València després de la dana: un procés de reconstrucció de vides

La dana que es va emportar més de 200 vides a València no sols ha deixat cases destrossades, també ha suposat un impacte emocional molt dur per a la població. Amb el suport de la Fundació ”la Caixa”, moltes entitats socials treballen sobre el terreny per proporcionar a les persones afectades atenció tant material com psicològica.

La Ionela és una dona de mitjana edat. Té tres fills de 16, 15 i 10 anys. Viu amb ells i amb el seu marit a Catarroja, un dels municipis més afectats pel temporal que el 29 d’octubre passat va arrasar desenes de pobles i es va endur més de 200 vides a València. Ja han passat diversos mesos i encara se li trenca la veu quan li pregunten com està i com la va afectar la catàstrofe: «M’agradaria que tot s’acabés, que se m’esborrés del cap. Tota la setmana que somio que la meva filla gran s’ofega». 

Aquell dia, la porta va cedir amb l’aigua i es va inundar tot el garatge. La Ionela i el seu fill s’hi van endinsar quan ja s’havia convertit en una terrible piscina. Va ser un moment que no oblidarà fàcilment: «Les portes estaven trencades, la nevera flotava, hi havia coses per tot arreu. Es va sentir de sobte un soroll i va començar a entrar una onada que em va tirar. Com que el nen era davant meu, no se’n va adonar fins que es va girar. Em va agafar i va començar a plorar». Van pujar al pis de dalt i van passar tota la nit a la terrassa. Quan va sortir el sol van veure que la paret que separava casa seva de la casa del costat s’havia ensorrat. Van perdre sofàs, taules, armaris, un llit... L’aigua ho va arrasar tot. 

A més de les pèrdues materials, la dana ha tingut un gran impacte emocional en les persones que la van viure. La Ionela explica que la seva filla petita i ella són les més afectades de la família. «A la nit em crida perquè m’estiri al llit amb ella, no vol que plogui...», explica sobre la seva nena de 10 anys. I afegeix que, fa uns dies, en veure gent córrer per agafar un autobús es va posar molt nerviosa i es va posar a plorar perquè creia que venia una altra vegada l’aigua. 

«Les persones es troben en diferents situacions. El que sí que veiem que és present en totes elles és un nivell elevadíssim d’estrès i d’ansietat», explica Vanessa Fernández, la responsable de programes d’inclusió social i laboral de la Fundació Nova Feina. Aquesta entitat es dedica habitualment a la inserció sociolaboral de persones en situació de vulnerabilitat, però arran de la gota freda s’ha bolcat a proporcionar ajuda humanitària a les persones afectades. 

«La base de la nostra intervenció és el suport psicosocial i l’articulació i la coordinació de recursos davant de les necessitats», detalla la Vanessa, que també és veïna de Catarroja i està completament dedicada a ajudar la seva comunitat. «Estem en un procés de reconstrucció des de zero, no d’habitatges, sinó de vides. És dur», reflexiona. 

Després del desastre, Nova Feina els primers dies va començar repartint aigua i botes. Ara també subministra electrodomèstics a qui els han perdut, com la Ionela, i fa d’enllaç amb altres entitats i persones que ofereixen ajuda: «La nostra tasca és casar les necessitats de les famílies amb recursos existents per part del voluntariat, per part de Nova Feina i per part de tot el treball en xarxa». 

L’entitat desenvolupa aquesta acció amb l’ajuda de la Fundació ”la Caixa”, que dona suport al projecte a través de la seva convocatòria extraordinària per atendre l’emergència de la dana. «Aquí, l’Administració està superada, llavors els serveis socials som tots i totes», conclou Vanessa. 

Una altra entitat que contribueix a cobrir les necessitats bàsiques de la població afectada amb el suport de la Fundació ”la Caixa” és Acció contra la Fam. Aquesta ONG està aplicant la seva experiència internacional en ajuda humanitària a la catàstrofe que ha patit València. 

Després d’uns primers dies en què es van dedicar a distribuir menjars calents, productes de neteja o llanternes, ara treballen en dues àrees: el suport als ajuntaments per netejar carrers, soterranis i claveguerams, i el repartiment d’ajudes de 1.000 euros a les persones en situacions més vulnerables. 

Se’ls donen diners en targetes en què hi ha carregat aquest saldo i que poden gastar en el que considerin. «Les necessitats són molt diverses. Estem detectant un problema molt gran d’habitatge: no sols han perdut part de l’habitatge, sinó també els estris més bàsics. Llavors, moltes de les persones comenten: “Això per a casa meva, això per al que he perdut”», explica Dolores Marco, delegada d’Acció contra la Fam a la Comunitat Valenciana. Però també es troben amb altres situacions: «Hi ha persones que han perdut la feina perquè els polígons industrials han quedat afectats i ens diuen: “Per pagar la factura de la llum, l’aigua, el lloguer...”». 

Aquests recursos, que es donen a persones derivades pels serveis socials dels ajuntaments, s’han desplegat de manera àgil per poder pal·liar necessitats urgents de la ciutadania. «Quan parlem amb les persones i els donem la targeta, moltes ens diuen: “Sou la primera ajuda econòmica que rebem”. Això causa una profunda emoció i satisfacció per la feina ben feta», relata la Dolors. 

Les seves companyes i ella estan trobant agraïment en una població molt afectada emocionalment: «La gent en general està molt en xoc. Les sensacions estan com flotant». 

L’associació Carena es dedica a atendre la vessant emocional de l’emergència. Aquesta entitat, que forma part del Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació ”la Caixa”, actua des del 1996 en situacions de final de vida i de dol a València. Igual que les altres associacions que participen en el programa, arran de la dana va posar els seus psicòlegs a disposició de les persones damnificades. 

«Molts dels pacients i familiars que s’han vist ara afectats per la dana són pacients que ja teníem nosaltres en tractament», apunta Sílvia Fernández, psicòloga de l’entitat. «Ja no és sols l’afrontament de la seva malaltia, sinó que també s’hi sumen unes necessitats noves arran de l’experiència tan traumàtica que ha estat per a ells la vivència de la riuada», precisa. 

A més dels pacients habituals, Carena atén en general persones afectades per la gota freda. Segons explica la Silvia, aquestes persones travessen diferents fases. «En un primer moment, la vivència emocional està més marcada pel xoc. Hi ha qui el viu amb una necessitat d’expressió i de descàrrega emocional, i hi ha qui el viu a través del bloqueig», exposa. 

Explica que hi ha «un segon moment en què la vivència emocional té a veure més amb el dol». És una fase de «dolor per algunes pèrdues perquè, encara que siguin materials, estan molt lligades a les vivències de cada persona: és com una ruptura biogràfica». Afegeix que és també una etapa per «valorar el que és positiu»: «Encara que hagin perdut moltes coses, donen un valor molt positiu al fet d’estar vives i poder ajudar altres persones. Molts pacients estan bolcats a ajudar altres persones i això suposa també posposar la seva pròpia elaboració emocional». 

D’aquí es passa a la tercera fase, «marcada per l’estrès posttraumàtic». «Jo crec que encara no hem arribat a aquesta fase, i aquí és on ara estem iniciant la feina d’explorar necessitats al territori», explica Sílvia. I reflexiona: «Això va per llarg, moltes persones encara tenen molt per treure». 

Espais perquè els més petits superin la tragèdia

Hi ha un col·lectiu especialment vulnerable que també s’ha vist afectat per la dana: els infants. Molts nens i nenes han viscut situacions dramàtiques que han tingut un fort impacte en les seves emocions. El Juan Miguel, veí de Sedaví, és pare de tres fills de 4, 9 i 11 anys: «El més petitet sempre pregunta per què ha passat això, per què ha fet això l’aigua. Al mitjà l’ha afectat una mica més emocionalment, se’l veu més preocupat. I la més gran s’ha centrat en els llibres, a estudiar, i encara no s’ha obert gaire a explicar-nos exactament el que pensa sobre tot això». 

Tots tres van a un dels espais segurs i amigables per a la infància que Save the Children ha posat en marxa, en col·laboració amb la Fundació ”la Caixa”, en algunes de les localitats arrasades pel temporal. «Són espais on els nens i les nenes que viuen en zones afectades poden jugar, divertir-se i relacionar-se amb altres infants», explica la responsable de la resposta de protecció davant l’emergència de la dana a Save the Children, Maribel López del Castillo. 

«A través d’activitats, de l’expressió i de la creativitat treballem la gestió emocional: identificar què és el que han viscut i com ho han viscut, i donar-los eines i recursos. Sobretot, que sentin que tenen un espai on hi haurà gent que els escoltarà, que els acompanyarà i que els podrà seguir en aquest procés», precisa. 

«A molts i moltes els ha passat que, en sortir de la seva zona afectada perquè han anat a altres centres o bé perquè han anat amb altres familiars, senten que quan expliquen el que els ha passat no els comprenen perquè els altres no ho han viscut. Llavors, en aquests espais troben una persona que ha passat pel mateix, que és el seu company o la seva companya, i a més els acompanyen professionals que els donen suport i consell, i que escolten el que els ha passat», relata la Maribel. Els menors que atenen pateixen l’impacte psicològic de la catàstrofe: «Ens trobem molts terrors nocturns, nens i nenes que tornen a dormir amb els seus pares, malsons, reaccions de plor o d’enuig molt ràpid...». 

Un equip de psicòlogues atén aquestes situacions i dona pautes tant als infants com a les seves famílies. «Ajudar-los a entendre el procés i el recorregut del que estan passant és fonamental perquè, quan surtin, casa seva també sigui un espai segur, perquè tenen aquestes pautes i aquest acompanyament», assenyala la Maribel. 

Save the Children forma part del programa CaixaProinfància, amb el qual treballa en xarxa per afrontar la pobresa infantil juntament amb altres entitats socials. És el cas del Projecte Babhel, una iniciativa vinculada a Càritas que facilita reforç educatiu i lleure saludable a infants del barri de la Torre, que ja era un dels més vulnerables de València i s’ha vist molt afectat per la dana. 

Allà, els equips de les dues entitats s’han unit per reforçar el servei que ja oferia el Projecte Babhel abans de les inundacions i passar de 28 a 73 estudiants de primària atesos, a més d’una altra vintena de secundària. «Moltes de les famílies que resideixen aquí ja estaven en risc d’exclusió. Amb tota aquesta situació, han empitjorat: moltes han perdut l’habitatge o els pocs recursos que tenien», relata Miriam Guillot, treballadora social del Projecte Babhel. 

Destaca que els infants del barri «necessiten més espais de lleure perquè aquí ja n’hi havia pocs i el que els quedava ara no existeix». I, especialment, «afecte i amor; tots necessiten atenció». «Molts nens i nenes van estar 20 dies sense veure els seus companys, sense comunicar-se amb altres infants», diu la Miriam. 

La Mónica, mare de dues de les nenes que assisteixen a aquest servei, confirma que la situació ha estat dura per a les seves filles: «Els primers dies estaven molt nervioses, moltíssim. No volien menjar. Obrir la finestra i veure l’espectacle és dur. Veure cotxes amuntegats, veure tones de fang... Al pati no hi podíem baixar perquè l’aigua arribava fins al mateix sostre. No teníem llum, no teníem aigua». 

La Marisela, mare d’una altra nena de 9 anys usuària del centre, ho constata: «Quan va començar a pujar l’aigua, ella va començar: “Mami, ens ofegarem!”. Va pujar moltíssim i va tenir un atac d’ansietat. Jo no l’havia vist mai així, i veure-la així em va entristir molt. Va ser terrible». 

Totes dues coincideixen que anar a l’espai de Projecte Babhel i Save the Children és una gran ajuda per a les seves filles. «Li ha aportat molt. Abans era més callada, estava molt al seu món. Ara ens explica: “Mami, hem fet això, m’han ajudat amb això...”. Està sempre molt animada per fer les coses. Li agrada ser aquí», relata la Marisela. La valoració de la Mónica és similar: «Tant la gran com la petita estan molt contentes i jo també. I superagraïda». 

En general, la gent de la perifèria sud de València descriu una situació de desastre de la qual es trigarà molt de temps a sortir. Però també moltes cares s’il·luminen en parlar de l’esperit de solidaritat que es respira en aquestes localitats: de l’aportació de les entitats socials que estan sobre el terreny atenent la població més vulnerable, de les persones voluntàries que han recorregut centenars de quilòmetres per donar un cop de mà..., i de les mateixes ciutadans i ciutadanes afectats, que de vegades fins i tot renuncien a l’ajuda que els ofereixen perquè la donin al veí del costat.