«Jo em vaig estancar, però m’agradaria que els meus fills arribessin més lluny»

Cada matí, en un pis de Puente Vallecas, Ainhoa Torres serveix l’esmorzar als seus tres fills. Son trigèmins de gairebé quatre anys: el Naim, el Nian i l’Asier. L’Ainhoa té 35 anys i sempre ha viscut al barri, un dels més desafavorits de Madrid. Allà cria els seus fills mentre es prepara per treure’s l’ESO i trobar feina. En mig d’aquesta cursa diària per tirar endavant, l’acompanyament de la Fundació ”la Caixa” a través de CaixaProinfància ha marcat un abans i un després en la vida d’aquesta família.

Vallecas és molt més que un barri humil, i les dades dibuixen un context complex. És un dels districtes amb més densitat de població d’Europa i també un dels que registren més desocupació i abandonament escolar d’Espanya. Concentra el 23,7 % de les famílies perceptores de la renda mínima d’inserció (RMI) de Madrid. El districte té la renda bruta anual més baixa de la capital (22.593 euros) i acumula, a més, una de les taxes més altes de persones en situació de carrer de tota la comunitat autònoma.

En aquest escenari treballa l’Asociación Barró, una entitat col·laboradora del programa CaixaProinfància de la Fundació ”la Caixa” que fa 25 anys que ofereix suport socioeducatiu a infants i adolescents que viuen en entorns vulnerables amb la finalitat d’impulsar la seva integració social i trencar el cercle de la pobresa que es transmet de pares a fills.

L’Ainhoa Torres viu amb la seva parella i els seus trigèmins a casa dels seus pares. «Sense l’ajuda dels meus pares no podria fer res», resumeix. «Ens compaginem per portar-los a l’escola i fer el menjar i les tasques de la casa».

Explica que quan n’era el moment no va poder acabar l’educació secundària obligatòria (ESO) i va ser precisament el naixement dels seus fills el que la va empènyer a reprendre els estudis. «Els he d’ajudar. Jo ara mateix no recordo res del que vaig estudiar i, si no sé res, com els puc ajudar? Això em va motivar moltíssim», reflexiona.

Aquesta mare de Vallecas té experiència en el sector de la neteja, però ara està a l’atur i sap que el títol de l’ESO és també un requisit per accedir al mercat laboral. «Sense l’ESO, no em contractarà ningú». Tanmateix, les seves obligacions acadèmiques estan supeditades a les necessitats dels petits i als torns partits de la seva parella. L’Ainhoa defineix amb estoïcisme que la seva situació és «una mica complicada».

«Com que no tenen una xarxa de suport, a aquestes famílies els problemes constants els superen. Duen les motxilles molt carregades», afirma Elena Rebollo, pedagoga i responsable de l’àrea d’Infància, Joventut i Família de l’Asociación Barró.

A l’entitat han observat una evolució de la vulnerabilitat al llarg dels anys. «En general, ara atenem una població amb una vulnerabilitat molt alta que, a més, és multifactorial i, per tant, coincideixen en una mateixa família múltiples problemàtiques», declara Rebollo.

Quan apareix una xarxa que sosté

Sortir de l’espiral és complicat perquè la precarietat condiciona tots els aspectes de la vida: les relacions familiars i socials, la salut mental, els resultats acadèmics, les possibilitats laborals… Rebollo ho il·lustra amb claredat: «Si jo m’he de preocupar per tenir accés a un habitatge digne, buscar feina o omplir la nevera, és complicat que, per exemple, pugui fer un seguiment escolar dels meus fills».

Segons la tècnica, vuit de cada deu persones que han experimentat pobresa en la infància reprodueixen aquesta situació en formar la seva pròpia família. «Molts dels pares i mares que atenem no se senten capaços d’acompanyar els seus fills durant el procés educatiu perquè, en essència, no saben què és ser acompanyats.»

En aquest context, comptar amb una entitat que els sostingui i acompanyi pot marcar la diferència. La pobresa genera bretxes i el tercer sector intenta amortir-les. «Som una palanca», sosté la pedagoga. «Aquests infants, en general, no creuen en ells mateixos, però quan troben aquesta xarxa de suport, quan les entitats els acompanyem, s’adonen que es poden desenvolupar més del que habitualment s’espera d’ells. Els empenyem que es convencin que poden».

Un espai segur perquè ningú no es quedi enrere

El Naim, el Nian i l’Asier assisteixen als Espais de Creixement 3-6 de CaixaProinfància a l’Asociación Barró. Per a ells és una activitat diferent per fer a la tarda, un lloc segur on poden aprendre i jugar. «Són ells els que volen venir», confessa la mare. L’Ainhoa està contenta perquè veu que els seus nens «aprenen molt més i es diverteixen».

«Els nens i les nenes que atenem tenen un punt de partida en la vida molt diferent: venen de llars en què acostuma a ser difícil estudiar o concentrar-se, no descansen prou i a vegades pateixen situacions emocionals complicades i inestables que els dificulten afrontar una jornada escolar amb normalitat», assenyala Rebollo.

CaixaProinfància ha acompanyat des del 2007 prop de 400.000 infants i adolescents de tot Espanya a través d’una xarxa de més de 400 entitats col·laboradores i, segons la pedagoga, l’impacte del programa s’amplifica amb el temps: les famílies que fa anys que hi participen noten amb claredat els efectes de l’acompanyament i del reforç educatiu.

Els infants aprenen a preparar-se els exàmens, s’organitzen millor i reforcen tant les seves competències acadèmiques com les seves habilitats socials i emocionals. «Tenir un espai per poder treballar tot això, expressar-se lliurement i no sentir-se jutjats té un gran impacte per a ells», assegura.

La valoració de les famílies és, en general, molt positiva. Amb el temps, els vincles s’estrenyen. «Ens senten com a “família”, com un espai que té sempre les portes obertes, on si em trobo malament m’acompanyaran, sempre s’alegraran dels meus èxits i no em jutjaran mai», assenyala la tècnica de l’entitat.

L’Ainhoa parla del futur amb una barreja de fermesa i emoció continguda. Duu a l’esquena anys de precarietat i renúncies, però s’aferra al desig que els seus fills tinguin més oportunitats de les que ella va tenir. «M’agradaria que fossin més que jo, que arribessin més lluny. Jo em vaig estancar a l’institut i m’agradaria que ells poguessin anar a la universitat i optar a una bona feina».

La seva història no esborra les dificultats, però sí que introdueix un matís decisiu: ja no està sola. Té una xarxa que la sosté, un títol en camí i tres nens que, a la tarda, juguen i aprenen en un espai on algú els repeteix cada dia que poden arribar més lluny.