Javier Yanguas: «Ara vivim més anys, però, què en fem?»

Vivim més anys i ho fem en més bones condicions que les generacions anteriors, però ara un dels grans desafiaments és dotar de sentit aquest temps. La vellesa ja no és només una etapa de descans, sinó també una oportunitat per al desenvolupament personal i la contribució al bé comú. Javier Yanguas, psicòleg, gerontòleg i director científic del programa de Gent Gran de la Fundació ”la Caixa”, reflexiona sobre l’envelliment com un procés ple de possibilitats i reptes. 

Com ha canviat en les últimes dècades el grup del que entenem per persones grans? 

És un grup cada vegada més heterogeni i divers. No hi ha una única vellesa, sinó velleses diferents. Parlar de persones grans actualment és parlar d’etapes diferents en això que anomenem vellesa. No es pot ficar en un mateix sac 30 anys de vida, com si tot el que passés entre els 65 i els 95 fos el mateix. Si tenim molt clar que entre els 0 i els 30 passen moltes coses, hem de saber que en passen unes altres de molt diferents entre el 65 i el 95.

Avui arribem a la vellesa en les mateixes condicions que els nostres avis? 

A la mateixa edat, avui som més joves. La literatura científica ho confirma tant en l’aspecte cognitiu com en el físic i el social. Un estudi de Wilson de la Universitat de Chicago de ja fa uns quants anys assenyalava, per exemple, que els 70 d’ara són els 62 de fa 30 anys en termes cognitius. I això és una notícia boníssima. Hem guanyat vida i cada vegada és més clar que la referència dels 65 ja no és vàlida per marcar la vellesa. De fet, diferents articles científics han proposat diversos llindars d’entrada a la vellesa. Un de simple és que entraríem en el que anomenem vellesa 15 anys abans de l’esperança de vida de cada generació. D’altra banda, la Societat Gerontològica del Japó va proposar el 2017 elevar el llindar als 75. 

La gran pregunta actualment no és com podem viure més anys, sinó com els podem viure amb plenitud? 

Viure més anys és una oportunitat, però també és un repte. Fa 50 anys, la vellesa era la part final de la vida i tenia poc valor: la gent deixava de treballar i arribava en condicions de salut molt limitades. Ara, un dels reptes, quan estem bé en termes econòmics i de salut, és omplir de sentit i de projectes aquests 30 anys de vida. Tenim l’oportunitat de viure el doble de temps que els nostres avis o besavis, i jo sento que tenim l’obligació moral, personal i ètica de buscar una vida bona, una vida amb sentit i propòsit. 

Però què significa exactament això de viure amb sentit?

El filòsof Francesc Torralba acostuma a parlar d’«arribar a ser el que estem cridats a ser». Ens hem cregut que la vida bona és el gaudi, el descans, la falta de responsabilitat; aquesta mirada hedonista d’Epicur en la filosofia. Però hi ha una altra mirada que a mi em sembla més atractiva, que té a veure amb l’eudaimonia, amb Aristòtil, amb el fet de pensar que una bona vida, i, per tant, una bona vellesa està associada al desenvolupament personal, a l’autonomia, a la contribució als altres i a la societat; en definitiva, enllaçar el nostre benestar i la nostra felicitat amb la dels altres.

No estic gens ni mica en contra del gaudi ni del descans, però crec que tenir una vida bona exigeix implicar-te, comprometre’t. No hi ha res de bo sense esforç. Igual que les bones relaciones exigeixen compromís i perseverança, una bona vellesa també exigeix que ens impliquem a aconseguir una vida bona. Hem de donar a la nostra vellesa una direcció, una orientació; hem de buscar una vida que estigui d’acord amb els nostres valors, que ens permeti desenvolupar-nos, sent conscients de la vulnerabilitat, de la malaltia, del fet que la vellesa és el final de la vida i que sempre, sempre estem —com deia Albert Einstein— per als altres.

El futur de la nostra societat recau llavors també en els jubilats? 

És clar, jubilar-se de l’activitat laboral no significa jubilar-se de la vida. Avui a Espanya hi ha un 20 % de persones grans aproximadament. Si hi sumes les generacions del baby boom —que són uns 14 milions de persones—, abans de no gaire,grosso modo, 4 de cada 10 persones tindran més de 50 anys. Societats envellides com la nostra no poden tirar endavant sense que les persones grans entenguem que cal col·laborar i aportar al bé comú. Les societats que siguin capaces de connectar la gent gran amb els reptes de la societat, impulsar el talent sènior i oferir-los oportunitats de participació tindran molts més avantatges.

Cal recuperar la idea del llegat, aquesta mirada intergeneracional. Jo vinc del País Basc i recordo que, de petit, un dia vaig veure el meu avi que plantava una pomera i li vaig preguntar: «Per a què la plantes?». I ell em va dir: «Per a tu, per als teus germans». Ell no va veure mai els fruits d’aquestes pomeres; plantava per a les generacions que venien. 

Augmentar les connexions intergeneracionals podria canviar la mirada de la societat respecte de la vellesa? 

De vegades ens pensem que intergeneracional només vol dir que persones grans i joves es prenguin un cafè, però hem d’anar més enllà. L’evidència científica diu que cada vegada hi ha una distància més gran entre generacions perquè hi ha menys convivència, menys contacte. Les famílies han canviat, però també han canviat les relacions en general, que ara són més fràgils. Zygmunt Bauman posa l’exemple del cafè instantani: hi poses aigua calenta, un sobret, sucre, el remenes i te’l prens. Però això és un succedani, el cafè de veritat, diu Bauman, és una altra cosa. I les relacions també són una altra cosa.

Per refer aquest acostament entre generacions ens calen llocs de trobada i col·laboració. Però no l’hem de refer des del bonisme, sinó des de la cooperació i el reconeixement mutu de les nostres capacitats i vulnerabilitats. 

La vellesa continua sent una època de pèrdues? 

És cert que és una època en què hi ha vulnerabilitat. Hem d’aprendre a viure amb pedres a les sabates, pedres amb què hem de conviure, simbòlicament, perquè no ens podem descalçar i treure’ns-les. Envellir implica adaptació i renúncies. Hi ha pèrdues de rols (la transició a la jubilació), però també hi ha pèrdues de persones o del que en un moment determinat sustentava el nostre projecte vital. 

Recordo una dona de vuitanta i molts anys que va entrar al programa Sempre Acompanyats de la Fundació ”la Caixa”. Havia estat casada amb el seu marit des dels 20 anys, i aleshores l’havia perdut. Aquesta dona tenia fills que la cuidaven, però, qui pot omplir 60 anys de relació? És una pèrdua insubstituïble que afecta el teu projecte de vida, la teva existència, els teus perquès. En tot cas, malgrat les pèrdues i la nostra vulnerabilitat ontològica, necessitem apostar per la vida i per viure. Amb suports, amb acompanyament és possible viure amb pedres a les sabates.

I com es cura aquesta soledat? 

La soledat no es cura perquè no és una malaltia, és una cosa pròpia de l’ésser humà amb la qual hem d’aprendre a viure. La soledat és una experiència molt complexa i la companyia no ho soluciona tot. De vegades ens falten persones, però d’altres, la nostra soledat té més a veure amb sentiments de buidor o abandonament, o amb la pèrdua del sentit de la vida. Jo crec que la soledat té a veure amb la condició humana. Hem d’aprendre a afrontar-la i gestionar-la perquè és part de la nostra existència. A més, la soledat moltes vegades recull una suma de vulnerabilitats: pèrdues a les quals s’afegeix la pobresa, una vida limitada en territoris complexos, etc. Per això, el programa de Gent Gran de la Fundació ”la Caixa” treballa amb les persones individualment, però també amb l’entorn comunitari, amb el territori i, a més, busca conscienciar la societat. Un problema complex demana enfocaments capaços d’intervenir tenint en compte aquesta complexitat.

La por que tenim de fer-nos grans és el que ens fa tenir conductes edatistes? 

La filòsofa Simone de Beauvoir deia, en el pròleg de La vellesa, que ens neguem a reconèixer-nos en el vell que serem. Però, amb algunes excepcions, aquí hi arribarem tots, de manera que hem de mirar la vellesa de cara. 

En el programa de Gent Gran de la Fundació ”la Caixa” intentem aportar un nou model de comprensió de la vellesa, des de l’heterogeneïtat i la diversitat, amb una mirada personalitzada, i també des de l’ètica, la dignitat i l’autonomia de les persones. Creiem en les capacitats de la gent gran. Les acompanyem, però alhora hi confiem. Volem que passin de ser subjectes passius a ser subjectes actius de la seva pròpia història. Entenem que s’ha de tractar la gent gran com a adults que són i demanar-los que també es comprometin, que col·laborin en la construcció de la societat del futur.