Eudald Carbonell: «Mentre continuem batallant contra el medi ambient no serem humans»

Si hi ha una figura emblemàtica en el món de la paleontologia a Espanya, aquesta és la d’Eudald Carbonell (Ribes de Freser, 1953). El que va ser codirector dels jaciments d’Atapuerca ha dedicat la seva vida a investigar l’origen i l’evolució de l’ésser humà i ha protagonitzat alguns dels descobriments més significatius sobre els primers habitants d’Europa. Autor compromès amb la divulgació del coneixement científic, el 28 de febrer passat va fer la conferència Humanitat i futur al Museu de la Ciència CosmoCaixa, en què va explicar quines serien les claus per garantir la continuïtat de la nostra espècie.

Va ser quan vaig començar la meva primera col·lecció de fòssils marins, que anava recollint sense saber res de res, només perquè uns senyors m’havien dit que en una zona hi havia restes d’animals antediluvians.

Totes les espècies humanes que s’han trobat a Europa també s’han localitzat a Atapuerca, concentrades en un sol lloc. A més, s’hi ha trobat la primera prova de canibalisme i s’hi ha explicat el llenguatge, que hem inferit gràcies a la troballa d’ossets de l’oïda molt desenvolupats. També s’ha seqüenciat el primer genoma de la humanitat recuperant material proteic de l’esmalt dental de l’Homo antecessor, només per esmentar algunes de les coses que hem descobert.

En l’aspecte humà he après a construir un equip transversal que ha bastit ponts entre diferents disciplines acadèmiques. Ha estat una tasca molt difícil, però que m’ha entusiasmat, una tasca que ha estat fonamental per a mi. Sense Atapuerca no seria com soc.

Em refereixo al fet que l’arqueologia m’ho ha donat tot, però, per això mateix, ja no li demano res. No me’n penedeixo, però si tornés a néixer no seria arqueòleg una altra vegada.

La nostra forma d’organització social ens durà al col·lapse perquè respon a un desenvolupament que ens fa entrar en contradicció amb el que som. La nostra espècie encara està en procés d’humanització, tot i que creiem que ja ho hem aconseguit. Però el fet de ser humà està lligat a la solidaritat i a la interdependència, i no estem fent les accions necessàries per ser-ho. Estem batallant contra medi ambient, contra el medi natural. Mentre continuem així, no serem humans.

La paradoxa és que pot ser que ens deshumanitzem abans d’humanitzar-nos; és a dir, que la tecnologia ens converteixi en transhumans i siguem alguna cosa semblant al que veiem a la ciència-ficció: una barreja d’éssers orgànics i inorgànics. Aquest procés de transformació és galopant i segurament el viurem d’aquí a 50 o 100 anys.

La tecnologia i el llenguatge ens han ajudat a ser l’espècie que som. El foc, per exemple, va reunir els elements de la tecnologia i la comunicació. Al voltant del foc, la gent parlava i es documentava, i així es van configurar les idees. Ara passa el mateix amb la intel·ligència artificial: facilita que la gent es comuniqui i que molts dels nostres dispositius funcionin. En el futur sorgirà una intel·ligència unificada que més que artificial serà humana, natural i artificial a la vegada.

La consciència crítica ja existeix, va aparèixer al planeta el 1962 amb la crisi dels míssils, quan la possibilitat d’un hivern nuclear va ser real. Els grans físics que havien creat la bomba atòmica van avisar l’exèrcit que, si s’utilitzava, es destruiria el planeta. Es va poder veure també en les manifestacions contra la guerra a l’Iraq. Aquests moments són exemples de la socialització de la consciència crítica d’espècie.

Hi ha diferents tipus de consciència. La consciència de classe, per exemple, és la que tenen els grups socials en lluita per la seva pròpia expansió. La consciència crítica d’espècie és la lluita de la humanitat en la seva extensió per tot el planeta. També hi ha una consciència còsmica, en relació amb l’espai. Són diferents capes de consciència.

La globalització és el pitjor que ha fet l’ésser humà perquè ha posat fi a la diversitat, cosa que mantenia vives les llengües, les cultures. És un sistema que unifica i uniformitza. N’és un exemple el camp. L’Espanya buidada no s’ha buidat sola; hi ha hagut una intencionalitat perquè els productes socials fossin una cosa urbana.

Hauríem de fer passos importants, però en realitat no hi hauria d’haver líders ni estructures jeràrquiques. Durant molts anys només han servit perquè les coses no funcionin com han de funcionar.

Els animals tenen líders perquè és una forma lògica i natural d’organitzar-se, però nosaltres estem en un fase de racionalitat i pensem de manera desnaturalitzada. El moment ha canviat, i ser humans significa relacionar-se d’una altra manera, sense criteris de jerarquia. A més, tenim experiència amb la tecnologia i això ens permetria tenir un món diferent que funcionés amb unes altres regles.

Durant molt de temps s’ha pensat que el 50 % de l’espècie no havia de contribuir a les regles de funcionament social, només per dimorfisme sexual. Ha estat una asimetria que ha negat la perspectiva d’aquest 50 %. Aquest és un dels exemples del mal funcionament del sistema i és una llàstima, però per sort s’està corregint.

A mitjà termini, m’agradaria veure si serem més espècies humanes. La gent ja es modifica genèticament per tractar malalties i crec que a finals del segle XXI això provocarà una diversitat d’espècies humanes.

És una cosa controvertida, però crec que l’ètica cedirà a l’herència biològica i social. Serà inevitable, com va passar amb el luddisme del segle XIX, que creia que les màquines destruirien el món, i les màquines l’han construït. El que hi ha hagut és un mal repartiment dels recursos, però el món continua sempre cap endavant.

El meu missatge és d’esperança. Crec que l’ésser humà té alguna cosa que creix i que es desenvolupa dins seu que és impertorbable i que sempre és allà; és la base de tot moviment i de tots els somnis. L’esperança i la perseverança són les dues coses més importants per al futur. Sense elles, no hi haurà planeta.