Paraules per afrontar l’edatisme

L’edatisme és una forma de discriminació social per qüestió d’edat que afecta moltes persones grans. Segons un informe de l’ONU, una de cada dues persones discrimina per raó d’edat. Una de les formes d’edatisme més esteses i de les quals som menys conscients és l’ús inadequat del llenguatge. Les paraules que utilitzem reflecteixen què pensem i sentim, i poden estar marcades per estereotips i prejudicis. El llenguatge pot infantilitzar, despersonalitzar i deshumanitzar les persones grans. I el Glossari sobre l’edatisme (en castellà) de la Fundació ”la Caixa” convida a reflexionar sobre totes aquestes paraules i expressions edatistes que afecten la gent gran.

El Glossari sobre edatisme de la Fundació ”la Caixa” és el resultat d’un rigorós procés de recopilació i selecció de paraules i expressions edatistes facilitades per participants del Programa de Gent Gran de la Fundació ”la Caixa” en diferents ciutats d’Espanya, i també a través de la campanya en xarxes socials «No soc el teu avi», llançada el 15 de juny de 2022 amb motiu del Dia Mundial de la Presa de Consciència de l’Abús i el Maltractament a les Persones Grans.

De les més de 300 paraules i expressions recollides, se n’han seleccionat les 45 més representatives. Cada paraula o expressió permet desenvolupar una reflexió conceptual sobre l’edatisme, subratllant la dignitat de la persona amb la finalitat de plantejar una reflexió clara i propera sobre l’edatisme. El glossari es presenta com un recurs útil i pràctic per a professionals, institucions, mitjans de comunicació i per a la societat en general amb l’objectiu de conscienciar sobre el llenguatge edatista i evitar-ne l’ús per part de la societat i dels professionals.

Edatisme és un terme encunyat pel metge Robert Butler a la dècada dels seixanta que va entrar a formar part del Diccionario de la lengua española el 2022 i del Diccionari de la llengua catalana el 2023. La psicogerontòloga i experta en psicologia de l’envelliment Montse Celdrán, que ha escrit el text del glossari, explica que «tot i que aquesta discriminació és molt present avui en dia en diferents àmbits socials, moltes persones encara se sorprenen quan senten la paraula».

La pandèmia de la COVID-19 va evidenciar aquest prejudici en la nostra societat. Als mitjans de comunicació es parlava habitualment de «la nostra gent gran». «Vam veure el fort paternalisme que hi havia cap a les persones d’edat», assenyala l’experta, «a qui no vam deixar decidir, com a adults que són, com es volien enfrontar al virus o quins riscos volien assumir en els seus contactes personals».

L’edatisme, explica Celdrán, sorgeix de com ens hem organitzat com a societat en el pla intrageneracional. «Tendim a dividir els nostres moments vitals en convivències de grups d’edats molt semblants. Aquesta organització de la vida s’observa, per exemple, en la organització clàssica dels cursos acadèmics o, de manera més anecdòtica, en com ens asseiem en una taula per a una reunió familiar.»

A la manera de relacionar-nos cal afegir-hi a més els sentiments que ens genera el mateix procés d’envellir. «La pèrdua de poder i d’autoritat que ha sentit la figura de la persona gran en les últimes dècades, tant dins de la família com en la societat en general, no ha ajudat a veure la vellesa amb els seus matisos positius i negatius, i per tant, amb la seva complexitat», diu. «Aquesta pèrdua de valor dificulta enormement que les persones quan envelleixen se sentin orgulloses del seu moment vital, la qual cosa condueix al pitjor element de l’edatisme: l’autodiscriminació i el mateix temor de la persona a reconèixer-se en aquest procés vital.»

Un grup social cada vegada més nombrós i heterogeni

Com assenyala l’escriptora Soledad Puértolas en el pròleg del glossari, la nostra és una societat envellida. «Això vol dir, a la pràctica, que el grup de persones d’edat avançada —superior als 60 anys— és cada vegada més nombrós.» «Dins d’aquest grup, són majoria els individus que no es troben vinculats a la societat a través d’un lloc de treball. Però les característiques i els matisos de cadascuna de les persones que el componen són molts i diversos. És important tenir-ne consciència. No és un grup homogeni», subratlla.

«Malauradament», continua Puértolas, «en el tracte que reben predomina una actitud marcada per la infantilització, la despersonalització i la deshumanització. L’ús freqüent de diminutius, la tendència a generalitzar, la falta de respecte per la seva privacitat o la indiferència davant dels seus judicis o opinions són l’expressió d’aquest fet social que hem d’afrontar i al qual hem de donar una resposta apropiada».

Mai no s’ha de pressuposar, subratlla Celdrán, que a les persones grans, pel fet de tenir una edat determinada, «els agradarà un determinat tipus de música o d’activitat, ni que la seva etapa vital és la dels records o gustos del passat, perquè la seva etapa vital també és el present».

«Tenir respecte per la gent gran és tenir-los en compte», afirma amb rotunditat Pilar Ruiz-Va Palacios, professora de filologia de la UNED, jubilada des de fa cinc anys i usuària d’un centre de gent gran de la Fundació ”la Caixa”. «Les persones grans tenim un gran interès per seguir sent útils, aprendre i expressar la nostra creativitat. Ens fem grans, però no ximples. Encara podem aconseguir grans coses.»

La importància del llenguatge i de la paraula

Un llenguatge edatista, segons Celdrán, és el que reflecteix els estereotips cap a les persones grans, mostra els sentiments negatius cap a la vellesa o aconsegueix una reacció conductual negativa cap a la persona gran. «Per exemple, si una persona gran ens diu que li fa molt mal el genoll i la nostra resposta és “són coses de l’edat”, estem traient importància a una situació que vol compartir en aquest moment amb nosaltres.»

Ruiz-Va Palacios recorda que, quan la seva mare era a l’hospital, un infermer li va dir: «Què, àvia, com anem?». Ella li va respondre que no era la seva àvia i que tampoc no l’anomenaria «fill meu». «La meva mare va morir amb 95 anys i un cap prodigiós. Solia dir: “Soc vella, no gran”.» Com la seva progenitora, ella també reivindica els seus anys. «Jo poso d’entrada la meva edat al davant. Em semblaria humiliant haver-la d’amagar o dissimular».

Filòloga de professió, diu que els lingüistes parlen del maternès per referir-se a això. És a dir, l’estil de parla i expressió no verbal que utilitzem típicament per dirigir-nos a un nadó. «Parlem a les persones grans com si fossin ximples», explica, «i és possible que alguns tinguem una certa tendència a la sordesa, però no perquè siguem vells ens has de cridar».

El llenguatge configura la nostra realitat i ens limita. Conceptes com jubilat, vell o avi ens determinen. Expressions com «són com nens» o «són coses de l’edat» ens transformen. «És una trampa perfecta», assenyala Celdrán. «No saps com, però un dia et trobes dient el que per a mi és un gran signe d’autoedatisme: “Jo ja soc gran per…”, i sense adonar-te’n comences a assumir allò negatiu que s’espera de tu per tenir una edat determinada. És el que en les investigacions anomenem ser la encarnació de l’estereotip, amb l’afegit de la sensació de la profecia: “No pots fer res per no caure en la vellesa”, en què es destaca de nou només les coses negatives que pot comportar ser gran».

Altres persones, afegeix la psicogerontòloga, proclamen que ells no són grans i lluiten per allunyar-se de tots els estereotips. «El “problema” és que sí que ho són i això els dificulta entendre i preparar-se per a una possible vellesa en dependència». En aquest cas, el positivisme tampoc no ajuda gaire perquè «edulcora la vivència». Hi ha algunes dites, recorda, «a priori positives», com ara que «les persones grans són sàvies» o «soc gran, però jove d’esperit», però que no deixen d’amagar una mirada homogènia sobre les persones grans i recauen en l’estereotip vacu.

Com combatre l’edatisme

No hi ha remeis màgics per a l’edatisme. Tanmateix, incideix Celdrán, es pot intentar evitar fórmules que englobin les persones dins d’un segment d’edat determinat, com «les persones grans sou…» o «a la teva edat…». Pel que fa als diminutius, formen «part de la història afectiva de tots dos interlocutors», i en aquest cas, cal tenir en compte «com se sent la persona gran davant d’aquesta expressió».

Recordar que es tracta d’un grup heterogeni, saber escoltar què vol la persona gran, respectar el seu ritme de decisió i de vida o treballar la mirada sobre el nostre procés de vellesa són altres recomanacions que apunta aquesta experta. «Necessitem també organismes, empreses, entitats, etc., que incorporin la perspectiva d’edat en la seva missió i valors, que puguin organitzar les activitats entenent que els seus usuaris es faran grans i que les seves necessitats aniran canviant.»

En qualsevol cas, indica, «la millor manera de trencar estereotips és a través del contacte directe, d’observar que joves i grans tenen necessitats comunes i que poden aprendre els uns dels altres. Tots poden sentir que la generació intermèdia no els escolta prou o que no se’ls té tant en compte a l’hora de prendre decisions».

Per a Puértolas, «l’envelliment de la societat no ha de portar a una degradació del tracte que els éssers humans es donen els uns als altres. Com a societat estem obligats a defensar, en qualsevol ocasió, la dignitat de la persona. I com a individus també tenim aquest compromís».