Vânia de la Fuente-Núñez: «Una longevitat més gran obre oportunitats per a la convivència»

Una de cada tres persones a Europa és víctima, en un moment o altre, d’alguna discriminació relacionada amb l’edat. Tot i que avancem cap a societats més diverses, els prejudicis d’aquest tipus es manifesten encara a tots els àmbits, com el laboral, el social i el cultural, i limiten les oportunitats de gran part de la població. L’ús inadequat de paraules com iaio, jubilat o carca denoten edatisme envers la gent gran, tal com recull el Glossari sobre edatisme (en castellà) impulsat per la Fundació ”la Caixa”. En aquesta línia, la doctora Vânia de la Fuente-Núñez, que va rebre el 2013 una beca de postgrau de la Fundació ”la Caixa” per cursar un màster a l’University College London, col·labora amb el programa de Gent Gran de la Fundació ”la Caixa”. Experta internacional en envelliment saludable i edatisme, ha liderat la Campanya mundial contra l’edatisme de l’OMS i ara treballa com a consultora independent assessorant governs i entitats públiques i privades per millorar la vida de la gent gran.

L’edatisme és un còmput de tres coses, estereotips, prejudicis i discriminació, que dirigim cap a altres persones o cap a nosaltres mateixos en funció de l’edat. Els estereotips són la nostra manera de pensar; els prejudicis, la manera de sentir, i la discriminació, la d’actuar. És important considerar aquests tres factors perquè s’influeixen mútuament. Per exemple, utilitzar un llenguatge infantilitzant amb la gent gran, que és una manera d’actuar, ens fa creure que tenen un deteriorament cognitiu o problemes d’audició, és a dir, afecta la nostra manera de pensar. Cal considerar les tres dimensions en conjunt.

Podem ser víctimes d’edatisme al llarg de tota la vida. De fet, és l’únic -isme que patim totes les persones. Tanmateix, és un fenomen que se sol concentrar en dues etapes: la joventut i la vellesa. A Europa, per exemple, sabem que una de cada tres persones reporta experiències d’edatisme i que són les joves i les més grans les que més l’acusen.

Quan es fan servir diferents característiques per discriminar algú es creen interseccions entre elles. No solament se sumen els biaixos, sinó que a més es potencien mútuament. Per exemple, de l’encreuament entre sexisme i edatisme veiem que les dones grans són les que en surten més malparades. A mesura que van acumulant anys, el seu estatus social experimenta un declivi desproporcionat en comparació amb el dels homes i han de suportar una pressió molt més gran per ocultar qualsevol signe de vellesa. I són excloses i discriminades en diferents entorns, com el sanitari o el laboral, on sembla que una dona no té mai l’edat correcta.

L’edatisme és a tot arreu, no hi ha cap país que se’n lliuri. El que sí que ha sorprès és que, en el cas de la gent gran, el fenomen és més pronunciat en països d’ingressos baixos i mitjans baixos. Això desconcerta pels tòpics associats a algunes zones de l’Àfrica i del sud-est asiàtic, on s’aprecia moltíssim el valor de la pietat filial, la cura dels pares en la vellesa. Es creia que això era incompatible amb l’existència d’edatisme, però no és així.

Actualment, prop del 50 % de la població espanyola percep que hi ha discriminació per edat cap a les persones de 55 anys o més. Tot i que no tenim dades sobre edatisme envers la gent jove, la quantitat de persones d’aquesta franja que reporten que alguna vegada n’han patit ens fa creure que la xifra pot ser similar.

L’edat és una de les primeres coses en què ens fixem quan interactuem amb una altra persona, igual que podem veure el color de la seva pell o si és home, dona o d’un altre gènere; malgrat això, l’únic que ens indica l’edat és el nombre d’anys que ha viscut. L’edatisme sorgeix quan aquesta característica s’instrumentalitza i s’utilitza per categoritzar i dividir, quan pensem que tothom qui ha nascut en una època determinada és d’una manera i mereix un tracte diferent. Això genera una sèrie de problemes que veiem per tot arreu, no solament a les institucions, sinó també en les relacions que tenim els uns amb els altres i fins i tot amb nosaltres mateixos.

Hauríem de respectar les persones perquè són persones, no perquè tenen una edat determinada. Un altre estereotip afirma que les persones grans són sàvies, però un pot tenir molts anys i no saber més que una persona de quinze. Al final, això depèn de les experiències i els coneixements que hem adquirit, i no té res a veure amb l’edat. És important indicar que, tot i que hi ha tòpics que es consideren positius, són generalitzacions que es fan sense conèixer els individus, només sobre la base de la seva data de naixement. Per tant, poden ser igualment perjudicials.

La discriminació positiva tracta de corregir desigualtats que s’han donat històricament i de manera sistèmica. El que és important és implementar-la a partir d’evidències que en demostrin la necessitat. Si mirem les dades d’ocupació a Espanya, per exemple, veiem que a finals de l’any passat el 50 % de les persones sense feina es concentrava en les franges d’entre 20 i 29 anys, d’una banda, i d’entre 50 i 59, de l’altra. Les polítiques de discriminació positiva poden ajudar els grups que són exclosos del mercat laboral de manera sistemàtica. És fonamental que estiguin basades en dades i que s’avaluïn al llarg del temps perquè no es perpetuïn estereotips i per assegurar que compleixen el seu propòsit sense causar efectes secundaris negatius.

De gent gran n’hi ha hagut sempre. I és possible que d’edatisme també. De fet, hi ha textos d’Aristòtil, per exemple, en què parla força malament de la vellesa. No és només un fenomen contemporani. Respecte de les diferències entre generacions, crec que una longevitat més gran és un guany enorme en diversitat que obre oportunitats per a la convivència. El discurs de les suposades diferències entre generacions està molt exagerat, manipulat i explotat, tant pels mitjans de comunicació com en l’àmbit polític. Genera més clics i desvia l’atenció del fet que molts dels problemes que pateixen tant les persones grans com els joves són comuns, de manera que podrien sumar esforços per abordar-los.

Els mitjans hi tenen un rol importantíssim perquè influeixen en la nostra manera d’entendre la realitat. Cal lluitar contra l’estereotipatge dels grups d’edat, com el que vam veure durant la pandèmia, que va ser horrible, quan es caracteritzava de manera sistemàtica la gent jove com a egoista i invencible, i la gent gran, com a vulnerable i dependent. Un altre aspecte relacionat amb la comunicació és que les persones més grans de 65 anys a Espanya són el 20 % de la població, però si encens la televisió són invisibles, és com si no existissin. Vas pel carrer i són allà. Per què no tenen un paper en els mitjans?

Els mitjans han de tenir un paper crucial en la lluita contra el discurs antienvelliment, que cada vegada comença abans. Hi ha noies de 20 anys o menys que ja estan intentant no semblar més grans. És una cosa que transforma el pas del temps en un veritable malson per a milions de dones a tot el món. D’altra banda, també cal remarcar que s’anhela la joventut com a concepte abstracte, perquè en la realitat també hi ha moltíssima discriminació envers la gent jove.

Per sort he pogut veure moltes iniciatives globals i hi he pogut contribuir. A la regió de les Amèriques, per exemple, s’ha creat la Convenció Interamericana sobre la Protecció dels Drets Humans de la Gent Gran, que és el primer instrument jurídic vinculant que assegura, protegeix i promou els drets en la vellesa. També destacaria activitats intergeneracionals que es duen a terme a diferents països, com un programa de la ciutat de Porto en què persones joves que necessiten habitatge assequible conviuen amb persones grans que comparteixen casa seva perquè no volen viure soles. Hi ha programes intergeneracionals similars a Espanya, com el de Viure i Conviure a Barcelona.

El que sabem és que als 4 anys ja som conscients dels estereotips per edat que hi ha en la nostra cultura perquè veiem com interactuen els nostres familiars amb altres persones, per la influència de la televisió, etc. I això ho anem interioritzant a poc a poc fins que ens ho apliquem a nosaltres mateixos. Per aquest motiu calen activitats educatives que ens permetin parlar sobre l’envelliment. Quan tens 10 anys i et pregunten què vols ser quan siguis gran, la teva imaginació et porta al teu jo de 20 o 30 anys a tot estirar. És una llàstima perquè això ens impedeix de pensar en la vellesa com una etapa de la vida en què pots gaudir igual que en les altres.

Crec que hem aconseguit canvis sense precedents, en gran part gràcies al llançament del primer Informe mundial sobre l’edatisme de les Nacions Unides, del 2021, que va ajudar a donar visibilitat al problema i a proposar una sèrie de solucions. Per redactar aquest informe vam haver d’invertir molt de temps a investigar i recopilar l’evidència existent i a fent recerca per entendre la magnitud i l’impacte real del problema i per identificar estratègies eficaces per plantar-hi cara. Avui sabem que hi ha 93 països que ja tenen programes i polítiques per abordar l’edatisme, i 105 països que tenen legislació per prohibir la discriminació per edat. Un altre aspecte important és que, gràcies a aquests esforços, s’ha inclòs la paraula edatisme als diccionaris espanyol, gallec i català, per exemple. Si no tens una paraula per parlar d’un concepte, és com si no existís. Encara tenim desafiaments, però cada cop veig més interès en entitats i governs i fins i tot en la gent del carrer per aprendre més i dur a terme accions. Un món per a totes les edats és al nostre abast.

Més informació: