Temps incerts. Alemanya entre guerres, una mostra en tres temps

L’exposició Temps incerts. Alemanya entre guerres, que es pot visitar fins el 20 de juliol a CaixaForum Barcelona,  ofereix una visió transversal del ric període d'entreguerres centrada en l'etapa que va de 1918 a 1933. 

La mostra recrea l'ampli univers de la República de Weimar, un capítol fonamental de la història europea i mundial que ha trascendit com a referent de canvi.  

Amb aquest recorregut de tipus temàtic, els visitants emprendran un viatge en tres temps que els durà a tres grans àmbits:

EL MÓN D’AHIR

El període de l’Alemanya d’entreguerres i, específicament, el de la República de Weimar (1919-1933) representa un capítol fonamental de la història europea i mundial, en què es produeix un canvi d’època: es transita des del món d’abans de la Primera Guerra Mundial –«el món d’ahir», el de les certeses i l’estabilitat– cap al món de les incerteses que sorgiria després de la Segona Guerra Mundial. És en aquest període d’entreguerres, convuls i creatiu alhora, quan neix el nostre present incert.

L’Alemanya derrotada a la guerra es reconstrueix en forma de república democràtica amb la voluntat de fer realitat els principis il·lustrats d’igualtat i llibertat. S’hi qüestionen els models tradicionals, s’hi exploren noves possibilitats i hi sorgeixen punts de vista que renoven tots els àmbits de la societat, des de la política i l’art fins a la ciència i la filosofia. El seu final, però, serà abrupte i tràgic, amb l’arribada del nazisme al poder, el totalitarisme i l’Holocaust.

Apropar-nos a aquest moment de la història ens permet entendre el present, ens fa reflexionar sobre les certeses i incerteses que habitem, i ens ajuda a ser conscients de les il·lusions i les pors que això comporta i, sobretot, de les oportunitats i la creativitat que ens ofereix el nou període de canvis profunds que vivim.

UNA NOVA ALEMANYA: LA REPÚBLICA DE WEIMAR

La República de Weimar representa un nou inici per a l’Alemanya derrotada i també la voluntat de construir una societat basada en els ideals humanistes de democràcia, llibertat i igualtat. Rep aquest nom perquè la seva Constitució es va redactar a Weimar, la ciutat de Goethe i Schiller, epicentre de la Il·lustració alemanya del segle XVIII.

La breu història de la República és ben complexa i convulsa, ja que s’hi reflecteixen i confronten contínuament dues Alemanyes: la de l’arrogància militar, la submissió a l’autoritat i la nostàlgia de l’Imperi, i l’Alemanya il·lustrada, cosmopolita i que aposta per la transformació.

Cossos en qüestió

Les nefastes conseqüències de la guerra modifiquen de manera molt visible la fisonomia demogràfica. El 19 % de la població masculina desapareix com a resultat de la guerra i molts dels supervivents pateixen seqüeles i lesions físiques i psicològiques terribles de caràcter crònic.

Els anys posteriors a la guerra és habitual trobar pel carrer ferits que oculten les seves cares desfigurades, que dissimulen la ceguesa amb ulleres fosques o que van en cadira de rodes. Aquests cossos trencats i mutilats, que recorden l’horror, conviuen amb d’altres que volen representar nous ideals de bellesa i fortalesa i que es converteixen en un símbol de la nova societat moderna.

L’art es fa ressò d’aquesta situació i planteja noves visions i representacions del cos. L’escultura és, potser, la disciplina que més ens connecta amb les realitats diverses del cos: cossos vulnerables i abatuts, cossos atlètics que ens transmeten esforç físic i capacitat de superació, i també cossos abstractes i mecànics que miren cap al futur i exploren noves formes.

L’individu i la massa

A la República de Weimar la política es converteix per primera vegada en un fenomen de masses. Totes les faccions polítiques utilitzen la mobilització com a arma, encara que es corri el risc d’anul·lar el poder de decisió de l’individu; un individu reivindicatiu, que té garantits més drets socials que mai però que, malgrat això, veu amenaçada o fins i tot anul·lada la seva autonomia com a subjecte polític.

La mobilització de les masses no només posa en tensió la llibertat dels individus sinó el mateix Govern democràtic, com en el cas de la Revolució de Novembre i de la contrarevolució del moviment nazi.

Aquesta tensió s’expressa especialment en el nou art de consum de masses: la fotografia i el cinema. L’art d’avantguarda també es polititza i es converteix en una arma més en el conflicte que engloba tota la societat. En aquest context, és impossible viure al marge de la política.

La politització de l'art

En aquest context polític convuls, molts artistes es posicionen obertament i entenen l’exercici de l’art com una eina més per a la lluita. La majoria d’artistes d’avantguarda es mobilitzen en defensa de l’esquerra revolucionària o democràtica amb obres de crítica social i política, i amb formes modernes de representació de les utopies socials.

Quan el Partit Nacionalsocialista puja al poder, declara tot l’art d’avantguarda com a «art no alemany» o «art degenerat» (entartete Kunst). Moltes d’aquestes peces van ser confiscades o ridiculitzades i nombrosos artistes es van veure forçats a l’exili o al silenci.

El cinema i les masses

El llibre De Caligari a Hitler (1947), del crític de cinema de l’època Siegfried Kracauer, mostra com les pel·lícules alemanyes de 1918 a 1933 reflecteixen la tendència psicològica col·lectiva dominant de sucumbir voluntàriament a un tirà. El doctor Caligari n’és el primer, a més a més de constituir una premonició del poder hipnòtic dels líders.

Metropolis (1927), de Fritz Lang, revela la tendència de l’individu a dissoldre’s en la massa, seguint un fals líder per guanyar la força que el jo individual no té, mentre que el documental de propaganda nazi Triumph des Willens (El triomf de la voluntat, 1935) de Leni Riefensthahl mostra la realització pràctica del poder de Hitler sobre les masses.

Anys daurats i temps obscurs

El canvi social que pretén el Govern de la República no es pot assolir de manera immediata, ja que l’economia marca el pols de la societat i les crisis econòmiques en determinen el ritme i les fases.

Com a resultat dels estralls de la guerra i de l’abandó del patró or com a garantia del valor dels diners, la República de Weimar s’inicia amb la crisi traumàtica d’una hiperinflació sense precedents des de 1919 fins a 1923. Les conseqüències repercuteixen en tota la societat en forma de violència política, conflictes socials, saquejos, suïcidis... El contrast entre pobresa i opulència conviu amb una vertiginosa vida nocturna.

El 1923 s’hi produeix el col·lapse, però la voluntat d’estabilitat i de justícia social del Govern de la República aconsegueix reformar el sistema econòmic, i Alemanya recupera l’equilibri social i polític. Comencen els anomenats «daurats anys vint», de 1924 a 1929, una època de tolerància, experimentació i creativitat, sobretot a les grans ciutats.

La prosperitat i els avenços socials, però, es veuen totalment truncats per una crisi d’abast mundial. Amb el crac de la borsa de Nova York de 1929, la República entra en una última gran crisi que ja no aconsegueix superar.

Nous rols de gènere

La nova dona treballadora, alliberada sexualment i amb drets laborals i de sufragi és una fita històrica de Weimar. L’emancipació de la dona s’inicia amb la guerra, quan, empesa per la necessitat del país, comença a treballar a la indústria i adquireix independència econòmica. La sensació d’empoderament, el descens de la població masculina i la vida concentrada en les grans ciutats generen un context d’oportunitats per a noves expressions de gènere, noves concepcions del model familiar i experimentacions amb l’amor i la sexualitat. La neue Frau (nova dona) es converteix en símbol de dona independent, moderna, forta i andrògina, i té múltiples representacions en les arts visuals de l’època.

El nou context social també visibilitza altres expressions de gènere i grups que desafien les normes tradicionals. Els clubs nocturns i cabarets de Berlín es converteixen en espais de trobada i d’expressió de persones transgènere, homosexuals i allunyades de l’heteronormativitat. Però, malgrat això, aquesta considerable llibertat d’expressió no es reflecteix en igualtat social, tot i que comencen a sorgir veus que advoquen pels drets de les minories sexuals, com la de Magnus Hirschfeld amb el seu Institut für Sexualwissenschaft (Institut de Sexologia).

Art i tècnica

A l’Alemanya d’entreguerres hi conviuen estils pictòrics amb diferents objectius: l’expressionisme i el radicalisme dadà rebutgen el realisme com a resposta a un món en ruïnes a causa de la guerra i la inflació; el constructivisme, d’influència russa, ofereix alternatives amb propostes utòpiques i un llenguatge formal abstracte, i la nova objectivitat és un retorn al realisme i a la sobrietat que es correspon amb el temps d’estabilitat econòmica.

Inspirada per l’art d’avantguarda, l’escola Bauhaus d’art i disseny posa en qüestió el concepte tradicional de l’obra d’art autònoma per fusionar-la amb la tècnica i crear un tipus d’objecte nou que té una utilitat pràctica.

L’escola de la Bauhaus

La Bauhaus representa, com cap altra institució de l’època, l’esperit de la República de Weimar. Fundada per Walter Gropius a la ciutat de Weimar l’1 d’abril de 1919, amb el nom de Staatliches Bauhaus, va ser el fruit de la unió de l’Escola d’Arts i Oficis i de l’Acadèmia de Belles Arts del Gran Ducat de Saxònia. Tenia com a objectiu conciliar l’art i l’artesania en un únic projecte arquitectònic o obra d’art total, per donar forma a la «unitat orgànica» de l’art i de la tècnica, entesa aquesta tècnica, en un primer moment, com a artesania, per evolucionar després cap a la producció industrial.

L’accés a l’escola era molt plural i qualsevol jove amb talent hi podia estudiar, independentment de la formació acadèmica, gènere o nacionalitat que tingués. No obstant això, la igualtat de gènere va ser més una declaració d’intencions que no pas una realitat, ja que totes les dones s’havien de formar al taller tèxtil.

El Ballet triàdic i el taller escènic

Gropius va crear un taller escènic en veure les similituds estructurals entre l'arquitectura i el teatre. L’escenògraf i dramaturg expressionista Lothar Schreyer va ser-ne el primer director, fins que, l’any 1923, el va substituir Oskar Schlemmer, creador del Ballet triàdic (Das Triadische Ballett). Es tractava d’una dansa artística d’avantguarda, concebuda sota el principi del nombre tres –tres participants, tres actes, dotze balls i divuit vestits– i com una forma d’art total que uneix el cos i l'espai a través del moviment, la música i el vestuari geomètric. El ballet es va estrenar a Stuttgart el 1922 i es va representar el 1923 a l'exposició «Art i tècnica: una nova unitat» de Weimar, i també a la Bauhaus de Dessau, on Schlemmer va anar introduint canvis constants. 

El paisatge sonor

L’Alemanya d’entreguerres és un gran laboratori d’activitat i innovació musical sense precedents, que gira al voltant de dos focus experimentals. D’una banda, el dodecafonisme de Schönberg qüestiona el sistema de jerarquies tonals que caracteritzava la música clàssica europea i el substitueix per una sèrie de dotze notes sense cap jerarquia entre elles.

De l’altra banda, durant els anys de la República de Weimar es replanteja la funció social i la importància moral i política del teatre musical, que sovint fusiona estils musicals com ara el popular, el jazz o la música clàssica. El dramaturg Bertolt Brecht i el músic Kurt Weill són figures clau d’aquest moviment d’avantguarda políticament compromès, que conviu amb l’idealisme romàntic tardà que els nazis prenen com a insígnia i s’hi oposa. Les òperes de Wagner són un exemple clar d’aquesta apropiació a posteriori i fora de context, per a finalitats polítiques.

La incertesa com a principi

Durant els anys d’entreguerres se sacsegen els fonaments de la ciència determinista que confia en la capacitat d’assolir veritats absolutes i revelar el comportament de la natura i del món amb precisió mitjançant la física i les matemàtiques.

Aquesta ciència de les certeses es veu qüestionada per la física quàntica, que atribueix una naturalesa probabilística a la realitat. El principi d’incertesa de Heisenberg, que nega la possibilitat de conèixer de manera simultània la posició i la velocitat d’una partícula, obre la porta a una interpretació de la realitat basada en la incertesa com un component més d’aquesta realitat.

Les conseqüències d’aquest canvi són molt profundes i afecten no només el món de la ciència, sinó també altres àmbits del coneixement.

La crisi de la raó

Del 17 de març al 6 d’abril de 1929, se celebra a la ciutat suïssa de Davos un concurs universitari dedicat al tema «Què és l’ésser humà?». La trobada, coneguda com el Debat de Davos, aplega dos grans filòsofs del segle xx, Ernst Cassirer i Martin Heidegger, que defensen perspectives contraposades.

Després de la guerra i de l’enfonsament del món modern, la pregunta sobre l’ésser humà reclama una resposta urgent. El Debat de Davos proposa dues definicions oposades que són un reflex nítid de les tensions àmplies i profundes que esquincen dolorosament l’Alemanya d’entreguerres entre la raó i la irracionalitat, l’esperança i l’angoixa, la certesa i la incertesa. La confrontació entre aquestes posicions filosòfiques escenifica un canvi profund en el pensament del segle xx, i això converteix aquest debat en un episodi clau en la història de les idees.

La fi del somni democràtic

El 30 de gener de 1933, Hitler és nomenat canceller de la República de Weimar i, dos mesos després, el Partit Nacionalsocialista, les SA, les Joventuts Hitlerianes i els estudiants afins organitzen l’«Acció contra l’esperit antialemany». Com a part d’aquesta acció, el 10 de maig de 1933, estudiants i professors de diverses universitats, reunits a Berlín, llencen a la foguera les obres de tots els autors que condemnen com a no alemanys.

Aquesta escenificació del control de l’art i de la cultura per alinear-los amb la ideologia nazi forma part d’un esforç més ampli d’ocupació violenta del poder –anomenat Gleichschaltung, és a dir, uniformització–, que dona inici a una època de censura, terror i persecució sistemàtica de jueus, marxistes, pacifistes i altres opositors polítics.

Tot i que l’autoproclamació de Hitler com a führer no tindrà lloc fins al 2 d’agost de 1934, l’«acte de fe» de la crema de llibres simbolitza el final del període de la República de Weimar i l’inici de la barbàrie del totalitarisme que portarà Alemanya, Europa i el món a la Segona Guerra Mundial i a l’Holocaust.

EL MÓN D'AVUI. UN PRESENT INCERT

Revisar el passat és útil per observar el present amb més profunditat. Tornar a la República de Weimar és, en aquest sentit, una manera d’entendre el nostre avui.

Al cap d’un segle, encara ressonen algunes de les tensions i transformacions viscudes en aquell moment. El nostre és un període de transició cap a un nou món que també qüestiona conceptes i institucions com ara la família, l’economia, l’art o el futur. Hem estat testimonis i partícips d’avenços socials i tecnològics, així com de la consecució de noves llibertats polítiques i creatives, però el nou paradigma també fa aflorar incertesa, malestar i por.

Tot i això, el nostre present posa de manifest que tenim un repte: aprendre a bregar amb la incertesa, ja que, si bé genera oportunitats, també és font de neguit i angoixa. Per aconseguir-ho, la reflexió, l’escolta, el debat i la participació són fonamentals.