Aprendre a gestionar la soledat: el repte del segle XXI

El segle XXI ha estat anomenat el segle de la soledat. Els canvis socials han debilitat les xarxes comunitàries, que busquen el benestar comú, en favor d’un individualisme creixent. Fets com la industrialització, el moviment de la població rural cap a les grans urbs o l’augment de l’esperança de vida propicien situacions de soledat a totes les etapes de la vida, però especialment en la gent gran. Per donar resposta a aquest repte, fa 10 anys va néixer el programa Sempre Acompanyats de la Fundació ”la Caixa”.

En una societat com l’actual, iniciatives com el programa Sempre Acompanyats de la Fundació ”la Caixa”, pioner tant pel que fa a l’abordatge de la soledat com pel que fa al model d’intervenció, són determinants per acompanyar i empoderar les persones més grans de 60 anys situant-les al centre, com a subjectes actius del seu propi procés d’envelliment. Només al 2024 es van atendre més de 2.900 persones en situació de soledat i, segons l’últim estudi dut a terme, gairebé el 70 % de les persones que hi participen perceben una millora del seu estat emocional.

Les causes més comunes que precipiten la soledat en la gent gran es deuen a canvis vitals significatius, com la jubilació, les pèrdues afectives o els primers malestars i problemes de salut. Segons Javier Yanguas, director científic del programa, «la importància d’afrontar i saber gestionar aquestes transicions pròpies de la vida és determinant per suportar els sentiments de soledat que generen».

Camino Oslé, doctora en Pedagogia, treballadora social i gerontòloga, i membre del Comitè de Bioètica de Navarra, assenyala dos tipus principals de factors que determinen la soledat en la vellesa: «Els condicionants individuals, centrats en la mobilitat i la capacitat cognitiva, i els condicionants col·lectius, que depenen de les relacions socials».

Les dones estan més soles

La perspectiva de gènere també és clau per entendre la soledat, ja que aquesta té més prevalença en les dones d’edat avançada. «Tenim més esperança de vida que els homes, i per tant, patim més les xacres associades a la vellesa», afirma Camino Oslé, avalada per les dades: el 70 % de les persones que viuen en residències són dones, segons el cens de centres residencials dels serveis socials espanyols, elaborat per l’Instituto de Mayores y Servicios Sociales (IMSERSO).

En la majoria de casos, la soledat en les dones s’intensifica quan s’acaba el seu paper com a cuidadores: «Moltes dones fins ara acostumaven a viure abocades a la cura de la família i la llar. Quan els fills se’n van o es queden viudes, si no han tingut temps de crear una xarxa social pròpia, es tanquen a casa i cauen en l’aïllament», afegeix.

Sobre aquest aïllament social i la possibilitat de teixir xarxes i vincles personals, Isabel Cabrera, professora de la Facultat de Psicologia de la Universidad Autónoma de Madrid i investigadora de l’equip CUIDEMOS, opina que el context sociocultural actual «hi té un paper molt important». La pèrdua de les xarxes veïnals i dels espais comunitaris es reflecteix fins i tot en l’estructura de les ciutats. «Pràcticament no hi ha zones verdes o espais urbans en els quals es pugui seure i compartir una conversa», assenyala.

El individualisme creixent de la societat de consum actual tampoc no ajuda, ja que afavoreix que hi hagi menys relacions personals i que siguin de pitjor qualitat. Com afirma el catedràtic de Psicologia de la Universidad de Oviedo i escriptor Marino Pérez en el seu llibre El individuo flotante, «vivim en una societat d’individus flotants, sense arrelament, en què escassegen les relacions significatives i duradores». Per això és tan rellevant comptar amb la implicació de la comunitat per restablir, en la vellesa, els llaços socials perduts.

Autoestereotips de la vellesa: interioritzar l’edatisme

Les conductes edatistes també influeixen en la percepció de la vellesa. L’edatisme, que es va interioritzant al llarg de la vida, genera una visió negativa sobre el que és ser gran i té un impacte significatiu en l’envelliment que pot arribar a afectar la salut física i psicològica.

En la seva investigació, Isabel Cabrera ha detectat que persones de 60 anys, sanes i autònomes, assumeixen com a propis aquests estereotips: «Comencen a tenir dubtes sobre les seves capacitats, perceben que tenen menys control i això els condueix a deixar de fer coses». Aquestes conductes autoimposades deriven, entre altres coses, en sentiments de culpabilitat i càrrega que poden arribar a produir «dependència, simptomatologia depressiva o fins i tot deteriorament cognitiu», declara la psicòloga.

Les persones grans a vegades no expressen els sentiments de soledat perquè assumeixen que ser gran és viure en soledat, però «no fer cas de l’emoció que estan sentint és una barrera per trobar ajuda», afegeix Cabrera. Segons la seva experiència, aquestes creences errònies s’uneixen a l’estigma de la soledat com un fracàs personal: «Hi ha un rebuig social a les emocions negatives i això és un problema, perquè són part de la vida i el primer pas per avançar és acceptar-les».

Aquesta «tirania de la felicitat» tan actual funciona, segons Marino Pérez, com una ideologia. «El terme es refereix a una obligació de ser feliç, com si el que no ho fos és perquè no volgués. Es pressuposa que ser feliç és fàcil i una elecció, però certament no hi ha una ciència ni unes tècniques per ser-ho. I es converteix en una tirania quan les persones estan obligades a riure malgrat tots els malestars que poden tenir».

En la gent gran, un gran exemple d’aquesta narrativa de cerca incessant de la felicitat es dona en l’etapa de la jubilació. Socialment es contempla des d’una perspectiva molt hedonista, com un gran esdeveniment en el qual es pot gaudir del temps lliure sense obligacions. Tanmateix, per a moltes persones, aquesta pèrdua del seu rol en la feina i el fet de deixar de sentir-se útils poden suposar una gran buidor existencial. «Algunes persones fins i tot amaguen malestars al seu cercle més proper perquè se suposa que han d’estar felices sempre», assegura el psicòleg.

És urgent deixar de viure d’esquena a la vellesa

La vellesa se situa als antípodes d’una societat que utilitza la joventut com a barem: ser jove avui dia és sinònim d’estar bé. Francesc Torralba, doctor en Filosofia, Teologia, Pedagogia i Història de l’Art, apunta que «l’arquetip d’home o dona que es presenta en tots els canals comunicatius és jove, esvelt, sa i, a més, ric. I tot allò que no encaixa amb aquest arquetip mirem d’amagar-ho en la penombra. Hi ha por de ser estigmatitzat. Tanmateix, la vulnerabilitat és el tret més universal de la condició humana: tots podem ser ferits. Fins i tot Aquil·les va ser vulnerable».

Segons Marino Pérez, el repte actual és preparar les noves generacions per saber envellir i afrontar la soledat. Joan-Carles Mèlich, doctor en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona i Premi Nacional d’Assaig 2022 per La fragilitat del món (2021), afegeix que «la paraula soledat no ha de tenir obligatòriament un sentit negatiu i que, quan en té, potser no és soledat sinó abandó, que és adonar-se que no importes per a res ni per a ningú».

«Ha costat molt d’esforç que puguem viure més anys. Per això, les generacions futures han de contemplar la vellesa amb il·lusió», reclama Camino Oslé. Segons la seva pròpia experiència, a partir d’una certa edat cal mirar de cara l’envelliment: «Estar en contacte amb la realitat de la gent gran és fonamental per comprendre el que ve». Et prepara i et dona eines perquè en el futur puguis entendre i afrontar aquesta nova etapa «vivint tots els dies de la teva vida, que no consisteix a viure molts anys, sinó a viure’ls bé».