetides, una qüestió que la ciència encara treballa per resoldre.

La immunologia també està permetent desxifrar fenòmens que fins fa molt poc eren enigmàtics, com la COVID persistent i la tolerància que desenvolupen certes poblacions exposades de manera continuada a patògens com el paràsit de la malària.

A més, a mesura que el clima, els moviments poblacions i els canvis ambientals afavoreixen l’expansió de virus emergents, el coneixement immunològic es converteix en una eina essencial per anticipar i contenir aquestes amenaces.

Quan les defenses miren cap endins

Si en les infeccions el repte del sistema immunitari és reconèixer i neutralitzar una amenaça externa, en el càncer el repte és encara més complex. En aquest cas, el sistema immunitari ha de detectar quan cèl·lules del propi organisme deixen de funcionar correctament. En condicions normals, el sistema immunitari detecta aquestes cèl·lules que presenten un comportament anormal i les destrueix (en un procés conegut com a immunovigilància), però quan aquestes cèl·lules aprenen a evadir les cèl·lules immunitàries poden aconseguir proliferar i originar tumors.

Comprendre com es produeixen aquestes dinàmiques entre el tumor i el sistema immunitari s’ha convertit en una de les prioritats de la investigació oncològica actual.

Un altre aspecte que s’ha identificat és que la resposta immunitària es construeix sempre en un context en què múltiples senyals determinen si el sistema actuarà amb eficàcia o quedarà bloquejat. Ja no es tracta només d’atacar el tumor, sinó també d’intervenir sobre el sistema que l’ha de reconèixer, aprendre a modular les defenses de l’organisme, retornar-los la capacitat d’identificar l’amenaça, ajustar-ne la intensitat i dirigir-ne l’acció amb precisió.

Els avenços en la immunoteràpia contra el càncer han demostrat el gran potencial d’aquest enfocament, però també n’han posat de manifest els límits. No totes les persones responen igual als mateixos tractaments i entendre’n les causes continua sent un dels grans interrogants oberts. De nou, la recerca actual apunta cap a la diversitat del sistema immunitari i la seva interacció amb entorns cel·lulars particulars.

El diàleg entre el sistema immunitari i el cervell

De vegades, el desequilibri apareix quan la resposta es dirigeix cap a llocs especialment sensibles. Durant molt temps, el cervell es va considerar un territori aliè a la immunologia, protegit per una barrera pràcticament infranquejable coneguda com a barrera hematoencefàlica, la gran frontera física del cervell a través de la qual no poden accedir les cèl·lules del sistema immunitari. Avui aquesta idea he quedat enrere.

La neuroimmunologia ha revelat que darrere de determinats trastorns neurològics hi ha mecanismes immunitaris mal regulats, i identificar aquests processos ha comportat un canvi radical. Malalties que abans eren considerades inexplicables o irreversibles avui es poden diagnosticar amb més precisió i, en molts casos, es poden tractar. La neuroimmunologia ha descobert tota una nova categoria de malalties en què el sistema immunitari està implicat, cosa que fins fa poc ni tan sols se sospitava.

El treball desenvolupat en aquest camp ha demostrat que una resposta immunitària mal dirigida pot afectar proteïnes essencials del sistema nerviós. Comprendre quins senyals desencadenen aquest procés permet classificar millor aquestes patologies i intervenir-hi abans que el mal sigui irreversible.

A més, aquesta connexió entre immunitat i cervell està ampliant el focus cap a malalties que tradicionalment s’havien estudiat des d’altres angles, com alguns processos neurodegeneratius. L’activació persistent de mecanismes immunitaris, la pèrdua de sistemes de control o els senyals inflamatoris sostinguts es presenten avui com a peces rellevants d’un trencaclosques molt més ampli que obliga a repensar la relació entre el cervell i la resta de l’organisme.

Quan responem davant d’amenaces inexistents o contra nosaltres mateixos: autoimmunitat i desregulació

De vegades fallen els mecanismes del sistema immunitari a l’hora de distingir el que exigeix una resposta per part seva i el que no. En aquests casos pot actuar de manera agressiva davant d’estructures pròpies de l’organisme, com en l’autoimmunitat, o bé ho pot fer de manera desproporcionada davant d’agents externs que per si mateixos no ens podrien causar un gran dany, com passa en les al·lèrgies.

La recerca ha demostrat que en aquest procés hi conflueixen múltiples factors. La genètica hi aporta una part de l’explicació, però no és suficient. L’historial immunitari de cada persona, la seva exposició a infeccions prèvies i la forma en què el seu sistema immunitari va aprendre a respondre al llarg de la vida hi exerceixen un paper decisiu.

Més enllà d’alleugerir símptomes, la immunologia ofereix la possibilitat d’intervenir sobre les causes profundes del problema: restaurar els mecanismes de control, modular la intensitat de la resposta i retornar al sistema la seva capacitat d’autoregulació. No és una tasca senzilla, però obre la porta a tractaments més precisos i duradors.

Una nova etapa per a la investigació biomèdica

A mesura que la immunologia ha anat revelant la seva contribució en àmbits tan diferents com les infeccions, el càncer, la neurologia o les malalties inflamatòries, ha quedat clar que no es tracta d’una disciplina més, sinó d’un eix que travessa tota la biomedicina. Comprendre com funciona el sistema immunitari —i sobretot com perd el seu equilibri— permet unir peces que durant dècades s’havien estudiat per separat i trobar solucions on pràcticament no hi havia esperança. La immunologia és avui el punt de trobada de molts dels grans avenços mèdics.

Les malalties vinculades al sistema immunitari afecten centenars de milions de persones arreu del món. Aquesta nova mirada permetrà reduir la mortalitat extrema de les malalties infeccioses, que actualment se situa entre 8 i 12 milions de morts anuals, com també les computades al càncer, amb 10 milions de morts l’any aproximadament. També ajudarà a millorar la qualitat de vida o a desenvolupar nous tractaments per a persones amb malalties al·lèrgiques (que afecten un 30-40% de la població), inflamatòries cròniques (aproximadament 5 milions de persones) o autoimmunes (fins a un 10% de la població). A més, contribuirà a plantejar noves respostes diverses malalties cardiovasculars i neurològiques que afecten més de 3.000 milions de persones i provoquen 30 milions de morts anuals.

La vocació del CaixaResearch Institute se centra precisament en aquest punt d’inflexió: impulsar una investigació que miri el sistema immunitari com un tot capaç de generar coneixement fonamental i, al mateix temps, obrir noves vies per a la prevenció, el diagnòstic i el tractament de malalties. Una aposta per la ciència que aspira a comprendre en profunditat els mecanismes de la salut i la malaltia, i a generar un impacte durador en el benestar de la societat.