CaixaForum València acull un segle d’art i natura: del paradís a la preocupació

Art i natura. Un segle de biomorfisme proposa un recorregut per l’art del segle XX i principis del XXI a través d’un diàleg molt fructífer entre diferents llenguatges creatius a l’entorn de l’art i la natura. La mostra recull la preocupació pels reptes actuals sobre el medi ambient.

Concebuda pel Centre Pompidou i la Fundació ”la Caixa”, permet una nova aproximació a grans artistes de la modernitat, com ara Pablo Picasso, Vassili Kandinski, Le Corbusier, Raoul Hausmann, Jean Arp, Georgia O’Keeffe o Alvar Aalto, en diàleg amb artistes de les últimes dècades que hi han aportat nous punts de vista compromesos, com Jeremy Deller o Neri Oxman. 

CaixaForum València obre avui les portes a l’exposició Art i natura. Un segle de biomorfisme. Aquesta vegada, la Fundació ”la Caixa” es torna a aliar amb el Centre Pompidou, institució de referència en l’art modern i contemporani, per apropar al públic valencià 77 obres que posen de manifest el diàleg entre l’art i la natura en la creació artística. 

Els segles XX i XXI són el punt de partida per repensar els nostres vincles actuals amb el món dels éssers vius, ara que el nostre món trontolla sota múltiples crisis.

Després de passar pels centres de la xarxa CaixaForum de Barcelona, Madrid i Saragossa, aquesta mostra ja l’han poguda veure més de 230.000 persones. Ara arriba a CaixaForum València, el projecte arquitectònic del qual impulsat per Enric Ruiz-Geli comparteix leitmotiv amb la mostra: més enllà de la funcionalitat, l’edifici és en si mateix una creació artística, un paisatge format per diferents càpsules i protegit  per la coberta de l’estructura, on la sostenibilitat hi té un paper clau. 

Les formes de la natura han fascinat artistes de totes les èpoques, que han reconegut en els animals i les plantes la bellesa i el misteri, la força i l’harmonia de la vida. Durant el primer terç del segle XX, aquesta fascinació va adquirir un nou sentit gràcies al desenvolupament de les tècniques de fotografia microscòpica, que van desvelar una dimensió de la vida fins aleshores invisible. Així va sorgir una estètica fascinant basada en la biologia dels microorganismes.

Fotògrafs, artistes, arquitectes i dissenyadors van elaborar noves maneres d’observar i mostrar la natura. La fulla d’una falguera, un salt d’aigua, el fons marí… es presentaven en composicions gairebé abstractes, com formes pures, més pròximes a la idea que a la matèria.

A la segona meitat del segle XX, plantes, boscos i paisatges van començar a formar part de l’obra, i sorgeixen en aquell moment moviments com ara l’arte povera (art pobre) italià o el land art (art natura) nord-americà, que creen amb els elements naturals. El conjunt de formes i visions de la natura de l’art del segle XX ofereix un espectacle inesgotable, que aquesta exposició recull àmpliament.

D’un art contemplatiu a un art actiu

Els últims anys, les noves tecnologies científiques i la biotecnologia han irromput en la creació artística per fer emergir noves formes d’ecologia política i social. Els artistes creen obres amb biomaterials o matèria orgànica i treballen amb processos naturals per crear obres d’art conceptuals que evolucionen com organismes vius. Les seves obres es fan ressò de la problemàtica mediambiental i de la necessitat de preservar el nostre entorn.

Art i natura. Un segle de biomorfisme ens brinda una oportunitat per fer un reflexió sobre el passat i el present de la relació entre l’art i la natura, entre la cultura i la ciència, a partir de les riques col·leccions del Centre Pompidou.

La mostra presenta una selecció de primer nivell d’obres del segle passat de totes les disciplines, pintura, escultura, fotografia, arquitectura, cinema i disseny, amb noms com Salvador Dalí, Raoul Hausmann, Vassili Kandinski, Le Corbusier, Alvar Aalto, Alberto Giacometti, Jean Arp, Alexander Calder, Georgia O’Keeffe i Max Ernst, entre molts d’altres, amb una presència important d’artistes de les últimes dècades que hi han aportat nous punts de vista compromesos, com Pamela Rosenkranz o Neri Oxman. 

¿Per què biomorfisme?

L’Art Nouveau, el Modernisme, el Modern Style, l’Stile Liberty van situar les formes naturals en un primer pla. A Espanya, destaca l’exemple d’Antoni Gaudí, que va utilitzar formes de plantes, d’animals i d’estructures geològiques en els seus projectes d’arquitectura i decoració. Però és a l’entorn dels anys vint i trenta del segle XX quan hi ha un boom de formes naturals en l’art, l’arquitectura i el disseny.

L’exposició arrenca a l’entorn del 1920. L’aparició de formes orgàniques va donar lloc al sorgiment del concepte de biomorfisme. Va ser introduït per Alfred H. Barr, primer director del MoMA, en una exposició del 1936 dedicada a l’art abstracte per diferenciar les obres que no encaixaven amb les característiques de l’art abstracte i geomètric pròpies d’aquella època. 

La mostra s’articula en quatre àmbits temàtics teixits sobre una base cronològica i temàtica. Arrenca amb els artistes surrealistes i arriba fins avui, quan els artistes es replantegen la relació amb l’entorn, amenaçat per la crisi climàtica.

A cada espai, s’hi estableix un diàleg, cronològic i temàtic que permet establir múltiples connexions. Es tracta d’una exposició pluridisciplinària, que pren com a model les mateixes col·leccions del Centre Pompidou. La pintura i l’escultura apareixen al costat de la fotografia i el cinema i el disseny. El diàleg entre diferents disciplines transforma la nostra percepció de les obres i crea nous significats. 

Metamorfosi

Una escultura de bronze d’Henri Laurens, Métamorphose [Metamorfosi], del 1940, i un quadre de Salvador Dalí, L’âne pourri [L’ase podrit], del 1928, donen la benvinguda als visitants. La metamorfosi d’homes en plantes i animals és un tema present en totes les cultures, amb un pes important en l’antiguitat grecollatina.

En l’art modern, la metamorfosi implica la hibridació de les formes vegetals, animals i humanes en funció de l’aparença o l’estructura. Altres vegades, la metamorfosi té un aspecte degradant, com en l’obra de Dalí. Tant aquest últim com Laurens creen unes figures que no són pròpiament humanes ni animals, que expressen dinamisme i transformació, i que es presenten com un símbol de la capacitat de l’art modern per transformar la nostra consciència de les coses.

Julio González és un altre dels grans escultors presents a l’exposició. A Cactus II, del 1939, s’esborren les categories del natural i el cultural, del material i l’espiritual.

Obres d’Yves Tanguy i Max Ernst dels anys quaranta i cinquanta es combinen amb una pel·lícula del realitzador neozelandès Len Lye, Tusalava, del 1929, que mostra el joc de les formes orgàniques. 

L’exposició presta atenció a la contribució de les dones artistes, com Georgia O’Keeffe, de la qual es presenta una pintura del 1924, Red, yellow and black streak [Estria vermella, groga i negra]. En l’obra d’O’Keeffe sortim del cos femení i les formes antropomòrfiques es projecten en la natura.

I acabem amb algunes obres enigmàtiques: Ubu IV, pintura de Le Corbusier del 1940, que s’inspira en el personatge d’Alfred Jarry; Jour de lenteur [Dia de lentitud], d’Yves Tanguy, del 1937, que explora el paisatge interior; Les trois cyprès [Els tres xiprers], del 1951, pintura de Max Ernst en què els visitants tornaran a trobar la forma antropomòrfica: l’ésser humà transformat en un arbre impossible.

Dones flor

Un grup d’obres tracta sobre la transfiguració del cos humà en flor. Laurens esculpeix un ésser que es converteix en una forma antropomòrfica a Femme fleur [Dona flor],del 1942. També hi destaca Le chapeau à fleurs [El barret de flors], del 1940, de Pablo Picasso, en què hi ha una hibridació entre la dona i el barret de flors. Femme au chapeau [Dona amb barret], del 1935, esborra les fronteres entre el natural i l’artificial, el vegetal i l’humà. La flor representa la bellesa, però també el sexe, la fecunditat, per exemple a Femme-fleur [Dona flor], del 1984, obra tardana de Brassaï elaborada amb marbre rosa.

Correspondències: cossos de Jean Arp i Raoul Haussmann

L’obra de Léon Tutundjian, Composition cellulaire au cercle rouge [Composició cel·lular amb cercle vermell], del 1927, introdueix un apartat en el qual el cos de la dona suggereix formes arrodonides, vegetals. A Pistil, del 1950, Jean Arp torna a la comparació entre la dona i la flor des d’una nova perspectiva.

A l’exposició s’hi poden veure diferents escultures d’Arp dels anys trenta. Sota la bellesa abstracta, s’hi poden reconèixer les formes del cos: Concretion humaine sur coupe [Concreció humana sobre bol], del 1935; Bourgeon [Gemma], del 1938; Torse préadamite [Tors preadamita], del 1938. Les formes naturals s’estilitzen i se sintetitzen en passar pel filtre del somni.

Un dels atractius d’aquesta secció és la possibilitat de contemplar les escultures de Jean Arp al costat de l’univers sensual de les fotografies de nus femenins de Raoul Hausmann, de 1930-1934. Hausmann va executar una part important de la seva obra a Eivissa, en l’època del descobriment de l’illa pels artistes internacionals. El cos de la dona, estirat a la platja, es converteix en una escultura abstracta. Del corporal concret passem a l’immaterial, espiritual i aeri en l’obra de Jean Arp, Constellation [Constel·lació], de 1932-1961.

Mimetisme

En aquest apartat s’examina la fascinació dels artistes per les formes naturals, que els duu a incorporar-les a les seves obres.

Altres vegades s’imita l’estructura, la forma i els principis que regeixen el moviment d’animals i plantes, com en el cas de l’obra d’Alexander Calder Four Leaves and Three Petals [Quatre fulles i tres pètals], del 1939, en què les formes que crea l’artista es mouen com els elements del món real. 

L’exposició mostra dues peces de l’arquitecte Alvar Aalto: la cadira Paimio 41, del 1930, i Flowers [Flors], del 1940, obres de creació que prenen com a referent la simplicitat i la bellesa del món vegetal.

El disseny té un paper important en aquest àmbit. Patrick Jouin dissenya un llum en forma de flor el 2010, mentre que Ross Lovegrove crea una taula el 2007 inspirada en la forma de les fulles del ginkgo (Ginkgo biloba), un arbre al qual s’atribueixen qualitats medicinals i espirituals. Andrew Kudless (2012) fa una estructura a partir de la forma d’una colònia de bàlans.

Un apartat final es dedica al món geològic amb una obra d’Alberto Magnelli sobre les pedres i la terra, i una obra de Jean Dubuffet del 1961 que recrea la textura de la terra. També, el fotògraf Paul Nash retrata cascades i parets de pedres. 

Per acabar, una obra de Simone Forti: dues pel·lícules del 1974, un vídeo amb dos grans ossos grizzly engabiats i un segon vídeo en què Forti s’inspira en els moviments d’aquests mateixos ossos per crear una coreografia.

Nova Objectivitat

La fotografia té un pes fonamental també en aquest apartat, novament a través dels treballs de Raoul Hausmann, de qui s’exposen dues fotografies del 1931. 

Un altre fotògraf destacat, vinculat al moviment de la Nova Objectivitat, que es va impulsar a Europa a cavall dels anys vint i trenta, és Trenta, amb una fotod’una digital o didalera del 1928 que es presenta com una forma natural de naturalesa escultòrica. Renger-Patzsch fotografia també falgueres buscant els principis estructurals de fulles i frondes.

Correspondències: Kandinski i els cucs marins

Vassili Kandinski és un artista molt ben representat a les col·leccions del Centre Pompidou. A l’exposició es presenten dues obres majors dels anys trenta que corresponen al període que va fer estada a París. Bleu de ciel [Blau cel], del 1940, és una obra mestra de la col·lecció del Centre Pompidou. Les formes pintades sobre un fons blau que remet a l’aigua, però també al cel, recorden organismes microscòpics i petites amebes. També es mostra el llenç Trente [Trenta], del 1937.

François Kollar fotografia un peix com una natura morta. Encaixa amb la pel·lícula d’avantguarda de László Moholy-Nagy del 1936, una pel·lícula sobre la vida de la llagosta. Aquesta immersió en el món de les formes marines acaba amb una sèrie de pops de l’artista marsellès Hervé Paraponaris del 1993, d’una gran sensualitat i bellesa.

Creació

Una obra de Frantisek Kupka del 1919-1923 mostra el creixement dels pistils i els estams: la creació a partir de formes orgàniques de les flores. En aquest cas, la flor es presenta com un conjunt de formes amb existència autònoma.

Després d’aquest pròleg, l’exposició ens introdueix en el món modern dels anys seixanta i setanta, que explora nous aspectes de la relació entre natura i art. La pel·lícula de Robert Smithson, Spiral Jetty [Moll en espiral], del 1970, ens transmet la idea de la gènesi contínua de formes de la natura. A Le penne di Esopo [Les plomes d’Isop], una obra del 1968, Pino Pascali introdueix la dimensió tàctil amb una obra que planteja la relació de l’escriptura —la cultura— amb el món animal —la materialitat de la ploma.

L’artista israeliana Neri Oxman crea la seva obra a partir de xarxes orgàniques i estructures cel·lulars. A Medusa 1 (2012) crea una forma que pot ser la medusa animal o la figura mitològica: monstre i amulet. 

A les seves maquetes, Alisa Andrasek treballa a partir de materials biònics que es produeixen a partir de matèries biològiques tractades amb eines digitals per crear formes arquitectòniques inspirades en el món orgànic.

L’efímer i l’artificial

L’art dels seixanta i setanta introdueix la dimensió de l’efímer. L’obra de Jeroen de Rijke i Willem de Rooij Bouquet III [Ram III], del 2004, examina des d’una perspectiva inèdita el simbolisme de les flors i les relaciona amb les formes de violència contemporània.

En associar la participació holandesa a la Segona Guerra del Golf amb un enlluernador ram de bellesa efímera, els artistes el converteixen en un símbol de les promeses vanes, purament decoratives.

Correspondències: Penone, Graindorge i els arbres

L’arte povera (art pobre) italià incorpora elements de la natura, amb un enfocament conceptual. És el cas d’Albero [Arbre], una obra de Giuseppe Penone del 1973 que revela l’arbre ocult a les bigues industrials de fusta. Davant del consumisme dels anys seixanta proposa una obra humil i poètica. 

L’arbre de Penone connecta de manera reveladora amb el banc dissenyat per Benjamin Graindorge el 2011: per un dels extrems, el banc es recolza a terra gràcies a les branques; a l’altre extrem hi ha la fusta polida: el cos natural es transforma en objecte manufacturat. Molts altres artistes, com Richard Deacon, han sentit la fascinació per la plasticitat i la bellesa de la fusta, cinta de creació infinita.

Amenaça

La quarta secció és més breu que les anteriors. Expressa la por a la natura o més aviat la por a l’efecte de l’activitat humana en la natura, que està en situació de risc. D’aquesta manera, l’exposició s’endinsa en el camp mediambiental. 

L’exposició acaba amb una instal·lació audiovisual de l’artista anglès Jeremy Deller, Exodus [Èxode], del 2012. És una instal·lació tridimensional basada en dos videoprojectors que ens permeten veure uns ratpenats que hivernen i es reprodueixen en una cova; al final surten de la cova i se’n van volant. L’obra de Deller reflecteix la por que tenim avui dia davant del perill d’un nou virus, a partir de la idea que originalment la COVID-19 va ser transmesa per ratpenats. 

Propostes de mediació amb mirada científica i activitats multidisciplinàries

Les exposicions de la Fundació ”la Caixa” promouen la participació activa del públic. Per aquesta raó, s’acompanyen sempre d’un projecte de mediació que permet desenvolupar els conceptes que es tracten a la mostra.

En el cas d’Art i natura. Un segle de biomorfisme, el projecte de mediació vol estrènyer els vincles entre cultura i ciència, i ha estat desenvolupat en col·laboració amb l’equip científic de la Fundació ”la Caixa”. 

Així, els conceptes que es presenten en cadascun dels àmbits en la seva forma artística es veuen reflectits a les pantalles interactives en la seva versió a la natura: la metamorfosi que veiem en les escultures d’Arp o en les pintures de Picasso, la veiem ara en el pas d’una crisàlide a una papallona. O el mimetisme de Kandinski amb els cucs marins troba l’eco en el camuflatge d’un insecte pal. 

Per ampliar la mirada de l’exposició, tindrà lloc a partir del 12 de febrer el cicle de pensament Art i (Post)Natura. De l’impressionisme a l’Antrocopè, un viatge a través de la història de les relacions entre art i natura, des dels primers passos de l’impressionisme fins a l’era de l’Antropocè.

Comissariat per l’historiador de l’art i professor de la Universitat de Barcelona (UB) Daniel López del Rincón, cada sessió representa una etapa diferent en aquest recorregut en què s’explora com els artistes han interpretat i reimaginat aquesta connexió al llarg del temps. També hi haurà tallers familiars, un cicle de Petits cinèfils, visites comentades i un menú temàtic.

CaixaForum+ estrena Entre ruïnes, l’art davant la crisi planetària

La plataforma online gratuïta CaixaForum+ estrena avui 27 de novembre, coincidint amb l’obertura de l’exposició, la sèrie documental Entre ruïnes. Art per a un planeta ferit, en la qual artistes de diferents disciplines reflexionen sobre possibles estratègies per canviar la nostra manera d’habitar el món, centrant-se en la pràctica artística.

Al llarg de tres capítols de 30 minuts, la sèrie dona veu a un grup variat d’artistes i col·lectius artístics que ens descobreixen quines són les seves propostes davant d’aquesta crisi. Els artistes que hi intervenen són Paula Vicente, el Col·lectiu DU-DA, Xesca Salvà i Marc Villanueva, Joana Moll, Alberto Valverde, María Castellanos, Gerard Ortín Castellví, Paula Bruna, Ce Quimera (Col·lectiu Quimera Rosa) i Vicky Benítez.