CaixaForum Barcelona reviu el floriment cultural de la República de Weimar

L’exposició Temps incerts. Alemanya entre guerres reviu el floriment cultural, creatiu i intel·lectual de la República de Weimar, etapa marcada per la incertesa i la inestabilitat, però també sinònim de creació i progrés amb influències que arriben fins avui. Estructurada en tres grans àmbits temàtics, l'exposició compta amb un univers paral·lel d'activitats per enriquir la proposta.

La directora de CaixaForum Barcelona, Mireia Domingo, i l’arquitecte i filòsof Pau Pedragosa, un dels comissaris de la mostra, han presentat aquest dimarts l’exposició Temps incerts. Alemanya entre guerres, una visió transversal de l’efervescent període d’entreguerres centrada en l’etapa que va del 1918 al 1933. La mostra recrea l’ampli univers de la República de Weimar, un capítol fonamental de la història europea i mundial que ha transcendit com a referent de canvi.

L’exposició destaca per la seva mirada polièdrica i per la pluralitat de llenguatges museogràfics que apel·len els sentits dels visitants per traslladar-los a l’univers de la República de Weimar. Ho fa a través de l’escenografia, la música, el llenguatge audiovisual i la participació, a més de mostrar prop de 90 obres originals de l’època que inclouen obra pictòrica, gràfica, escultòrica, peces audiovisuals i musicals.

Han col·laborat en aquest muntatge el Museo Nacional Thyssen-Bornemisza, el Museo Nacional de Artes Decorativas i l’Institut Valencià d’Art Modern, que han prestat obres singulars de l’art alemany d’aquest període, i també institucions alemanyes com l’Stadtmuseum Berlin, el Käthe-Kollwitz Museum de Colònia i el Georg Kolbe Museum de Berlín.

Amb la República de Weimar, Alemanya es va convertir en epicentre de l’avantguarda, l’experimentació i els canvis, i va marcar una fita cultural en camps com la literatura, el cinema, l’art, el teatre, l’arquitectura i el disseny a través de nombrosos artistes, com ara, Fritz Lang, Jeanne Mammen, Georg Kolbe, Marianne Breslauer, Gabriele Münter, Lyonel Feininger,o George Grosz i August Sander, i a través també de l’Escola de la Bauhaus, que tenia professors com Paul Klee, Marianne Brandt i Vassili Kandinski, entre d’altres.

Amb un recorregut de tipus temàtic, els visitants emprendran un viatge en tres temps que els portarà del món d’ahir a una nova Alemanya, la República de Weimar, i al nostre present incert.

El primer gran àmbit situa el públic en els temps previs a la Primera Guerra Mundial en un saló burgès inspirat en la novel·la Els Buddenbrook, de Thomas Mann. El segon explora les tensions internes i els qüestionaments de les velles certeses que es van donar durant la República de Weimar: la representació del cos humà, l’individu i el fenomen de les masses, els daurats anys 20 i les crisis econòmiques, els nous rols de gènere, la unió d’art i tècnica a la Bauhaus, la innovació i la diversitat musical d’aquests anys, la incertesa com a principi de la ciència, el descrèdit de la raó en la filosofia i la fi del somni democràtic. L’últim àmbit proposa una reflexió, un segle després, sobre les incerteses d’aquest període i com reverberen fins al nostre món d’avui. 

República de Weimar: una proposta renovadora basada en la raó, la democràcia i la igualtat

Després del terratrèmol polític i ideològic que van suposar la Gran Guerra i la caiguda dels quatre grans imperis, l’austrohongarès, l’alemany, l’otomà i el rus, la República de Weimar (1919-1933) va sorgir com una proposta renovadora basada en la raó, la democràcia i la igualtat, que va permetre, entre altres fites democràtiques per primera vegada el sufragi femení.

Malgrat la seva curta durada (14 anys) i l’ascens posterior del Partit Nacionalsocialista de Hitler, l’enorme creativitat del període d’entreguerres va deixar una profunda empremta com a referent de canvi cap a una nova època. L’exposició proposa, amb diferents capes de profunditat, comprendre aquest període amb les seves contradiccions, les seves virtuts i els seus defectes tant per entendre’ns millor a nosaltres mateixos com per construir el món de demà.

La mostra aprofundeix en aquests temes: 

Benvinguts a El món d’ahir

A l’inici de l’exposició, els visitants accediran a una recreació escenogràfica d’un saló burgès de finals del segle XIX que representa el món estable i previsible que s’acaba amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial.

Aquest àmbit se submergeix en la realitat i els valors de l’alta burgesia europea, i també en el col·lapse del vell ordre imperial. En l’aspecte sonor, l’alegre i tradicional vals El Danubi blau (1867), de Johann Strauss, simbolitza l’harmonia de la vella Europa, mentre que La consagració de la primavera, d’Ígor Stravinski (1913), una de les obres fundacionals de l’avantguarda musical del segle XX, representa la pulsió de ruptura artística amb aquest ordre i és alhora una anticipació del trencament real dins d’Europa que serà la Gran Guerra. 

Posteriorment, els visitants es desplaçaran per un espai de transició escenogràfic entre El món d’ahir i la República de Weimar. Es tracta d’un passadís estret i laberíntic, inspirat en una trinxera de la Primera Guerra Mundial, amb una ambientació fosca i inquietant, i amb efectes de so. Grans xifres relatives a la Primera Guerra Mundial apareixen projectades a les parets.

Una nova Alemanya: la República de Weimar

El segon àmbit, el centre de la mostra, comença oferint als visitants el context de la fundació de la República de Weimar a la ciutat Goethe i Schiller com a símbol de la voluntat de construir una nova Alemanya humanista i il·lustrada.

Imatges, documents i textos disposats cronològicament permetran fer un recorregut pels fets polítics més rellevants de la història de la República, des de la Revolució de Novembre del 1918 fins a l’ascens al poder de Hitler el 1933.

Aquest espai central de l’exposició es divideix en els subàmbits següents: 

A Weimar, els cossos trencats i mutilats després de la guerra coexisteixen amb d’altres que exemplifiquen nous ideals de bellesa i fortalesa, i també amb el cos abstracte i mecànic que mira cap al futur. A l’exposició es mostren a través de diverses escultures d’artistes com Käthe Kollwitz, Georg Kolbe, Marg Moll i Renée Sintenis i també d’un documental sobre la cultura de l’esport i la salut. 

El fenomen dels moviments de masses com a subjecte polític , que apareix per primera vegada durant el període de Weimar, posa en qüestió l’individu autònom que pensa per si mateix. Una selecció de fotografies d’individus d’August Sander rebrà els visitants, que a continuació es veuran envoltats de masses a través de fragments de pel·lícules com la clàssica futurista Metropolis, de Fritz Lang (1927), o la pel·lícula propagandística nazi Triumph des Willens (El triomf de la voluntat), de Leni Riefenstahl (1935). La fotografia i el cinema van ser claus per expressar les tensions de l’època. De fet, l’art d’avantguarda també es polititza i esdevé una arma més en el conflicte que inclou tota la societat. En aquest context polític convuls, molts artistes prenen obertament posició i entenen l’exercici de l’art com una eina més per a la lluita. La majoria d’artistes d’avantguarda es mobilitzen en defensa de l’esquerra revolucionària o democràtica amb obres de crítica social i política, i amb formes modernes de representació de les utopies socials. En aquest espai es mostren obres de John Heartfield.

Weimar és també l’escenari de fortes diferències i crisis econòmiques. En pocs anys es pateix l’escassetat i la hiperinflació de la postguerra, i el Crac del 29, amb un breu període intermedi d’estabilitat. La República de Weimar va començar amb la crisi traumàtica d’una hiperinflació sense precedents des del 1919 fins al 1923 que va donar lloc a revoltes, conflictes socials, saquejos, suïcidis i un gran contrast entre la pobresa i una opulència. El 1923 es va produir el col·lapse, però la voluntat d’estabilitat i justícia social del Govern de la República, i també una reforma del sistema econòmic van permetre una recuperació de l’equilibri social i polític. D’aquesta manera, van començar els anomenats «daurats anys vint», del 1924 al 1929, una època de tolerància, experimentació i creativitat, sobretot a les grans ciutats.

 El documental Berlín, simfonia d’una gran ciutat, de Walter Ruttmann, mostra diferents esdeveniments d’un mateix dia del 1927 al Berlín, el moviment frenètic, i  la seva vitalitat, però també les diferències socials que hi conviuen. És un exemple de la nova objectivitat del cinema, un moviment que emfatitza el realisme de la vida quotidiana en contraposició amb l’expressionisme. En aquest àmbit, se suma com a novetat a CaixaForum Barcelona la pintura de George Grosz, titulada Strassenszene Kurfürstendamm, Escena callejera, i procedent del Museo Nacional Thyssen-Bornemisza. 

Aquest subàmbit reflecteix el qüestionament dels rols tradicionals de gènere proposant noves concepcions i representacions.. La neue Frau (‘nova dona’) emancipada va trencar amb l’estil de vida convencional i va configurar la imatge d’una dona independent, forta, andrògina i activa socialment i políticament. El nou context social també dona visibilitat a grups que compartien noves expressions i identitats de gènere, com la comunitat al voltant de l’Institut für Sexualwissenschaft, Institut de Recerca Sexual,  de Magnus Hirschfeld. Ho mostren a l’exposició pintures i fotografies de Jeanne Mammen, August Sander o Marianne Breslauer i el cas de reassignació de gènere l’artista danesa Lili Elbe

A la República de Weimar conviuen nous estils pictòrics com l’expressionisme, el dadà, el constructivisme i la nova objectivitat. S’hi troben peces d’artistes com Ernst Ludwig Kirchner i Gabriele Münter;  Johannes Itten; Rudolf Schlichter Vassili Kandinski, Oskar Schlemmer, Lyonel Feininger, El Lissitzky i Sándor Bortnyik, Raoul Hausmann i Kurt Schwitters, per exemple. Tots són contemporanis de l’Escola de la Bauhaus, una de les institucions que representa millor l’esperit de Weimar. En les seves tres etapes diferenciades; Weimar, Dessau i Berlín, la Bauhaus posa fi a la diferència entre art i tècnica. La Bauhaus s’explica posant èmfasi en la  seva innovació pedagògica, que unia teoria i pràctica en un sentit democratitzador i es formalitzava en els espais dels tallers. Es mostren peces de disseny industrial de Marcel Breuer, Marianne Brandt, Mies van der Rohe i Erich Dieckmann.

En aquest espai, els visitants trobaran un lloc experiencial dedicat a l’escolta de les diferents músiques de Weimar que representen la convivència d’estils molt diferentsi marcats per la ruptura provocada per l’atonalitat en el llenguatge musical. Es podran sentir pecesd’Arnold Schöenberg, Richard Wagner, Kurt Weill, Kabarett Berlin o The Original Dixieland Jazz Band o Spoliansky. 

Durant els anys d’entreguerres trontollen els fonaments de la ciència determinista de la teoria de la relativitat d’Einstein. Aquesta confia en la capacitat d’assolir veritats objectives i desvelar el comportament de la natura i del món amb precisió per mitjà de la física i de les matemàtiques. Durant els anys de Weimar aquesta  posició es veu qüestionada per la física quàntica, que atribueix una naturalesa probabilística a la realitat i inclou la incertesa com a principi científic. Les conseqüències d’aquest canvi són profundes i afecten no solament el món de la ciència, sinó també altres àmbits del coneixement. Per explicar aquest trencament teòric es comparen amb maquetes tridimensionals els tres models científics; la física de Newton; la física relativista de Einstein; i la física quàntica.

En paral·lel al debat sobre la percepció de la realitat en el terreny de la física, s’enfronten també dos paradigmes filosòfics, que s’escenifiquen en el debat de Davos de 1929 entre Cassirer i Heidegger. El primer defensa el projecte humanista d’emancipació i de progrés moral, hereu de la raó il·lustrada de la filosofia de Kant;  que és desacreditat i posat sota sospita per la filosofia existencial, representada per Martin Heidegger.

Els àmbits dedicats a la ciència i a la filosofia s’han concebut com a espais interactius, amb dispositius didàctics per fer accessibles teories complexes.

Al maig del 1933, pocs mesos després de l’ascens de Hitler a la posició de canceller del govern de la República. El 1va tenir lloc a Berlin la crema de llibres considerats antialemanys per grups nacionalsocialistes. Aquest episodi representa el final simbòlic del projecte democràtic i el començament de la barbàrie del Totalitarisme que durà Alemanya, Europa i el món a la Segona Guerra Mundial i a l’Holocaust.

En aquest espai es veu un documental sobre la crema de llibres liderat per Goëbbles i un gravat de Goya, de la sèrie de los caprichos, El sueño de la razón produce monstruos: una obra d’un altre context històric i geogràfic però que serveix per interpretar el moment de trencament radical; de la democràcia al terror.

Un present incert, els ecos de la República de Weimar avui

Moltes de les tensions i les idees sorgides durant la República de Weimar ressonen encara al nostre món d’avui. En un primer espai i a través d’un vídeo, personatges públics contemporanis com la filòsofa Begoña Román; la reportera internacional Patricia Simón; el sociòleg Miquel Missé; l’escriptora i poeta Sara Torres; la comissària del Sónar+D, Antònia Folguera, i el físic i fundador de Quantum Fracture, José Luis Crespo, ofereixen des del present la seva visió de les oportunitats i els malestars del món actual.

En un segon i últim espai, les persones que visitin l’exposició tindran l’oportunitat de participar i opinar en un joc de preguntes concretes de diferents disciplines sobre els nostres temps incerts. A través de la visualització de les respostes, el recorregut acabarà amb continguts dinàmics i canviants que reflectiran la varietat d’opinions del públic.