Formar-se per empoderar: un postgrau pioner aborda la soledat en la gent gran

La vellesa és una etapa vital marcada per canvis profunds i pèrdues que, de vegades, comporta un sentiment de soledat difícil de reconèixer i encara més d’afrontar. Per als professionals de l’àmbit social i sanitari, entendre les arrels d’aquesta soledat és essencial per intervenir i abordar-la de manera integral. Amb aquest objectiu neix el postgrau en Atenció a Persones en Situació de Soledat de la Universitat de Vic (UVic-UCC), una formació online impulsada per la Fundació ”la Caixa”. Es tracta del primer programa d’aquestes característiques en llengua espanyola que aborda la soledat des d’una perspectiva global i multidisciplinària.

Les conseqüències de la soledat en la salut física i psicològica, i en el risc de mortalitat prematura de la gent gran estan documentades àmpliament en la literatura científica. En l’àmbit social s’intenta revertir aquest enfocament per mirar cap a les causes que l’originen i d’aquesta manera poder entendre-la millor. 

Per a Laura Coll Planas, llicenciada en Medicina, doctora en Salut Pública i coordinadora acadèmica del postgrau en Atenció a Persones en Situació de Soledat de la UVic-UCC, «la soledat no és tant un problema de salut com un problema de justícia social perquè està desigualment distribuïda». I afegeix: «Cal posar més èmfasi en les causes estructurals, com la pobresa o els entorns físics de les ciutats, en els quals cada vegada hi ha menys espais públics de trobada».

A més, l’estigma social que envolta la soledat continua sent molt present: «Portem malament el fet de compartir la nostra vulnerabilitat i, de vegades, no volem reconèixer la nostra situació per no fer patir els altres», afirma Elena Fernández Gamarra, llicenciada en Psicologia amb un màster en Gerontologia Clínica i coordinadora acadèmica del postgrau. «També sembla que quan algú no està bé és que alguna cosa està fent malament. Per això, moltes persones opten per no parlar de la seva salut mental, per amagar el seu patiment.»

Fernández, assessora també del programa Sempre Acompanyats de la Fundació ”la Caixa”, coneix de primera mà les necessitats de les persones que atenen: «Les acompanyem individualment perquè es tornin a empoderar ja que, quan ens empoderem, sentim que tenim més control sobre la nostra vida. No se’ls ha de negar el seu patiment, sinó ajudar-les a generar mecanismes interns i externs per poder-lo gestionar i transitar cap a un lloc més saludable».

A més de la intervenció individual, a Sempre Acompanyats es treballa també l’entorn social: «Ajudem la gent gran a crear una xarxa comunitària perquè puguin restablir les seves relacions i viure-les de manera més significativa», argumenta Fernández.

Professionals especialitzats en la soledat

El postgrau en Atenció a Persones en Situació de Soledat de la UVic-UCC —la primera formació en espanyol d’aquesta categoria dedicada a la soledat— està dirigit a professionals de qualsevol àmbit que treballin amb gent gran, siguin professionals que s’ocupen de la intervenció directa, directius d’entitats que treballen amb gent gran o bé tècnics i directius de les administracions públiques responsables de la direcció d’equips d’intervenció o del disseny de polítiques amb impacte en el col·lectiu.

La direcció tècnica és a càrrec de Xavier Gómez Batiste, director de la Càtedra de Cures Pal·liatives de la UVic-UCC, director científic del programa per a l’Atenció a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació ”la Caixa” i referent en l’àmbit internacional pel seu disseny del sistema català de cures pal·liatives, juntament amb Javier Yanguas, director científic del programa de Gent Gran de la Fundació ”la Caixa” i reconegut internacionalment com a expert en nous models d’atenció a la gent gran.

El programa acadèmic ofereix una mirada àmplia i profunda sobre la soledat, estructurada en tres grans blocs: «Comença en la part emocional, amb un enfocament intern cap a la persona; passa per la part de les relacions socials i la pertinença a la comunitat, i conclou en la soledat existencial», explica Fernández. «Diguem que s’organitza en tres nivells: Jo amb mi mateix, amb els altres i amb el món», resumeix Coll. Segons Fernández, «per fer una bona actuació és necessari comprendre que la soledat es dona a tots aquests plans. Al final, la complexitat de la soledat és la complexitat de la vida».

Per a les persones que cursen el postgrau, aquesta visió global ha transformat la seva manera d’entendre la soledat i els ha fet descobrir noves eines per aplicar-les en el seu dia a dia. És el cas de Gonzalo Toscano, tècnic de projectes d’intervenció social a la Fundación Albihar de Granada: «El postgrau m’ha permès ampliar la meva manera de veure la soledat i aprofundir en les causes que la generen, a més de fer-me descobrir eines noves que desconeixia i que m’han estat essencials per millorar els meus coneixements».

L’experiència d’Isabel Moreno, directora de la Fundación Albihar, il·lustra bé el potencial que té postgrau per a perfils que no estan implicats en la intervenció directa: «Ara em sento més a prop del treball del meu equip i crec que els puc ajudar d’una manera més profunda. El postgrau fins i tot m’ha ajudat a suggerir idees per redissenyar algunes intervencions».

Objectiu: atenció personalitzada i serveis connectats

«La soledat és a tot arreu», assegura Elena Fernández. «Per això, si jo estic acompanyant, treballant o intervenint en qualsevol àmbit amb gent gran, com més coneixements tingui sobre la soledat més capacitat tindré, com a professional, d’identificar-la».

Segons Mercè Castellà, tècnica d’intervenció del programa Sempre Acompanyats a la Creu Roja de Tàrrega i alumna de la primera promoció del postgrau, «cada persona viu la soledat de manera única, amb la seva pròpia història, les seves necessitats i les seves preferències». «És precisament a través de la pràctica i de l’acompanyament personalitzat que es descobreixen les formes més efectives i humanes d’intervenir.»

Per a la doctora Laura Coll, la societat s’enfronta a dos reptes majúsculs. El primer és entendre «qui necessita què i en quin moment, perquè no hi ha una única solució a la soledat». Per aconseguir una atenció veritablement personalitzada és clau una connexió entre serveis que permeti —un cop detectada la situació— identificar quina ajuda necessita cada persona i oferir-l’hi. Segons l’experta, no es tracta d’eliminar la soledat, inherent a la condició humana, sinó d’oferir eines per aprendre a transitar-la. El segon gran repte, afegeix Coll, és «la prevenció i la promoció d’un context social en el qual ens puguem relacionar millor; recuperar aquesta connexió social amb la profunditat que sigui necessària».