Estudiar les estrelles des de les Canàries per entendre el món

Ana Escorza i Michael Abdul-Masih analitzen estrelles a l’Instituto de Astrofísica de Canarias. Es van conèixer a Bèlgica, es van casar a Xile i ara, gràcies a les beques de postdoctorat Junior Leader de la Fundació ”la Caixa”, treballen a Espanya perquè comprenguem millor l’univers. Amb la informació dels telescopis de La Palma, estudien la composició d’aquests astres i la manera com interactuen.

A l’Observatori del Roque de los Muchachos de La Palma s’hi arriba per una carretera de revolts i pendents pronunciats. És el que passa quan has de pujar des del nivell del mar fins als 2.400 metres d’altitud en tot just una hora. Tenir aquesta altura a l’illa, sense grans obstacles a prop, ha permès que a les Canàries s’hi hagi desenvolupat una de les institucions de recerca astronòmica més importants del món. Un cop se supera el mar de núvols i s’arriba el cim de l’illa de la Palma, una vintena de telescopis esquitxen un paisatge espectacular. No estan tots junts, de manera que per moure’s entre els uns i els altres cal agafar el cotxe. L’observatori s’estén per gairebé 200 hectàrees, que Ana Escorza defineix com una mena de «càmping» enorme en què, en lloc de cabanes o tendes de campanya, hi ha telescopis.

L’Ana és física. Va néixer a la Rioja i, després de passar alguns anys investigant a Bèlgica i a Xile, ha tornat a Espanya per treballar a l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC). «Estudio estrelles com el Sol, però més velles, i el que analitzo és que aquestes estrelles generen molts dels elements químics que ens envolten: el ferro de la nostra sang, l’oxigen que respirem… Pràcticament tot el que ens envolta s’ha fet dins de les estrelles», explica. A més d’aquest estudi des del punt de vista químic, investiga com interactuen les parelles d’estrelles que estan connectades entre si.

Al seu costat hi ha Michael Abdul-Masih, astrofísic estatunidenc que, igual que la seva companya, va passar per centres de Bèlgica i Xile fins que es va instal·lar a l’IAC. Però els objectius de les seves investigacions són diferents. «Jo també estudio estrelles, però són molt més pesants i calentes que les de l’Ana: almenys vuit vegades més pesants que el Sol», explica. Afegeix que se centra en les estrelles binàries, aquestes parelles d’astres bessons, que també descriu Escorza, que estan molt a prop l’un de l’altre. «Semblen cacauets», il·lustra Abdul-Masih, i explica que l’interessa entendre millor «la física que passa» quan aquestes parelles intercanvien material. «Hi ha moltes coses que tenen lloc al mateix temps i ens cal entendre més la interacció que s’estableix entre les estrelles», afegeix.

L’Ana i el Michael han seguit carreres paral·leles i això no és per casualitat. A més de la passió que senten per l’astrofísica, comparteixen la seva vida personal com a parella. Es van conèixer quan tots dos feien el seu doctorat a Bèlgica i, a partir d’aquí, se’n van anar junts a treballar a l’Observatori Europeu Austral, que malgrat el seu nom no és a Europa, sinó a Xile. Allà es van casar i, després d’una temporada en aquesta destinació, van demanar tots dos les beques que els han portat fins a les Canàries. Consideren que han tingut molta sort d’haver aconseguit compatibilitzar les seves carreres, perquè no és l’habitual en les parelles d’investigadors.

Les beques gràcies a les quals estan treballant a l’IAC són les de postdoctorat Junior Leader, el programa de beques amb el qual la Fundació "la Caixa" busca donar suport a investigadors excel·lents que vulguin continuar la seva carrera investigadora a Espanya i Portugal en àrees STEM. L’Ana i el Michael no són els únics científics becats per la Fundació per treballar en aquesta institució canària. Tres companys seus desenvolupen aquí el seu projecte de recerca amb el programa de doctorat INPhINIT: el brasiler João Pedro Benedetti, que estudia els espectres ultraviolats de les galàxies; l’austríac Desmond Grossmann, que es dedica a modelitzar estrelles gegants vermelles als confins de la Via Làctia, i el búlgar Atanas Stefanov, que desenvolupa eines astrofísiques que es puguin fer servir amb diferents fonts de dades.

Per a l’Ana, aquesta beca ha suposat la possibilitat de «tornar a Espanya». Se’n va anar el 2013 i, després de passar tota una dècada investigant a l’estranger, diu: «Volia intentar treballar aquí i va ser una oportunitat molt bona». També valora la independència que els dona el programa, punt en què incideix el Michael: «Hem passat de formar part d’un equip a ser-ne l’investigador principal. Ara podem fer la nostra pròpia ciència sense tenir un cap que ens digui què hem de fer. Podem triar què investiguem».

Una independència que no significa aïllament. Per al Michael, que ha viscut a diversos països, la diferència principal que ha trobat entre investigar a Espanya i fer-ho en aquests altres llocs és «el treball en equip». «Les col·laboracions són molt fortes a Europa, i en particular, a Espanya. Això és difícil de trobar en altres llocs», reflexiona. L’Ana hi està d’acord: «A l’institut hi ha 250 astrònoms. Vas a prendre un cafè amb una mica de desànim perquè no t’ha sortit bé el dia, t’asseus a parlar amb algú i neix la creativitat a la cafeteria. Hi ha tanta gent amb tanta especialitat diferent que la ciència flueix entre les rajoles». Però no tot és positiu quan es compara el funcionament de la ciència al nostre país amb el d’altres llocs: «Encara falta una mica d’afecte per l’investigador a Espanya. No s’hi dediquen tants diners com al nord d’Europa. I perquè la ciència espanyola sigui de veritat competitiva ens cal una empenta econòmica una mica més forta», planteja la física riojana.

Treballar «de sol a sol, però al revés»

Els científics fan aquestes reflexions des de les entranyes del telescopi Mercator, un entre la vintena d’instal·lacions desplegades a l’observatori de La Palma. A la cúpula hi té una gran obertura que permet abocar-se a l’univers. I a la planta baixa, una sala plena de pantalles que serveix per controlar els instruments i analitzar les dades que se n’obtenen. Al costat hi ha una sala d’estar amb cuina i bany per poder-hi passar nits senceres d’investigació. El treball diari de l’Ana i el Michael no el fan aquí, sinó a les oficines de l’IAC a Tenerife, l’illa veïna. Allà es dediquen a analitzar les dades que obté el Mercator, que per a ells és un vell conegut. Ja durant el seu doctorat a Bèlgica venien sovint fins en aquesta illa canària per passar nits vigilant el cel des d’aquest telescopi, i esperen tornar-ho a fer els mesos vinents, quan necessitin dades concretes que no puguin obtenir a distància.

L’Ana descriu aquestes estades d’observació com jornades «de sol a sol, però al revés»: comencen a treballar cap al vespre i acaben quan surt el sol. Aquest ritme és tan habitual aquí que la residència de l’observatori, que ofereix allotjament i menjar als científics que venen a fer les seves investigacions en aquest racó tan apartat de les ciutats, té una ala destinada a les persones que han de treballar de nit i dormir de dia, perquè res no els pertorbi el son al matí.

Més enllà de la bellesa de l’entorn, el lloc té unes característiques idònies per observar els astres: la seva altitud ―com que està per sobre dels núvols, s’evita la seva interferència per observar i els problemes de la humitat― i una qualitat del cel que està fins i tot protegida per llei, entre altres motius. Això ha permès desenvolupar aquest Instituto de Astrofísica de Canarias, que a més de l’observatori de La Palma en té un altre al Teide, a Tenerife. L’Ana explica que no hi ha cap infraestructura similar a Europa i que està entre les tres principals del món. De fet, a un parell de quilòmetres del Mercator hi ha el Gran Telescopi Canàries, el més gran del món entre els de tipus òptic. Entrar-hi i abocar-se al seu mirall de més de 10 metres de diàmetre impressiona. Les 36 peces hexagonals que el conformen recullen la llum que arriba de les estrelles i l’envien als instruments que processen les dades.

Si l’Ana i el Michael van triar aquestes illes per anar-hi a treballar va ser per aquest caràcter capdavanter de l’IAC. També per la seves dimensions: com que són parella, els va bé estar en una institució tan gran per poder investigar, com diu ella, «junts, però no barrejats»: al mateix lloc, però cadascú en el seu projecte i amb els seus propis col·laboradors. Com es gestiona aquesta coincidència entre la vida personal i professional? «És inevitable que, si ets a casa amb algú que sap de coses semblants a les teves, l’hi preguntis i us ajudeu. Aleshores, sí que hem treballat junts en algunes coses. Però també és cert que al Michael li agradaria estar parlant de ciència 24 hores i jo de vegades necessito desconnectar i li haig de dir: “Ara no”», admet l’Ana. «El meu cervell sempre corre. De tant en tant ella necessita un descans, pensar en altres coses, i crec que és bo per a la meva salut», reconeix el Michael.

Parlant amb ells notes la passió que senten per la feina. Valoren la importància que té la recerca per si mateixa, més enllà de les possibles utilitats pràctiques que tingui. «Una part molt important de la ciència es dedica simplement a entendre millor el món i l’univers, potser sense buscar directament l’aplicació del dia a dia», reflexiona l’Ana. Però també defensa l’impacte d’aquest coneixement en la nostra vida quotidiana: «L’astrofísica ha ajudat molt al desenvolupament tecnològic. La càmera que tens al mòbil és molt millor que la d’un mòbil de fa 15 anys. En un llapis de memòria en què abans no ficaves gairebé res ara hi poses terabytes. Aquest desenvolupament que ara ens cap dins les butxaques l’impulsen ciències com l’astrofísica perquè ens cal posar tecnologia molt més petita en missions per llançar-la a l’espai o per fer telescopis compactes com aquest».

En Michael hi aporta altres exemples, com el GPS dels cotxes i telèfons, que no seria tan específic sense el coneixement que aporta la física, i fins i tot l’energia: «Les estrelles són reactors nuclears. Si entenem millor què hi passa a dins, podem utilitzar això per fer energies noves aquí».

Des del punt més alt de La Palma, a milers de quilòmetres del seu lloc de naixement, aquest científic estatunidenc resumeix així la profunditat de les investigacions en què la seva parella i ell utilitzen aquests telescopis per generar coneixement: «Estem estudiant la física més extrema de l’univers».