Els grans espies del cinema s’infiltren en la nova exposició de CaixaForum València

El centre cultural de la Fundació ”la Caixa” acull la mostra Top Secret. Cinema i espionatge, en una nova col·laboració amb la Cinémathèque Française, que explora la història inèdita dels vincles entre l’ofici d’actors i d’espies. El joc de miralls entre cinema i espionatge és el punt de partida d’aquest viatge cronològic i temàtic a través de 175 peces de diversos formats i 90 clips de pel·lícules, que abraça un segle de relació: des de Mata Hari fins a Carrie Mathison, passant per James Bond i Edward Snowden.

El director de CaixaForum València, Álvaro Borrás, i els comissaris Alexandra Midal i Matthieu Orléan han presentat avui Top Secret. Cinema i espionatge a CaixaForum València. Coorganitzada per la Fundació ”la Caixa” i La Cinémathèque Française, l’exposició proposa un viatge entre les relacions del cinema i l’espionatge en un recorregut cronològic i temàtic que abraça tot un segle. Més de 200.000 persones han pogut gaudir d’aquesta mostra durant el seu pas per la xarxa de centres CaixaForum Madrid, Barcelona i Saragossa, i ara arriba a València, on acabarà el seu camí. 

Dins de la seva programació cultural, la Fundació ”la Caixa” dedica una atenció preferent a les manifestacions artístiques més característiques dels segles XX i XXI. En aquesta línia s’emmarquen les exposicions dedicades al cinema. Així, l’entitat ha dedicat retrospectives a grans noms del món del cinema i a companyies pioneres com Pixar o Disney. Gràcies a la col·laboració amb La Cinémathèque Française, les obres de l’entitat cultural arribaran per primera vegada a CaixaForum València. 

A través de les figures d’espies emblemàtics —des de Mata Hari fins a Carrie Mathison, passant per James Bond i Edward Snowden—, l’exposició s’infiltra en les relacions entre cinema i espionatge durant més de 100 anys. La mostra recupera el paper de la dona espia, més enllà de l’estereotip del sexpionatge àmpliament explotat en el món del cinema. 

Seguint un recorregut cronològic —des de finals del segle XIX fins als nostres dies— i mitjançant àmbits diferenciats, l’exposició presenta un conjunt de 175 peces que estableixen un diàleg entre gadgets de cinema, artefactes històrics, documents d’arxiu, clips de 90 pel·lícules...

La mostra inclou cinc àmbits diferents: «Espionatge i cinema, una història de tècniques»; «Clandestines de les grans guerres»; «Guerres fredes i gentlemen», «Terrors i terroristes (de la dècada del 1970 als nostres dies)», i «Tots espies? El ciutadà espia: perspectives de futur».

Durant el recorregut, s’aborda tant la història de les tècniques desplegades pels agents dels serveis d’intel·ligència, com el paper singular que van tenir les espies entre el 1870 i la caiguda del teló d’acer, com també les representacions cinematogràfiques que se n’han fet, el naixement del mite de l’espia modern durant la Guerra Freda (principalment a través del personatge de James Bond), l’evolució de la figura de l’agent secret en relació amb les transformacions geopolítiques de la dècada del 1970 i, finalment, l’aparició de noves formes d’espionatge encarnades pels alertadors, que només obeeixen als seus propis valors en un context de vigilància generalitzada.

L’exposició fa un esforç per incloure títols de la cinematografia espanyola del gènere com El Lobo, de Miguel Courtois; Mataharis, d’Icíar Bollaín, i Estambul 65, d’Antonio Isasi-Isasmendi, i un fragment del documental Garbo, l’espia, d’Edmon Roch, entre d’altres, a més de cartells espanyols de films internacionals.

Vigilància i espionatge 

L’aspecte participatiu i de mediació ocupa un lloc destacat en la mostra, reforçat per una museografia immersiva: els visitants s’impliquen en una investigació que inclou jocs d’encriptació i diferents parades que volen expandir la noció de vigilància i espionatge a l’experiència dels espectadors perquè es converteixin en espies i alhora en éssers espiats.

De fet, els títols de cada àmbit expositiu estan escrits a la paret a través d’un codi que només es pot llegir quan un focus de llum daurada hi passa per damunt. A través de preguntes i diferents elements, la mostra es vol convertir, d’una banda, en un espai de reflexió i anàlisi dels temes i debats que presenta l’exposició, i, de l’altra, en un espai on els espectadors «siguin espiats», on se simuli la recollida de dades i imatges dels visitants, que es mostraran al final. A més, podran immortalitzar la seva experiència disfressant-se d’autèntics espies i fotografiant-se al fotoreclam situat a l’entrada de la mostra.

Top Secret: més enllà de les sales d’exposició 

L’exposició es complementa amb un catàleg i un assortiment d’innovadores activitats durant els mesos en què la mostra serà a CaixaForum València perquè tots els públics es puguin acostar a l’univers de l’espionatge des de diferents perspectives. El tret de sortida el donarà aquest dimecres la comissària Alexandra Midal amb una conferència inaugural per a tots els públics, prèvia a la visita a la mostra. 

A partir del mes de març tindrà lloc un cicle de conferències sobre la història secreta del segle XX, que començarà el 27 de març amb El laboratori de l’espionatge: la Primera Guerra Mundial en l’escenari espanyol; el 3 d’abril serà el torn de l’Espionatge antijaponès a la Xina, Birmània i Tailàndia a la Segona Guerra Mundial; el 8 de maig, una conferència amb el títol La incorporació de les dones al Servei d’Intel·ligència Espanyol: un gran repte professional, i, es tancarà el 29 de maig amb la xerrada L’espionatge britànic i Franco (1936-1945). 

A més, es projectarà una retrospectiva de pel·lícules: Garbo, l’espia, d’Edmon Roch, el 27 de febrer; Alarma a l’exprés, d’Alfred Hitchcock, el 13 de març; Sota el foc, de Roger Spottiswoode, el 10 d’abril, i La vida dels altres, de Florian Henckel von Donnersmarck, el 24 d’abril. També en el marc de l’exposició, el centre cultural acollirà tallers i espectacles, concerts i un escape room familiar, el cicle de projeccions Petits cinèfils sota el títol Detectius, espies i tafaners, i visites guiades per a diferents públics i edats, algunes amb vermuts i cafès. Se’n pot consultar la informació ampliada a través d’aquest enllaç.

Recorregut de l’exposició: el reflex de l’espia 

En aquest primer àmbit, un joc de miralls amb siluetes que pertanyen a sis estereotips del món de l’espionatge rep els visitants i els immergeix en un univers de capes i ocultacions. A continuació, com si es tractés d’un gabinet de curiositats elegant i misteriós, es mostren nombrosos objectes originals en vitrines, procedents de l’àmbit de l’espionatge. En aquest espai, s’hi poden veure des d’una estació de reprografia utilitzada per agents del KGB i del Departament Central d’Espionatge Rus (GRU, en la sigla en rus), fins a minicàmeres automàtiques ocultes de la Guerra Freda. També hi ha un receptor automàtic utilitzat per agents de la CIA, monedes amb compartiments secrets per a microfilms del KGB, tres vinils falsos fets amb radiografies que permetien transmetre música i missatges de l’Est a l’Oest, i cartells de cinema, càmeres i micros. 

Aquest àmbit inclou tres projeccions amb muntatges audiovisuals que fan palès que en el camp de l’espionatge i dels serveis d’intel·ligència el cinema constitueix una eina de recerca essencial: la projecció de tota mena d’imatges és un mètode generalitzat en les reunions amb col·laboradors, subalterns o superiors jeràrquics. Així, les pel·lícules d’espies desborden de sessions de projecció, com La carta del Kremlin (John Huston, 1970), que obre aquest bucle de fragments. A Minority Report (Steven Spielberg, 2002), que tanca el bucle, el personatge interpretat per Tom Cruise manipula unes pantalles tàctils intangibles i ens ofereix d’aquesta manera una reflexió sobre l’omnipresència de les imatges en el món actual.

L’espionatge té nom de dona: el mite de Mata Hari

El segon àmbit de l’exposició s’atura en les agents secretes a la Primera i la Segona Guerra Mundial, tenint en compte els inicis de l’espionatge modern, que coincideixen amb les convulsions històriques de finals del segle XIX.

Durant la primera meitat del segle XX, molts dels films d’espies estan basats en fets reals i tenen com a personatge principal una dona que és agent secreta clandestina. L’art de la seducció és fonamental en la concepció de l’espionatge d’aquells anys, i el sexpionatge es va convertir en motor de multitud de narracions cinematogràfiques, la majoria de les quals filmades només per homes, en què eren presentades com a femmes fatales. 

Per exemple, en aquesta secció es presenta Mata Hari, condemnada a mort per dur a terme presumptament tasques d’espionatge a favor de l’enemic alemany durant la Primera Guerra Mundial, i interpretada a la gran pantalla per Greta Garbo, Jeanne Moreau, Sylvia Kristel o Vahina Giocante; Marlene Dietrich com a agent X27 a Fatalidad, sobre la qual també s’ha dit que hauria espiat els nazis en la vida real; i també una altra actriu i inventora, Hedy Lamarr, que de fet va fer una aportació a la tecnologia de l’espionatge en inventar un sistema secret de codificació de transmissors precursor del GPS i del Wi-Fi.

Aquesta secció inclou quatre fotografies de la famosa ballarina i cortesana neerlandesa, de la qual es projecten part dels seus àlbums personals digitalitzats en una petita pantalla. També s’hi inclouen cartells polèmics de propaganda de l’exèrcit britànic en què insten els homes a desconfiar de les dones atractives per les seves possibles vinculacions amb l’espionatge, i reserva un espai a les figures de cineastes com Alfred Hitchcock i Fritz Lang, els quals van establir les bases del cinema d’espionatge amb protagonistes dones, capaces d’unir intriga policíaca i amor. 

James Bond: l’espia gentlemen més pop

El tercer àmbit evoca el món de la Guerra Freda, basat en la bipolaritat ideològica EUA-URSS, i el KGB i altres serveis secrets com el francès BCRA o l’anglès MI6. Es tracta de l’època dels agents dobles i dels trànsfugues, dels jocs amb les identitats i les nacionalitats, i, tot i que en la realitat tot estava barrejat, l’exposició separa de manera clara, visual i gràfica el bloc de l’Oest i el bloc de l’Est. La primera d’aquestes subseccions està dedicada als films de James Bond i als seus hereus i als seus predecessors, amb nombrosos fragments de pel·lícules, accessoris, vestits i fotografies, com també obres d’art des de la dècada dels seixanta fins als nostres dies.

Sobre la saga de pel·lícules de James Bond, s’exhibeixen des d’un vestit d’esmòquing i sabates portades per Daniel Craig a Casino Royale, fins a nombrosos cartells originals, dibuixos de Ken Adam per a James Bond, el vestit granat amb cremalleres davanter que va portar Hale Berry a Mor un altre dia, el cocodril submarí en el qual es va ocultar James Bond (interpretat per Roger Moore) a Octopussy, i un vestit i un collar de la personatge de ficció Vesper Lynd a les pel·lícules de Bond, en aquest cas interpretat per Eva Green.

En els muntatges audiovisuals de la secció occidental, es destaquen projeccions en les quals es comparen seqüències de films de James Bond amb pel·lícules d’Alfred Hitchcock, pare indiscutible del gènere, que va establir les bases en films com Perseguit per la mort. Un dels espais d’aquesta secció queda reservat a la gadgetologia —paraula utilitzada pel crític britànic Reyner Banham (The Great Gizmo, 1965) per definir l’essència de l’heroi—, que recull objectes multifuncionals, com ara unes sabates negres d’home amb una fulla d’acer oculta, una pipa amb un projectil de dard, una polsera amb pistola de dards, un vestit reversible amb abric-gavardina d’una banda i vestit de tweed de l’altra, i altres invents especials per ocultar-se o desfer-se de l’enemic.

Els films més foscos, a l’Europa de l’Est

La segona subsecció, dedicada al bloc de l’Est, s’impregna dels films més foscos ambientats a l’Europa de l’Est (principalment Berlín i la RDA, territori cinematogràfic sobrerepresentat), com ara El espía que surgió del frío o La vida dels altres. En aquest espai, s’hi mostra l’ús que feien els espies de l’Alemanya de l’Est de la càmera, la fotografia, el maquillatge, els postissos… per mitjà d’alguns exemples reals que van ser utilitzats per membres del KGB, i també a través dels arxius fotogràfics procedents de la Stasi i que l’artista Simon Menner va recuperar. S’hi poden veure espies immersos en diferents looks i vestits per fingir diverses identitats mitjançant diferents elements d’attrezzo. Aquestes imatges s’incloïen en una formació que rebien els espies dels serveis de la Stasi.

Des dels setanta fins als nostres dies: terrors i terrorismes

El quart àmbit mostra una evolució del context geopolític, des dels anys setanta fins als nostres dies, amb un cinema més ambigu i també més compromès. L’acció de les pel·lícules es desplaça majoritàriament d’Europa a l’Orient Mitjà (Argo, de Ben Affleck, La noche más oscura, de Kathryn Bigelow o Múnich, de Steven Spielberg) i l’Amèrica Llatina (Carlos, d’Olivier Assayas), en un context en què el terrorisme ha substituït qualsevol forma d’exèrcit civil.

Els agents secrets han canviat (tant dones com homes), i també les posades en escena que els representen. La realitat més descarnada i bruta de l’espionatge es mostra en films exigents, de llarga durada, que opten per mostrar la duplicitat, els marges d’un món cínic en què regna el simulacre. L’agent secret ja no és un heroi unilateral. De fet, aquest àmbit es detura en els agents tèrbols i espies torturats que presenten Paul Greengrass (Jason Bourne), Olivier Assayas (La Red Avispa), Miguel Courtois (El Lobo) i Ridley Scott (Xarxa de mentides), entre d’altres. Es pot considerar que alguns films tenen una gran semblança amb una òpera macabra, mentre que d’altres són minimalistes i tenen la voluntat de mostrar una realitat sòrdida i desmitificada. 

L’espia, sovint al caire de la implosió o de la bogeria, de vegades és perjudicat i traït per la seva pròpia jerarquia, que al final l’abandona. De fet, sèries de televisió de culte com Homeland i Oficina de infiltrados presenten agents secrets maltractats. L’àmbit també aborda el fenomen d’espies a la força: entre la paranoia, el control mental—a la gent li preocupa que la manipulin sense que en siguin conscients— o el rentat de cervell, tema que han abordat pel·lícules com L’expedient Ipcress, de Sidney J. Furie, o El missatger de la por, de John Frankenheimer. En aquesta secció es mostren nombrosos fragments de pel·lícules i de sèries, accessoris, vestits i fotografies.

Tots podem ser espies i tots som espiats

Finalment, el cinquè i últim àmbit aborda l’actual era de la vigilància, la informació i la hipermediatització, en què el ciutadà espia, mostra i denuncia. I si tothom estigués vigilat? De fet, avui dia, en aquestes primeres dècades del segle XXI, sembla que tothom és espia: tothom disposa de les eines per espiar, recollir informació, exposar-la, denunciar, vigilar o parar una trampa als sistemes de vigilància de l’Estat. Se n’ha generalitzat la pràctica, i els que espien no són sempre identificables i recognoscibles com a tals.

El nou espia ultracontemporani forma part d’una comunitat de perfil desdibuixat, com ho demostren els documentals Citizenfour, sobre l’informàtic Edward Snowden, i XY Chelsea, sobre l’analista militar transgènere Chelsea Manning. Aquestes dones, homes, persones transgènere que espien tenen accés als secrets de defensa, però no són espies de professió. La seva arma és revelar secrets servint-se dels mitjans com una cambra de ressò gegant. Per primera vegada en la història de l’espionatge, el sistema general es posa en marxa i les mateixes agències d’informació es veuen sobrepassades o en perill per aquests agents secrets d’una nova època: els alertadors. 

Espionatge i història a CaixaForum+

Amb motiu d’aquesta exposició, CaixaForum+ —la plataforma digital gratuïta per a la divulgació de la ciència i l’art— va llançar el llargmetratge documental Bombshell. The Hedy Lamarr Story (Alexandra Dean, 2017), que redescobreix la icònica estrella del Hollywood dels anys quaranta Hedy Lamarr, no sols com a actriu, sinó també com a pionera inventora de la tecnologia sense fil.