CaixaForum Barcelona es fon amb el paisatge més contemporani en una exposició

L'exposició Horitzó i límit. Visions del paisatge proposa una àmplia reflexió sobre la representació del paisatge per part d’artistes contemporanis a través de pràctiques com el vídeo, la fotografia, la pintura i la instal·lació. Amb 61 obres d’art i 39 artistes internacionals, l’exposició plasma la forma en què artistes dels nostres dies s’aproximen a la naturalesa. El resultat: una mirada complexa i heterogènia en què conflueix una visió crítica i de compromís.

L’exposició reuneix 61 obres d’art de 39 artistes, i arriba a CaixaForum Barcelona amb una ampliació del nombre d’obres respecte de la itinerància anterior, a CaixaForum Madrid: ara s’hi han afegit 7 artistes amb 18 peces més, que permeten aprofundir en la mirada del paisatge que proposen artistes dels nostres dies. Entre ells, destaquen figures clau com Anne Imhof, Tacita Dean, Patricia Dauder, Hamish Fulton, Ignasi Aballí, Joan Fontcuberta, Dionís Escorsa, Andreas Gursky, Bleda & Rosa, Andrea Galvani, Remy Zaugg, Luc Delahaye, Oriol Vilanova, Daniel Steegmann Mangrané, Perejaume, Danica Phelps, Hamish Fulton, Victoria Civera, Karlos Gil i Alexandra Daisy Ginsberg, entre d’altres.

La mostra pren com a punt de partida la Col·lecció d’Art Contemporani Fundació ”la Caixa”, que és el centre d’una vasta activitat que posa en relació art i pensament i que inclou més d’un miler d’obres dels últims 45 anys. A l’entorn de la Col·lecció s’organitzen exposicions temàtiques que tracten els grans temes de l’actualitat. Aquesta vegada s’ha ampliat el focus amb obres procedents d’altres col·leccions i museus, i amb obres cedides per diferents artistes que han col·laborat especialment per enriquir aquest diàleg.

Què és real? Que és ficció? En el món actual, les fronteres s’esborren encara més. L’art subratlla la desaparició dels límits i la paradoxa d’un món en el qual allò que és més artificial pot semblar completament versemblant.

Des del romanticisme experimentem el desig de fondre’ns amb la natura, sentir-ne l’energia, respirar al seu ritme. En el món d’avui, aquest desig de fusió amb la natura es presenta sota nous aspectes: caminades per espais oberts, música i sons, postals idíl·liques i imatges d’alta tecnologia.

La pintura i la fotografia —juntament amb la poesia— han estat pioneres en la representació del paisatge. L’enquadrament dibuixa el marc conceptual en el qual entenem la natura, i estableix uns límits que ens permeten aprehendre-la i abraçar-la. Com s’ha modificat aquesta relació amb el marc i el límit, en una època en què s’han expandit les possibilitats de representació?

La interrelació entre paisatge i fotografia va configurar un terreny per a l’experimentació extraordinàriament fèrtil, mentre que la pintura —fonamentalment abstracta— va transitar als marges del concepte de paisatge. Tanmateix, l’època de grans canvis que vivim i la preocupació ecològica que s’estén a totes les facetes de la vida han tornat a situar el paisatge a la palestra. L’art contemporani ha estat precursor a advertir sobre els efectes de l’acció humana sobre l’entorn natural i a proposar alternatives. La petjada humana va més enllà dels efectes de la urbanització i la contaminació, i es manifesta en els efectes de la guerra, de l’economia extractiva o de la implantació dels dispositius de les energies renovables.

El paisatge s’ha ampliat cap a nous horitzons amb exploracions del subsol o viatges al passat, a la història, i fins i tot mirades que incorporen especulacions de futur. Davant de les grans expedicions del segle XIX, els artistes actual duen a terme un altre tipus de descobriments: sobre la naturalesa de la representació, sobre la fugacitat del temps o sobre la urgència d’actuar per frenar el canvi climàtic.