Carlos Umaña: «Pensar que les armes nuclears eviten conflictes és absurd i ingenu»

Carlos Umaña (Costa Rica, 1975) és metge i activista. Forma part de l’equip directiu de la Campanya Internacional per a l’Abolició de les Armes Nuclears, que el 2017 va rebre el Premi Nobel de la Pau per la seva labor de conscienciació i pel suport social i polític aconseguit per a l’adopció del Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears. Umaña, que copresideix l’Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear, va participar en una conferència organitzada per l’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa” a CaixaForum Macaya.

Vau començar a prendre consciència sobre els efectes de les armes nuclears després de visitar Hiroshima. Què va passar en aquest viatge?

El 2002 vaig anar al Japó a fer un curs sobre investigació epidemiològica amb el Ministeri de Salut de Costa Rica i durant l’estada ens van portar al Museu d’Hiroshima. Aleshores, jo no coneixia en detall els efectes de les armes nuclears, però hi va haver una cosa que em va impactar profundament. Va ser un dibuix fet per un supervivent, gairebé caricaturesc, d’unes nenes sortint de la runa, en agonia, demanant aigua i cridant la seva mare. Això em va quedar marcat, encara ho recordo amb claredat.

Quan va començar el vostre activisme?

Deu anys després de visitar Hiroshima. Havia deixat la medicina per estudiar pintura i escultura, però una col·lega em va explicar que existia l’Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear i que ella volia obrir una filial a Costa Rica. Entre tots dos la vam crear i, en pocs mesos, ja havíem organitzat un gran esdeveniment a la casa presidencial, en què l’aleshores presidenta Laura Chinchilla es va comprometre a prohibir aquest tipus d’armes.

Han passat gairebé 80 anys de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki. Hi continua havent perill d’una guerra nuclear?

Els experts afirmen que és el moment de més risc de la història i no sols per la probabilitat que aquesta guerra nuclear sigui una realitat, sinó per l’impacte que podria tenir. El Bulletin of the Atomic Scientists, responsable de l’anomenat «Rellotge de l’Apocalipsi», que mesura de manera simbòlica fins a quin punt som a prop d’una guerra nuclear a gran escala, ha declarat que som a 90 segons d’aquest escenari. Per posar-ho en context, amb la crisi dels míssils de Cuba del 1962 érem a 12 minuts.

De quina manera el conflicte a la Franja de Gaza ha afectat aquesta amenaça?

Israel no ha acceptat públicament que tingui una bomba atòmica, però ho diu de manera indirecta. De fet, un ministre ha declarat diverses vegades que s’hauria d’utilitzar a Gaza. És molt preocupant, perquè a més de relativitzar el patiment de civils innocents està demostrant que no sap en absolut quins són els efectes d’aquest tipus d’armament, que no es poden controlar i que no coneixen fronteres. D’altra banda, el conflicte està desestabilitzant l’Orient Mitjà i això podria donar peu que sorgeixi un nou país nuclear, ja que segons ha descrit l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica l’Iran és a un pas tècnic de desenvolupar la bomba.

I la situació a Ucraïna?

En aquest cas, Rússia ha utilitzat la possessió d’armes nuclears com a eina de coerció. Va afirmar explícitament que si algun estat s’atrevia a intervenir en el conflicte rebria conseqüències com mai n’hi havia hagut. En un context bèl·lic, en què hi ha països que fan amenaces d’aquest tipus, és més fàcil que es mal interpreti una falsa alarma com un atac real. El risc que hi hagi càlculs erronis augmenta.

De fet, el secretari general de l’ONU va dir el 2022 que el món és «a un malentès de l’aniquilació nuclear». A què es referia?

Un dels riscos més preocupants és la possibilitat creixent d’una detonació accidental. Els sistemes d’alerta màxima cada vegada estan més interconnectats i automatitzats, i són més vulnerables a errors tècnics i humans, i també al ciberterrorisme. De les 12.500 ogives que tenen aproximadament els 9 països nuclears, n’hi ha unes 2.000 que estan en estat d’alta operativitat, és a dir, que es poden detonar en minuts. Els sistemes d’alerta màxima, que decideixen si llançar o no una bomba com a contraatac, s’han equivocat moltíssimes vegades. I ho han fet per confusions tan banals com les que poden generar una bandada d’oques, un globus meteorològic o un núvol de tempesta.

Dèieu que els efectes de les bombes atòmiques són incontrolables. Què passaria en cas de guerra nuclear?

Si es detonés una bomba atòmica actual en una gran ciutat com Washington o Moscou, podria causar instantàniament desenes de milers de morts, centenars de milers de ferits i víctimes de la síndrome d’irradiació aguda, que és una de les coses més doloroses que pot patir una persona perquè descompon els òrgans vitals. També produiria malalties cròniques i una incidència altíssima de diversos tipus de càncer i malformacions, fins i tot en les generacions següents, en fills de persones aparentment sanes. Ara, si parlem d’una guerra nuclear a gran escala no estem parlant d’una detonació, sinó de diverses. Això significa milions de morts i ferits. D’altra banda, es destruiria la capa d’ozó i pujaria a l’estratosfera una gran quantitat de sutge. Això impediria el pas de la llum solar, cosa que convertiria el món en un lloc molt més fosc i fred, per la qual cosa molts ecosistemes no podrien sobreviure a canvis tan dràstics. Seria la fi de moltíssimes espècies, la de la nostra civilització i probablement la de la humanitat.

Iniciar una guerra nuclear sembla un suïcidi per a qualsevol país. Per què els estats segueixen tenint aquestes armes?

Tothom entén que les armes nuclears estan fetes per no ser utilitzades, perquè és pràcticament impossible fer-les servir sense que després ningú no les utilitzi en contra teu. Tenen valor en virtut de l’amenaça d’ús. I la paradoxa és que, perquè funcioni, aquesta amenaça ha de ser creïble. És un absurd amb el qual convivim sense pensar-hi.

Iniciar una guerra nuclear sembla un suïcidi per a qualsevol país. Per què els estats segueixen tenint aquestes armes?

En realitat no és legal, especialment segons el dret internacional humanitari, que bàsicament és la llei de la guerra. Totes les armes de destrucció massiva són il·legals, però no hi havia una prohibició explícita de les nuclears fins al Tractat sobre la Prohibició del 2017. El problema ara es troba en la mala interpretació de la llei, que es fa segons la conveniència, i en la falta d’universalitat. Si una normativa no és universal, no s’aplica, per això estem en aquesta fase d’estigmatització, per aconseguir-ho.

En què consisteix exactament l’estigmatització que promou la Campanya Internacional per Abolir les Armes Nuclears?

Com que diversos països no s’han adherit al Tractat sobre la Prohibició, s’està generant una estratègia de «condemna moral», que fa que aquestes armes es vegin com a inacceptables per l’opinió pública. Aquest és un canvi que ha estat eficaç al llarg de la història per abolir l’esclavitud, per exemple, i altres tipus d’armes, com ara les químiques o les biològiques. També va ser així en el cas de les mines terrestres i de les municions de raïm. Els Estats Units les van deixar de fabricar no per convenciment, sinó perquè es van quedar sense compradors ni inversors, perquè l’estigmatització mundial feia que produir-les fos desfavorable.

Què opineu de l’argument que defensa que les armes nuclears eviten conflictes més grans?

És completament absurd i ingenu. Quan va sorgir la bomba atòmica, molta gent, fins i tot alguns pacifistes, van pensar que això impediria que les grans potències s’ataquessin. Però això és com dir «estem en pau» apuntant-nos amb una pistola. L’amenaça d’utilitzar armes nuclears és en si mateixa violència i la pau no es construeix amb imposicions, sinó generant oportunitats de cooperació. La pau atòmica és una contradicció en si mateixa.

Per què creieu que els intents de desarmament en el passat no van prosperar?

Quan va acabar la Guerra Freda, tothom va pensar que era el final de l’amenaça nuclear. Però els països no es van desarmar perquè la possessió d’aquest tipus d’armes implicava tenir un privilegi. La bomba atòmica s’havia convertit en la moneda del poder, i qui la té no la cedirà fàcilment. Gorbatxov i Reagan tenien la voluntat de desfer-se de tot el seu arsenal, però no es va concretar i al final només van tirar endavant tractats bilaterals per reduir el risc, però no per eliminar-lo.

Com conviu la vostra campanya amb els discursos que promouen l’ús de l’energia atòmica com a resposta a la crisi climàtica?

Políticament són temes molt diversos perquè l’un és una amenaça per a l’existència mateixa i l’altre no. Tanmateix, l’energia nuclear també té un risc altíssim, com hem vist en la guerra d’Ucraïna. La central de Zaporíjia, ocupada per Rússia, té sis reactors. Un desastre allà seria un desastre per a tot Europa i el món perquè és una reserva mundial de gra. D’altra banda, l’energia atòmica és cara en comparació amb les renovables i en realitat no és verda perquè la mineria d’urani és increïblement contaminant.

Soleu afirmar que les armes nuclears se sustenten en un sistema colonial i patriarcal. A què us referiu?

Aquest tipus d’armament té un component xenòfob, la possibilitat de destruir una població que no és com la nostra, que és diferent. Al llarg de la història s’han fet 2.057 assajos nuclears en llocs com les Illes Marshall, el Kazakhstan i Austràlia, i el denominador comú de les poblacions afectades és que no eren blanques ni riques. D’altra banda, hi ha la concepció de protegir a través de la força, que és una cosa bastant patriarcal. El desarmament és vist com una cosa dèbil, com una cosa amanerada. En aquest sentit, les armes nuclears són l’epítom de la masculinitat tòxica.