María Silvestre: «Les tasques de cures que assumeixen les dones repercuteixen en la seva vellesa»

María Silvestre Cabrera és catedràtica de Sociologia a la Universidad de Deusto i està especialitzada en estudis de gènere. En la seva conferència «L’envelliment des d’una perspectiva de gènere», dins de les jornades formatives del programa Sempre Acompanyats de la Fundació ”la Caixa”, va constatar la relació entre les desigualtats de gènere i la manera com homes i dones arriben a la vellesa.

La igualtat de gènere és un dret fonamental. Tanmateix, segons ONU Dones, si no prenem mesures, aquesta igualtat no s’aconseguirà fins d’aquí a 100 anys. «I això és com dir que no s’aconseguirà mai», assenyala María Silvestre, que en el passat va dirigir l’Emakunde - Instituto Vasco de la Mujer i el màster d’Intervenció en Violència contra les Dones de la Universidad de Deusto.

Avui dia «hi ha indicadors nombrosos i variats de desigualtats de gènere que es reprodueixen en tots els àmbits: social, polític, laboral, cultural, etc.», continua la sociòloga. La primera resposta és precisament «reconèixer el sistema sexe-gènere en què estem immersos i la diferent atribució de valor que atorguem a tots dos gèneres», afirma Silvestre.

En segon lloc, hem de «començar a veure el món amb una mirada feminista per qüestionar la realitat com la coneixem i per ser conscients que els nostres actes tendeixen a perpetuar els marcs de desigualtat». Finalment, la catedràtica subratlla la importància d’entendre una cosa que sembla molt bàsica: que no totes les dones i tots els homes són iguals. «Si parlem de persones grans, cal tenir en compte la diversitat, ja que l’edat i les desigualtats no afecten a tothom de la mateixa manera.»

«La desigualtat és universal, però no és natural», sosté Silvestre. «No es neix dona, s’arriba a ser-ho», deia la filòsofa Simone de Beauvoir. Tot i que biològicament naixem diferents, aprenem a ser socialment diferents. «El problema», puntualitza la sociòloga, «sorgeix quan el constructe social converteix la diferència en desigualtat», i l’envelliment, segons Silvestre, és un dels exemples més significatius de desigualtat condicionada pels mandats de gènere.

La teoria de gènere ens ajuda a entendre com i per què de la diversitat sorgeix la discriminació. D’acord amb Silvestre, la manera com envellim homes i dones, i la nostra percepció diversa de la soledat «no són únicament la conclusió d’una presa de decisions fetes de manera autònoma al llarg de la vida». Darrere de cada decisió hi ha uns condicionants: els rols de gènere, el nostre nivell socioeducatiu, la nostra classe social, el nostre lloc de residència, els nostres convivents, etc.

A causa dels mandats de gènere, en general «les dones assumeixen moltes més tasques de cures al llarg de la seva vida». Segons el pla estratègic de l’ONU Dones 2022-2025, fan una quantitat de feina domèstica i de cures no remunerada tres vegades superior a la dels homes. «Això té unes implicacions directes en la seva salut, autonomia i economia i en les pensions retributives que perceben en la vellesa com a conseqüència de la divisió sexual del treball», confirma Silvestre.

Les dones grans que queden viudes i que no han treballat fora de casa, per exemple, deixen de percebre gairebé el 50 % de la pensió contributiva del seu marit. I això, sosté, significa que no estem atribuint cap valor a les tasques que van dur a terme perquè la seva parella pogués treballar fora de casa.

Ara bé, «aquestes tasques de cures tenen un revés positiu», afirma Silvestre, «ja que impliquen el desenvolupament d’habilitats socioemocionals que ajuden les dones a enfrontar millor la soledat i la pèrdua del treball remunerat en la vellesa».

A Espanya, gairebé el 40 % de les persones de més de 65 anys diuen que se senten soles. És més: segons l’informe La soledat en les persones grans: prevalença, característiques i estratègies d’afrontament, del Programa de Gent Gran de la Fundació ”la Caixa”, el 68,5 % de les persones que acudeixen als seus centres de gent gran senten soledat, encara que el percentatge de les que no viuen acompanyades és menor

«Viure sol o sola no ha explicar necessàriament el sentiment de soledat», aclareix Silvestre. Una cosa és l’aïllament social, que es pot quantificar i es pot buscar, i una altra és la soledat no desitjada, que és un sentiment negatiu i imposat. Silvestre argumenta que aquesta soledat està més relacionada amb l’absència de relacions significatives i amb la falta de pertinença a un grup, fet estretament vinculat a la nostra competència emocional a l’hora de forjar nous vincles en l’edat adulta i a la capacitat que tenim per transmetre la nostra vulnerabilitat.

«Aquestes habilitats», explica, «estan molt més desenvolupades en les dones a conseqüència dels espais que han freqüentat en les seves tasques de cures». La majoria solen tenir una identitat molt més multidimensional que els homes: han treballat fora de casa, però també han estat mares, sogres, ties, amigues o esposes. Per això quan es jubilen la seva identitat es veu menys afectada. «Si tenen un dèficit és el de no ser cuidades», declara Silvestre. «La també sociòloga María Ángeles Durán sol dir que les dones grans acompanyen les seves parelles en la mort (perquè tenen una esperança de vida més alta) i, tanmateix, acostumen a morir més soles i menys cuidades. Per tot això», conclou Silvestre, «les dones quan envelleixen solen tenir més risc de pobresa, exclusió, discriminació i soledat que els homes grans».

Davant d’aquesta realitat, a Silvestre no li falten idees. En primer lloc, argumenta la necessitat d’un canvi cultural i estructural radical que modifiqui els mandats de gènere. «Moltes vegades, les nostres polítiques responen a necessitats concretes: la resposta resol una necessitat, però no genera un canvi.» Segons la sociòloga, cal diferenciar entre necessitats pràctiques i interessos estratègics de gènere. I en posa un exemple: «Estem impulsant mesures de conciliació, d’acord. Però qui s’hi acull majoritàriament? Les dones. Estem resolent una necessitat de les dones? Sí. Però estem acabant amb la feminització de les cures? No».

La solució per atacar l’arrel del problema, explica, demana que es desnaturalitzi l’àmbit de les cures i que ens convencem que no és un assumpte privat, sinó un tema públic i universal que podem redefinir. «Cal una corresponsabilitat més gran en què societat i estat assumeixin un paper actiu. I això implica també que les dones desocupin certs àmbits de les cures.»

Així mateix, Silvestre aposta per promocionar polítiques o programes intergeneracionals perquè una barreja més gran en l’espai públic o privat afavoreixi la integració dels diferents grups socials i edats. «Recuperar el valor social de la vellesa i desmuntar els estereotips que l’envolten és crucial. Especialment, en una societat amb una tendència clara a l’envelliment.» Segons dades de l’ONU, el 2050, 1 de cada 6 persones al món tindrà més de 65 anys. «Les persones quan es jubilen tenen al davant més de 20 anys d’esperança de vida i en poden viure una gran part amb salut i de manera autònoma. Fer-se gran així és un assoliment de la humanitat, així que és contradictori viure d’esquena a l’envelliment, com si fóssim immortals, i com si veure persones grans ens recordés el final d’un trajecte que no volem veure, ja que, “amb sort”», assenyala, «tots i totes serem vells algun dia».