Narrar amb l’espai: la museografia com a altaveu d’una exposició

En un disseny escenogràfic conflueixen diferents elements, tots essencials per explicar una història i apel·lar directament a les emocions: el discurs de la col·lecció d’objectes amb la informació que emana dels murs, les recreacions escenogràfiques, els llums, el so i el relat que els visitants dibuixen en el seu recorregut. Els escenògrafs Ignasi Cristià i Carles Berga, i l’artista sonora Clara Aguilar ens expliquen el paper tan rellevant que té la museografia en exposicions de CaixaForum com Els mons d’Alícia. Somiar el país de les meravelles, Interior Berlanga. Cinema, vida i humor i la futura Naufragis. Arqueologia submergida. 

Una taula rodona, una cadira ataronjada i un terra d’escaquer. Aquest interior victorià vist des de dalt rep els visitants que s’atreveixen a caure per una llodriguera després de travessar el llindar de la mostra Els mons d’Alícia. Somiar el país de les meravelles, que el 2025 passarà per CaixaForum Barcelona i CaixaForum Madrid. Aquesta taula, a mesura que s’avança en la persecució del Conill Blanc, esdevé tauleta i taulot en distorsionar-ne les proporcions. El que abans era ordinari ara esdevé absurd en el món il·lògic i canviant que Lewis Carroll va imaginar el 1865. «Aquest canvi d’escala és el titular que anuncia que ens hem convertit en Alícia», explica Ignasi Cristià, escenògraf de l’exposició. 

Aquesta immersió inicial a Els mons d’Alícia, que s’anirà succeint en diferents formes al llarg del recorregut, exemplifica el que la museografia és en essència: un relat que transcendeix la col·lecció d’objectes i que, a través de recursos escènics, converteix el públic en protagonista de la història mentre es mou per l’espai. 

Un llenguatge en moviment

L’espai d’una exposició no és un mer contenidor de peces; a ulls de Cristià és «en si una escenografia» amb veu i narrativa pròpies. Per a aquest dramaturg de formació i amb una cultivada trajectòria en aquest camp, teatre i museografia tenen molt en comú. «Tots dos responen a les mateixes lleis: tenim una posada en escena, uns actors i una representació», afirma. «La gran diferència és que el protagonista no està sobre l’escenari, sinó visitant l’exposició ―és on es desenvolupa l’acció dramàtica seguint l’estructura aristotèlica de plantejament, desenvolupament i desenllaç―». 

Si la dramatúrgia estructura el relat, l’arquitectura és la que li atorga l’escala. Per a Carles Berga, arquitecte de formació i encarregat del disseny espacial de l’exposició Interior Berlanga. Cinema, vida i humor, que es podrà visitar a CaixaForum Barcelona i CaixaForum Sevilla al llarg d’aquesta temporada, el marc físic condiciona la manera com els visitants perceben les peces i les sales que aquestes habiten. «L’escala és vital perquè veus l’objecte des de moltes distàncies i cal cuidar-les totes», defensa. Els espectadors no estan asseguts en una butaca des de la qual contemplen una història que transcorre «a 20 metres de distància», sinó que circulen amb tota llibertat. «El ritme el porten ells: poden decidir si passen per una sala o no». 

Per això insisteix en la flexibilitat com a factor crucial en el disseny espacial per contemplar diverses possibilitats i suggerir sense imposar. L’objectiu primordial, argüeix també Cristià, és traçar un itinerari en el qual imperi l’autonomia sense perdre pel camí l’esperit de la mostra. 

El diàleg amb el contingut

L’alma mater de tota exposició és el guió que redacta qui la comissaria, i el deure de l’escenògraf va molt més enllà d’una mera traducció. «És un treball d’escolta i de radiografia», destaca Berga, en haver d’interpretar en un espai «unes imatges mentals». És un procés que no es limita a executar una visió predefinida, sinó que obre un diàleg en què les idees inicials es transformen. «Per a mi és un regal, el gaudeixo molt», ens confia, referint-se a l’acte de fer tangible allò que fins llavors només existia sobre un paper. Consisteix a «transformar el seu llenguatge en un espai: una geometria, unes parets que el dramaturg o comissari no havien dit mai què havien de mesurar». 

El respecte pel guió original és absolut. «No s’ha de tocar ni una coma del que vol explicar», matisa Cristià. El diàleg amb la comissària —aquesta vegada, Kate Bailey, conservadora sènior del departament de Disseny i Escenografia a Teatre i Performance del Victoria & Albert Museum de Londres— no és tant una negociació com una col·laboració constant en què els membres de l’equip comparteixen objectiu: fer que els visitants experimentin un conjunt de sensacions. «Tots anem en sincronia», assegura. 

En aquest context, l’escenògraf actua com un mediador que modela conceptes en experiències físiques sense desviar el focus del discurs. «No poden mai competir ni enterbolir el missatge de l’obra. Hi ha el risc de donar una informació no desitjada i cal tenir cura per no caure en una escenografia teatral; aquí sí que la geografia de la mostra pot tenir més personalitat», coincideixen tots dos. La fórmula àuria, adverteix Cristià, és l’equilibri: «Per fer un bon plat cal saber quins són els ingredients necessaris i les quantitats precises. Benvingudes siguin totes les tecnologies, però sempre en la mesura justa perquè no ens quedi salat». 

Dissenyar per als visitants

Si hi ha un element nuclear en el disseny espacial és l’experiència dels visitants. El discurs que enclouen els murs d’una mostra escapa de casualitats: està curosament orquestrat per evocar, interpel·lar i transformar els usuaris un cop abandonat el recinte expositiu. 

Com la polimorfa taula de l’entrada d’Els mons d’Alícia, l’avantsala d’Interior Berlanga. Cinema, vida i humor és una declaració d’intencions. L’exposició, que transita per les diferents facetes de la vida i el llegat del cineasta, dona la benvinguda amb una instal·lació de caixes de cartró que simula el seu arxiu particular —fins avui inèdit i que veu la llum en aquesta exposició impulsada per la Fundació ”la Caixa” en col·laboració amb la Filmoteca Espanyola. «La curiositat de descobrir el que contenen et fa travessar la cortina», assenyala Berga. Per a ell, compromès a oferir una mirada íntima del llegat d’aquest creador, era essencial «no trair l’esperit d’aquests objectes». 

D’aquesta ambició neix, per exemple, la decisió de col·locar el bitllet de loteria que Berlanga va regalar a la seva família precisament a l’escriptori on ell mateix el va custodiar. «Era bàsic respectar al màxim l’objecte amb què estàvem treballant perquè Berlanga els va donar un valor i ho demostra el fet que els havia guardat tota la vida», comenta Berga, que destaca el necessari treball de recerca per entendre l’ànima dels objectes, les fotografies, els documents i els materials exposats. Amb tots es dibuixa un camí de molles de pa que els visitants tindran el repte de descobrir.

Activar emocions com la il·lusió o la sorpresa és garantia, diu Cristià, que el visitant continuï deambulant per les sales. Sabent que forma part de la trama, ara convertit en Alícia, trobarà «un arbre del qual pengen pantalles de cinema, una taula de la tea party on es juga amb la psicodèlia i unes cartes gegants darrere de les quals hi ha objectes relacionats amb les posades en escena que s’han fet del clàssic de Carroll al teatre». 

El so com a brúixola

La seducció dels usuaris passa també per l’oïda. El so, assenyala l’artista musical Clara Aguilar, és un aliat poderós per embruixar els visitants i submergir-los en la narrativa expositiva. «És molt trampós, com la música, perquè connecta amb la nostra part emocional», detalla. Aquests mesos, Aguilar està component la banda sonora de Naufragis. Arqueologia submergida, que obrirà les portes al públic el març del 2025 a CaixaForum Girona. La mostra, que reivindica l’arqueologia subaquàtica com una disciplina per conèixer la història de la humanitat, presentarà una escenografia que evoca el fons marí. 

Per traçar el paisatge sonor, que encara ha de germinar, fa poc va pujar a bord d’una embarcació juntament amb un equip d’arqueòlegs per capturar amb microfonia subaquàtica «la sonoritat del seu treball», amb el cap de Creus com a teló de fons, i convertir-la en música. La gravació es va muntar expressament per al projecte, aclareix Aguilar, però li ha donat pistes sobre quina direcció pot prendre en la que és la seva primera incursió en el terreny museístic. 

«Ara, la fase següent és treballar amb els plànols per veure l’espai i l’equip tècnic disponible, i a partir d’aquí entendre quina és la narrativa i què hi puc aportar». La investigació que lidera Aguilar posarà rumb a una paleta sonora que confia que ens transportarà sota el mar mentre se’ns revela la rica memòria que aquest acull. Conscient que l’espai museístic és «ple d’accidents», la seva fixació és contemplar la tan impredictible reacció del públic: «si s’enganxaran als altaveus, si agafaran distància o si s’estaran durant molta estona en un bucle (loop) concret» amb el ressò de les profunditats marines com a brúixola. 

Una dansa multidisciplinària

Com es desprèn de les biografies de Cristià, Berga i Aguilar, és en l’encreuament de trajectòries i disciplines creatives on brolla la riquesa de l’escenografia: un dramaturg que imprimeix emocions en estructures narratives, un arquitecte que dissenya espais pensats per ser habitats i una compositora que pinta sons per convertir l’exposició en un llenç musical.

Junts teixeixen un diàleg en què els límits de cada especialitat es dilueixen fins a transformar cada mostra en un terreny fèrtil per a la col·laboració i la creació d’experiències que, amb el temps, arrelin en la memòria dels visitants.