Persones grans davant del dol: escoltar per cuidar

Al llarg de la vida, una persona pot afrontar molts tipus de dol, no sols per l’absència d’éssers estimats, sinó també per altres pèrdues significatives. En les persones grans, la suma d’aquestes experiències pot afectar el seu benestar emocional. Per transitar aquests processos, la Fundació ”la Caixa” ha impulsat als seus centres de gent gran xerrades de sensibilització i tallers de l’Escola de Cuidadors a través del programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades.

Com cada tarda, l’Espai Fundació ”la Caixa” Sant Lluís de Barcelona obre les portes i es comença a omplir de vida. La majoria dels que hi entren es coneixen. Entre els habituals es percep una familiaritat construïda amb el temps. Es formen petits grups, amb salutacions i abraçades. Minuts després, amb l’aforament complet, és ben clar l’interès que ha despertat la xerrada programada: «El dol al llarg de la vida».

La sessió forma part d’una iniciativa conjunta que organitzen als seus centres dos programes de la Fundació ”la Caixa”, Gent Gran i Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades, per posar el coneixement dels professionals experts en dol al servei de la gent gran. «La iniciativa sorgeix per acompanyar la gent gran oferint-los eines que els permetin sentir-se millor, tenir cura del seu benestar i afrontar situacions de fragilitat emocional o social», explica Montse Buisán, directora corporativa de Programes Socials de la Fundació ”la Caixa”.

Aquesta iniciativa s’estendrà als Espais Fundació ”la Caixa” de Madrid, Múrcia, Girona, Granollers, Terrassa, Tarragona, Lleida i dos centres més de Barcelona.

Elena Angulo, psicòloga clínica de l'Equip d'Atenció Psicosocial (EAPS) Hospital Clínic, és l’encarregada de guiar aquesta xerrada oberta sobre el dol a Sant Lluís. L’objectiu és clar: generar un espai d’escolta on les persones puguin compartir experiències personals, posar nom al que senten i resoldre dubtes sobre un procés que és tan universal com sovint silenciat.

Més enllà de la mort d’un ésser estimat

«El dol és un procés natural d’adaptació a una pèrdua significativa. Culturalment el tenim molt associat a la mort d’un ésser estimat», explica Elena Angulo. Però les pèrdues que obliguen a recompondre’s en són moltes més. Al llarg de la vida es produeixen ruptures relacionades amb aspectes relacionals, objectes o etapes vitals: «Una pèrdua inesperada de la salut, de la parella per una separació o fins i tot del país d’origen són processos que comporten una adaptació emocional. La persona ha d’aprendre a viure sense aquest element que abans formava part de la seva vida».

En les persones grans, aquest procés sol estar marcat per un tret característic: l’acumulació. Segons Angulo, enfronten el dol igual que en qualsevol altra etapa, però amb el pes afegit d’una biografia més llarga i sovint colpejada per més comiats. A la pèrdua de familiars i amics s’hi afegeixen els canvis en les capacitats físiques o cognitives, en el rol dins de la família o la societat i fins i tot en la pròpia imatge corporal. «També s’hi suma un moment de revisió de la vida en què les persones grans poden connectar amb el seu propi final», apunta la psicòloga. 

Neus Ballabriga ha encadenat diversos dols al llarg de la seva vida. «La meva mort ja no em fa gens de por», afirma amb rotunditat. Sota unes ulleres fosques que li protegeixen els ulls després d’una pèrdua recent de visió, afronta el dia a dia amb enteresa, tot i que hi ha una absència que continua ocupant un lloc central: la de la seva filla, morta als 20 anys en un accident. «Va ser el cop més dur de la meva vida», diu. En recordar-ho subratlla també la importància dels petits gestos de l’entorn: «Un silenci compartit, una visita ràpida o una trucada sempre ajuden». 

És força estesa la idea que les persones grans, pel fet d’haver viscut més, estan més preparades davant les pèrdues. Elena Angulo desmunta aquest tòpic: «No té per què ser així». En realitat, explica, el que més necessiten en un procés de dol és «sentir-se validades i reconegudes, estar acompanyades i tenir un suport emocional sense judicis».

Dolors García, també habitual del centre, va perdre el marit després de 50 anys de matrimoni. Poc després van morir també els seus pares, amb qui convivia. En el seu cas, l’acompanyament familiar va ser decisiu: «Els meus fills i els meus nets m’han donat afecte i companyia, i ho he pogut parlar molt amb ells. Quan et trobes sol és bo poder comptar amb algú». 

També Flora Solé, una altra usuària del centre, arrossega dols difícils de pronunciar sense estremir-se. Els seus dos fills van morir per malaltia. «Quan la gran va morir als 30 anys per un càncer de mama em vaig passar un mes plorant sense parar. Els vaig poder acompanyar fins al final: tots dos van morir a casa, acompanyats. És molt dur, però ara em toca sobreviure a tot això», declara. Després de més de 40 anys vivint a València es va traslladar a Barcelona amb el seu marit: «Ens vam jubilar i allà estàvem molt sols. Aquí tinc les meves nebodes, la meva cunyada i la meva germana. Estem una mica més acompanyats».

Acompanyar sense envair

La manera de viure un dol no és mai igual. La consciència de l’autocura, la capacitat de resiliència, la salut física i mental o l’espiritualitat influeixen en com transita cada persona per una pèrdua. També l’entorn proper hi té un paper decisiu: «És important acompanyar amb empatia, escoltar de manera activa, facilitar l’expressió emocional i evitar frases fetes i consells», subratlla Angulo.

«En definitiva, cal respectar el procés i els temps de cada persona, però fent-los saber que ets aquí». Perquè acompanyar no sempre consisteix a trobar les paraules adequades. A vegades n’hi ha prou amb sostenir la presència, no apressar el dolor ni intentar corregir-lo. 

No tots els processos de dol, a més, evolucionen de la mateixa manera. «En el dol es transita per diferents emocions i quedar-se encallat en una pot indicar que alguna cosa no va bé», adverteix Angulo. Entre els signes d’alerta esmenta «la negació de la pèrdua o una intensitat de les emocions tan alta que impedeix portar una vida normal»; també l’aïllament extrem, quan la persona es tanca en si mateixa i no vol connectar amb ningú.

«Un dol complicat és un procés psicològic, no un fracàs. Per això és important demanar ajuda», insisteix Angulo. Ballabriga, García i Solé coincideixen: anar a veure un professional pot ser decisiu quan el dolor desborda. «Un acompanyament psicològic ajuda a treure coses i a aclarir-te», resumeix Solé.

En aquests casos, la feina dels professionals consisteix a identificar els recursos de cada persona, comprendre el que ha viscut i oferir-li sosteniment sense jutjar. «Veiem quines són les seves experiències, quins recursos té i què ha viscut per poder-ho validar i sostenir», explica Angulo. «I també perquè pugui connectar amb el seu entorn, sobretot per treballar aquesta soledat no desitjada».

Els centres de gent gran: espais de vida comunitària

Reforçar la xarxa de suport és clau per integrar el dol sense quedar-hi atrapat. I en aquest sentit, cultivar les relacions socials és gairebé tan important com l’acompanyament professional. Els centres de gent gran hi tenen un paper fonamental: són llocs on es teixeixen vincles, s’enfronta l’aïllament i es reconstrueix el sentiment de pertinença, encara que sigui a poc a poc. Són escenaris quotidians de trobada, escolta i cura mútua.

Ballabriga, García i Solé venen de manera regular a l’Espai Fundació ”la Caixa” Sant Lluís. Per a elles, el centre ja forma part de la seva vida diària. «És com un annex de la meva vida a casa. Vens aquí, passes una estona amb les companyes, parles amb la gent i aprens molt», explica Ballabriga. 

La Fundació ”la Caixa” impulsa, a través dels seus 629 centres—propis i en conveni amb diverses administracions, repartits per tot el territori espanyol—, el paper actiu de la gent gran i la seva participació en la societat: només el 2025 va dur a terme més de 20.000 activitats organitzades amb prop de 570.000 participants. Es tracta d’una xarxa que ofereix activitats adaptades a perfils i necessitats diverses en un moment en què la població gran és cada cop més heterogènia.

Per a les tres companyes, anar al centre és molt més que omplir el temps fent activitats. És una manera de sostenir-se, de compartir, de no quedar-se soles amb el dolor: «En un moment donat em vaig adonar que o me n’anava o bé seguia vivint, i, si seguia vivint, havia de viure amb totes les conseqüències. Ara m’apunto a un bombardeig. Soc voluntària, vaig a grups de suport amb la psicòloga, faig natació...», explica Solé. «Intento transformar la ràbia en amor als altres, fer coses per a altres persones. Això t’ajuda a sentir-te millor, a treure la pena, no a tapar-la. T’ajuda a seguir vivint», conclou.