Estàs llegint:
Estàs llegint:

17.11.26
7 minuts de lecturaEnvia les teves preguntes a:
Director científic de CaixaProinfància
Catedràtic d’Educació (Àrea de Pedagogia Social) de la Universitat Ramon Llull a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL
La pobresa infantil continua sent un dels principals problemes estructurals d’Espanya. Malgrat els avenços econòmics i socials de les últimes dècades, milers d’infants segueixen creixent en condicions que limiten les seves oportunitats de futur. Parlem amb Jordi Riera, director científic del programa CaixaProinfància de la Fundació ”la Caixa”, sobre les conseqüències d’aquesta desigualtat, la importància d’intervenir des dels primers anys de vida i la necessitat d’impulsar un projecte país per combatre-la.
Segons l’Enquesta de Condicions de Vida de l’INE, 1 de cada 3 menors de 16 anys (33,9 %) estava el 2025 en risc de pobresa o exclusió social a Espanya, davant del 25,7 % de la població en general. Per què un país com Espanya manté una xifra tan elevada?
Espanya se situa entre els països de la Unió Europea amb pitjors indicadors de pobresa: 1 de cada 4 persones, uns 12,5 milions, està en risc de pobresa o exclusió social. Aquesta realitat afecta amb una intensitat especial la infància: 1 de cada 3 menors es troba en risc de pobresa o exclusió social.
El més preocupant és que aquestes xifres pràcticament no han variat en els últims 15 o 20 anys. Podríem pensar que la pobresa respon a esdeveniments puntuals, com ara les crisis econòmiques o els moviments de població. Però Espanya ha travessat períodes de més i menys prosperitat sense que aquests indicadors hagin canviat substancialment. Això indica que ens trobem davant d’una realitat cronificada que requereix respostes estructurals.
Com influeix el codi postal en el risc de pobresa infantil i en les oportunitats de futur?
El codi postal condiciona molt més el desenvolupament i la trajectòria educativa d’un infant que no pas el seu codi genètic. Determina aspectes fonamentals del seu entorn familiar, les seves condicions d’habitatge i les seves oportunitats culturals i educatives.
Tanmateix, l’article 1 de la Constitució defineix Espanya com un estat social i democràtic de dret. I això significa que ha de vetllar per la igualtat d’oportunitats i la justícia social, compensant primer de tot aquest desavantatge inicial.
Quan parlem de pobresa infantil a Espanya, què significa en la vida quotidiana d’un menor?
Parlem de famílies amb ingressos insuficients o molt inestables que, després de pagar l’habitatge, amb prou feines tenen diners per cobrir necessitats tan bàsiques com l’alimentació.

Aquests infants i joves aprenen des de ben petits una cosa especialment dura: a renunciar. Renunciar a celebrar el seu aniversari convidant els seus amics, a participar en activitats de lleure i a disposar d’un espai propi per estudiar a casa.
Sovint viuen aquestes renúncies amb vergonya perquè els dificulten participar en la vida dels seus companys i ampliar el seu cercle de relacions. I acaben aprenent a amagar la seva situació, amb les conseqüències que això pot tenir per al seu benestar emocional.

En quin moment de la infància és més decisiu intervenir?
Una de les etapes més crucials és la que va dels 0 als 3 anys. Durant aquest període tenen lloc avenços decisius per al desenvolupament personal i cognitiu. L’estimulació i el suport emocional són essencials per afavorir l’aprenentatge, especialment del llenguatge, i evitar que les desigualtats s’acumulin i estiguin ja consolidades a l’inici de primària. Com a país, hem avançat en la gratuïtat de l’educació infantil de 3 a 6 anys, però en l’etapa de 0 al 3 encara queda molt camí per recórrer.
I aquestes dificultats no desapareixen en començar l’escola. A molts d’aquests alumnes se’ls complica el desenvolupament d’una trajectòria d’èxit, de manera que van rebaixant les seves expectatives acadèmiques fins a convèncer-se que continuar madurant en els estudis no és per a ells. Quan acaba l’ensenyament obligatori, augmenta el risc d’abandonament. Així s’afebleix una de les palanques més importants per trencar la transmissió intergeneracional de la pobresa: l’educació.

Què està fallant en la protecció de la infància?
Tradicionalment, Espanya ha abordat la pobresa infantil des d’una perspectiva assistencial, basada en el repartiment de prestacions econòmiques o materials. Però, per si mateix, aquest model de finestretes independents no ha aconseguit trencar el cercle de la pobresa.
A CaixaProinfància entenem que l’ajut econòmic és un recurs, no l’objectiu final. La finalitat de la intervenció es aconseguir l’èxit social, educatiu i cultural dels infants.
Per això dissenyem plans de treball personalitzats que aborden de manera integral les necessitats educatives, sanitàries, psicològiques i socials de cada família. I ho fem a través de xarxes d’entitats per disposar dels millors especialistes en cada àmbit. A més, un altre motiu per treballar en xarxa és que una xarxa també sosté millor qui, metafòricament, cau.
A punt de complir els 20 anys, quin balanç feu dels resultats de CaixaProinfància?
L’any passat vam atendre uns 68.000 infants i joves de 44.000 famílies a través de 202 xarxes d’arreu del territori. I hem après que aquest nou enfocament multidimensional en xarxa, sostingut en el temps, pot generar resultats altament positius.
Ens en podeu donar algun exemple?
Els nens i nenes que participen en els nostres espais 0-3 arriben a primer de primària amb una bretxa educativa molt menor que els infants que no hem pogut atendre, que poden acumular un retard d’un curs o fins i tot d’un curs i mig. És una mostra de com la intervenció primerenca pot afavorir la igualtat d’oportunitats.

També hem aconseguit avenços importants en la graduació en acabar l’ESO. Al principi del programa partíem de taxes del 50-55 % i, entre els joves de famílies amb rendes més baixes que hi participen, hem aconseguit assolir percentatges similars a la mitjana espanyola, situada a l’entorn del 82-84 %. Els ensenyem a no renunciar.
També tenim Impuls Jove, un nou servei dirigit a nois i noies de 14 a 20 anys en risc d’abandonar o que han abandonat els estudis postobligatoris. Només fa dos anys que està en marxa, però ja comencem a observar resultats esperançadors entre joves que reprenen la seva formació.
Tots aquests avenços ens fan pensar que tenim un model d’intervenció que es podria implementar a tot l’estat.
Quins desafiaments té al davant la nostra societat per afrontar la pobresa infantil els anys vinents?
El gran repte és aconseguir que la pobresa deixi de condicionar, des dels primers anys de vida, les oportunitats de futur de tants infants. Perquè la pobresa infantil no és només una qüestió de manca de recursos, sinó també una acumulació d’oportunitats perdudes. No pot ser que un infant, quan comença l’escolarització obligatòria i en funció del seu entorn social de naixement, ja acumuli un desavantatge equivalent a un curs i mig d’aprenentatges.
Per això, hem d’intervenir socioeducativament com més aviat millor, acompanyar les famílies i garantir que l’escola, els serveis educatius i socials i el conjunt d’entitats del territori treballin plegats, en xarxa. No ens podem resignar a compensar les desigualtats quan ja estan consolidades. Ens hi hem d’anticipar des del primer moment.

I, sobretot, hem d’evitar que un infant acabi creient que el seu futur està limitat pel lloc on ha nascut. Aquest és, en el fons, el veritable sentit de la igualtat d’oportunitats.
Aleshores, és qüestió d’augmentar la inversió?
Sí, però no n’hi ha prou amb augmentar els recursos. També cal organitzar millor les prestacions, avaluar-ne els resultats i apostar per un model integral que situï l’educació al centre, com una de les millors vies per trencar la transmissió intergeneracional de la pobresa. Necessitem un canvi estructural.
I, sobretot, hem d’aconseguir que la lluita contra la pobresa infantil deixi de dependre dels cicles electorals. S’ha de convertir en un projecte de país, en un projecte d’estat, compartit més enllà de qualsevol majoria política.