Miquel Casas: «Un de cada cinc estudiants té disfuncions del neurodesenvolupament que dificulten el rendiment escolar»

Catedràtic honorari de psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona, director del programa SJD MIND Escoles de l’Hospital Sant Joan de Déu i president de la Fundació Investigació Sant Pau (FISP), el Dr. Miquel Casas estudia la relació entre les disfuncions del neurodesenvolupament no diagnosticades, el rendiment escolar baix, múltiples alteracions de conducta i les addiccions. El seu treball d’investigació dona les claus sobre un dels problemes de fons que s’amaguen darrere de la gran crisi que pateix el nostre sistema educatiu.

Varia en funció de la comunitat autònoma, però tant l’últim informe de la CEOE de l’any 2021 com el del Ministeri d’Educació de l’any 2022 el situen entre el 16 i el 18 %, una xifra molt més elevada que la dels països del nord d’Europa.

Les disfuncions del neurodesenvolupament —el TDAH, les dislèxies, les discalcúlies, les disgrafies, els trastorns de la parla i de la comunicació, els TEA, etc.— dificulten enormement el rendiment dels estudiants. Si, en una escola, la majoria tenen un bon rendiment i s’adapten a les normes, però una petita minoria no, el que no podem fer és assenyalar directament la situació familiar, el nivell socioeconòmic, la immigració, la qualitat o localització de l’escola, o el professorat com les causes principals. Cal esbrinar per què aquests alumnes tenen dificultats d’aprenentatge, per què són inquiets o impulsius o per què no estan atents.En psicologia i psiquiatria, denominem vulnerabilitat individual en la infància i l’adolescència tots els factors psicobiològics que fan que un petit grup de població no es pugui desenvolupar com ho fan els altres. Segons les classificacions internacionals, la majoria de vegades aquests factors només es poden atribuir a disfuncions del neurodesenvolupament no diagnosticades i no tractades.

Afecten com a mínim el 20 % de la població infantojuvenil. És a dir, en els països desenvolupats en què s’ha avaluat, 1 de cada 5 menors tenen disfuncions del neurodesenvolupament, que són un impediment clar per al rendiment escolar. A Catalunya, hi ha aproximadament 850.000 estudiants a primària i ESO, per la qual cosa uns 170.000 tenen disfuncions del neurodesenvolupament. La situació que resulta d’això és complicada, d’una banda, per als docents, perquè no poden desenvolupar bé la seva feina i, d’altra banda, per a aquests alumnes, que ho passen realment malament perquè no poden seguir el ritme dels seus companys.

Un dels principals problemes al nostre país, a diferència dels països amb millors resultats escolars, és que la gran majoria no es diagnostiquen a la primària, que és el moment idoni per fer-ho, ja que en aquest període aquests trastorns són altament reversibles. Actualment, es diagnostiquen només 2 o 3 alumnes de cada 10 que ho necessiten. Això vol dir que a Catalunya hi ha uns 140.000 menors no diagnosticats que tindran, en primer lloc, un rendiment escolar baix que els portarà cap al fracàs escolar i que, després, molt probablement, desenvoluparan alteracions de conducta, problemes sociolaborals i addiccions.

Al nostre grup de treball hem encunyat el terme maltractament amorós per designar l’intent d’ajuda que ofereixen pares i docents als estudiants amb problemes d’aprenentatge i disfuncions del neurodesenvolupament, amb el lloable objectiu d’estimular-los perquè millorin els resultats acadèmics. La majoria de les vegades, el que aconsegueixen és el resultat contrari: estressen aquests alumnes i, amb això, provoquen una aversió progressiva als temes escolars i l’inici d’alteracions de conducta. Gairebé cada dia, aquests infants que no rendeixen bé a classe reben comentaris desfavorables del seu cercle pròxim: «Per què no t’esforces?», «El teu germà sí que aprova», «Et falta voluntat», «El teu tutor sempre se’ns queixa», «Si continues així, no seràs res a la vida», etc. Els primers anys, intenten agradar als seus pares i professors esforçant-se moltíssim, però no ho aconsegueixen i s’acaben rendint. A partir dels 10 anys comencen a sentir malestar emocional i al voltant dels 13 o 14 apareixen problemes d’ansietat i depressió que poden derivar, a partir dels 15 i 16 anys, en el consum de marihuana i de begudes alcohòliques, juntament amb altres problemes de conducta. En resum, el «maltractament amorós» comprèn tot aquest període de temps en què, des de l’entorn més proper i amb ànim d’ajudar i estimular, es qüestiona la voluntat d’aquests infants i joves argumentant que no s’esforcen prou en els estudis, sense tenir en compte que poden patir disfuncions del neurodesenvolupament que els impedeixin tenir un rendiment escolar satisfactori.

Si un infant no vol participar en esports, hi podem buscar raons externes, com ara que provingui d’una família sedentària, que el professor de gimnàstica sigui incompetent o que l’escola no disposi de bones instal·lacions. Tanmateix, el primer que cal fer és mirar si té els peus plans o bé problemes de flexibilitat articular, per poder-li posar unes plantilles que l’ajudin en la pràctica esportiva. Les «plantilles mentals» és la forma col·loquial que utilitzem al nostre grup de treball per designar instruments o eines psicobiològiques (per exemple, un software per aprendre a llegir si tens dislèxia) perquè els estudiants amb disfuncions del neurodesenvolupament puguin revertir o compensar aquests problemes i puguin desenvolupar l’activitat escolar amb normalitat.

Cada dia tenim més informació sobre com els problemes derivats de la toxicitat ambiental i el canvi climàtic o els hàbits tòxics de la mare durant l’embaràs (fumar, beure begudes alcohòliques, etc.) poden generar riscos en l’embrió o el fetus que, interactuant amb els determinants genètics, donin lloc a disfuncions del neurodesenvolupament. En un futur pròxim, tota aquesta informació ens permetrà fer un abordament molt més complet de les disfuncions del neurodesenvolupament, sabent que són reversibles, i aplicar els correctors necessaris per equilibrar les habilitats d’aquests infants.

Els països nòrdics ho tenen integrat dins de l’estudi de l’infant sa, en els controls de salut habituals per part dels pediatres durant la infància i l’adolescència. Si es detecta res d’anòmal, es deriva als especialistes, que fan un abordament diagnòstic i terapèutic a aquests menors. I se’ls ajuda, mentre ho necessitin, al llarg de tots els estudis.

El projecte neix el 2011, quan l’Institut Molí de la Vila, del municipi de Capellades, va presentar a la televisió catalana un reportatge en què denunciava el problema greu que es vivia al centre, amb alteracions de conducta molt serioses. Ràpidament, vam veure que ni a l’institut ni a la primària no hi havia diagnòstics de disfuncions del neurodesenvolupament. El centre de psiquiatria infantojuvenil que havia d’atendre aquests menors ho vinculava tot a la relació patològica amb les famílies o amb els professors, al nivell socioeconòmic o a la immigració. Nosaltres vam identificar els nois i noies que tenien problemes d’aprenentatge i del neurodesenvolupament, i els vam explicar, al costat de les seves famílies i professors, com es podien corregir i tots van acceptar iniciar el tractament. Al cap d’un any, el problema s’havia resolt. I no va ser un miracle. Hem d’entendre que aquests infants tenen un gran pesar perquè no poden tenir un rendiment acadèmic com els altres i es rebel·len contra el que consideren una injustícia. Però no és una qüestió de voluntat. El cervell humà està preparat per ser curiós, resoldre problemes, equiparar-se amb els altres, competir i divertir-se. Si falla en alguna d’aquestes funcions, no s’ha de culpar l’infant o l’adolescent. Cal buscar la causa psicobiològica que ho expliqui millor, que acostuma a ser, la majoria de les vegades, una disfunció del neurodesenvolupament.

Col·laborem amb les escoles Vedruna, amb l’Ajuntament de Sant Cugat i amb l’Ajuntament de Vic. S’estan fent, a escoles de primària públiques i concertades d’aquestes dues poblacions, cribratges i diagnòstics de disfuncions del neurodesenvolupament a segon de primària, la qual cosa vol dir que d’aquí a pocs anys hi haurà uns resultats escolars magnífics. És una política que estan implementant els ajuntaments, però que seria preferible que ho fes el Departament d’Educació. Al mateix temps, s’ha començat a desenvolupar una ampliació del programa a les universitats.

Avui en dia pots anar passant cursos amb un rendiment acadèmic baix i amb assignatures suspeses i arribar a la universitat. Però segons l’informe del 2022-2023 del Ministeri d’Universitats, entre un 27 i un 33 % dels alumnes universitaris no acaben la carrera, i d’aquests, el 22 % no passen del primer any. Són xifres realment terribles per a l’alumnat i per a les seves famílies. I com a país suposa una despesa econòmica i d’energia productiva terrible. El nostre grup de treball considera que una gran majoria dels alumnes universitaris que abandonen els estudis tenen disfuncions del neurodesenvolupament no diagnosticades ni tractades en edat escolar. Gràcies a la Fundació ”la Caixa”, l’any passat vam començar un gran estudi de tres anys de durada (2023-2026) en alumnes de primer curs de carrera per verificar aquesta hipòtesi de treball, que si es confirma canviarà totalment l’enfocament dels consells, les ajudes i els abordaments academicopsicològics que actualment s’ofereixen a aquests alumnes en risc de fracàs acadèmic.

S’haurien d’estudiar les disfuncions del neurodesenvolupament formalment, de manera obligatòria i en profunditat a totes les facultats de Magisteri i Pedagogia. Actualment, totes les innovacions docents a la primària i a l’ESO topen amb la realitat del 20 % d’alumnes que no podran seguir el ritme. Però si s’aconsegueix que aquest 20 % amb dificultats d’aprenentatge les pugui superar, el nivell educatiu de tota la classe i del país sencer millorarà ràpidament fins a igualar el nivell europeu d’aquí a pocs anys.