Pobresa de temps, una mesura de la desigualtat que afecta més les dones

La pobresa s’entén comunament com una situació de dificultat econòmica. Tanmateix, una branca de recerca aprofundeix en el concepte de la «pobresa de temps». Aquest indicador reflecteix el temps lliure de què disposen les persones després de prendre en consideració el treball remunerat i no remunerat més el temps de cures personals. Les investigadores Margarita Vega-Rapun i Sara Moreno Colom en van analitzar l’impacte durant una conversa a CaixaForum Macaya organitzada per l’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa” juntament amb la Time Use Initiative.

A finals de la dècada dels setanta i els primers anys dels vuitanta del segle passat, milions de dones de tot el món occidental es van incorporar al treball remunerat sense abandonar moltes de les responsabilitats que tenien a casa relacionades amb les tasques de cures de la família. A més, aquesta incorporació de les dones al mercat laboral no es va correspondre, o com a mínim no de la mateixa manera, amb la incorporació dels homes al treball no remunerat. Les conseqüències en la vida de les dones van ser múltiples, tant en la salut mental com en el seu temps de lleure. En definitiva, les va convertir en pobres de temps.

Una nova dimensió de la pobresa

El 31 de gener les investigadores Margarita Vega Rapun, del Center for Time Use Research de la University College London i autora de l’estudi The multidimensionality of poverty: Time poverty in Spain (2021), i Sara Moreno Colom, professora de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i investigadora del Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball (QUIT), es van reunir a CaixaForum Macaya per conversar sobre la pobresa de temps als països desenvolupats dins del cicle El dret al temps, debat clau per al segle XXI, organitzat per l’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa”.

«La pobresa de temps és un indicador que ens permet donar una mesura més completa sobre la pobresa, que normalment només recull la pobresa d’ingressos», explica Margarita Vega. «A través de les enquestes de l’ús del temps, podem avaluar el temps que les persones dediquen al treball remunerat, al no remunerat i a les cures personals. Aquesta informació ens permet establir una línia de pobresa de temps semblant a la que es calcula per als ingressos. Totes les persones que estiguin per sota d’aquesta línia seran considerades pobres de temps.»

A Espanya, aquesta línia s’ha establert en els 170 minuts al dia: si estem per sota d’aquest llindar, som pobres de temps. I si a més tenim pocs ingressos, es genera un cercle viciós del qual és difícil sortir: probablement la persona pobra de temps tindrà unes responsabilitats pròpies del treball no remunerat que no li permetran accedir a un de remunerat o treballar prou hores per tenir un salari digne.

«La pobresa de temps de vegades no només la podem mesurar comptabilitzant la quantitat de temps de lliure disposició personal que tenen les persones», explica Sara Moreno, «perquè podem disposar de molt temps, però també tenir poca capacitat per decidir sobre aquest temps o que s’acabi contaminant per altres activitats, com per exemple les tasques de cures». La professora explica que disposem de 24 hores al dia, però les condicions materials amb les quals vivim determinen, d’una banda, com les utilitzem i, de l’altra, quina capacitat de decisió tenim sobre aquestes hores. Ens trobem, per exemple, el cas de les persones en atur que, en realitat, el que voldrien és treballar. Disposen de molt temps lliure, però això no els fa més rics temporalment, sinó que viuen en la pobresa material. Per tant, a diferència dels recursos econòmics, en què com més diners es tenen més ric s’és, amb el temps no sempre és així, hi ha altres eixos de desigualtat que cal considerar.

Les dones són les més pobres de temps

«La pobresa de temps està feminitzada», afirma Vega. «Per calcular-la, tenim en compte el treball no remunerat, que fins ara no es valorava perquè no en teníem indicadors ni dades. Un treball en què s’inclouen les tasques de neteja, fer el menjar o cuidar els fills, i que encara avui recau majoritàriament sobre les dones. Si afegim aquest factor al càlcul de la pobresa global, aquesta pobresa encara es torna més severa per a les dones.» Segons dades de l’Enquesta de característiques essencials de la població i habitatges 2021 de l’Institut Nacional d’Estadística, només un 15 % dels homes diuen que s’encarreguen de la majoria de les tasques domèstiques, davant d’un 46 % de les dones. Les investigadores apunten que, tot i que moltes dones s’han incorporat al treball remunerat els últims anys, i també alguns homes, al no remunerat, aquests no ho han fet en la mateixa mesura.

Quins efectes té en les persones

Segons les expertes, l’efecte de la pobresa de temps en les persones és múltiple, depenent de l’àmbit que considerem. Per exemple, en l’àmbit professional, una persona pobra de temps no podrà fer cursos de formació o reciclatge per incrementar el seu capital humà. Això farà que tingui menys possibilitats d’ascendir.

«Les dones són les que tenen més feines a temps parcial i això no és una casualitat, ja que està vinculat amb el fet que duen a terme tasques de cures que no els permeten accedir al treball a temps complet», explica Vega. A Espanya hi ha més de 2,8 milions d’ocupats que treballen a jornada parcial, dels quals el 73 % són dones i només el 27 % són homes, segons l'Enquesta de població activa (EPA).

En un terreny més personal, la pobresa de temps també té grans efectes en termes de salut mental. Moreno posa l’exemple del que va passar durant la pandèmia: «Quan es van analitzar els efectes que va tenir el teletreball en les persones, es va observar que les dones havien patit més en termes de salut mental. L’explicació que s’hi va donar, entre d’altres, va ser que, a més del treball remunerat, les dones van haver d’estar pendents de tot el que passava a casa i es van haver d’autoexplotar per arribar a tot». És a dir, com que durant el dia estaven ocupades amb temes relacionats amb la casa, acabaven treballant a la nit quan tothom dormia, la qual cosa va suposar alteracions del son, estrès, ansietat i angoixa.

«Una persona pobra de temps també té menys possibilitats de desenvolupar-se en termes d’aficions, fer exercici, cuinar, dedicar temps a fer una compra saludable, participar en política o fer activitats socials, cosa que retalla la seva capacitat per ser una ciutadana de ple dret», explica Vega. «De la mateixa manera, una societat en què molts dels ciutadans siguin pobres de temps serà una societat malalta i deficient, que probablement tindrà mancances importants en termes de drets i oportunitats dels seus ciutadans.»

Com es pot reduir la pobresa de temps

Segons Moreno, a l’hora de pensar quin tipus de mesures es poden implementar per aconseguir una nova organització del temps que sigui més amable per a tots, sorgeixen tres idees fonamentals. «La primera és la reducció de la jornada laboral, però no hi valen totes les reduccions, sinó que ha de ser sincrònica i quotidiana si l’objectiu és reduir les desigualtats, especialment de gènere», remarca. «És a dir, treballar cada dia una mica menys. La setmana laboral de quatre dies pot polaritzar la població ocupada i accentuar determinades desigualtats.»

La professora assenyala, però, que aquesta mesura tampoc no és una solució infal·lible, ja que encara que les persones puguin dedicar menys temps al treball remunerat, això no garanteix que dediquin més temps a les tasques domèstiques i de cures si prèviament no tenien assumida cap responsabilitat en aquest sentit. La segona idea, doncs, és apostar per treballar en la línia de concedir permisos individuals i intransferibles per a cures de naixement i adopció, perquè són el motor de canvi a través del qual els homes estan entrant en el treball no remunerat, i també permisos per cuidar persones grans.

Per acabar, Moreno explica que el tercer pilar és el canvi cultural. «És clar que és necessari i que porta temps, però hem d’anar treballant en la sensibilització del repartiment de les tasques domèstiques i en altres organitzacions del temps que pensin més en termes de benestar quotidià.» La conclusió de Vega és la mateixa: «La clau de tot és el canvi de mentalitat. La pobresa de temps s’alleujaria molt si simplement es repartís millor el treball no remunerat entre homes i dones».