«Interior Berlanga», un llarg pla seqüència

L’exposició Interior Berlanga. Cinema, vida i humor es concep com un llarg pla seqüència seguint l’indiscutible segell narratiu del director, amb una posada en escena curosament cinematogràfica a càrrec de l’escenògraf Carles Berga i que es divideix en una introducció i set àmbits:

La mostra comença amb un primer espai escenogràfic que evoca les caixes que formaven el llegat de Luis García-Berlanga. En aquest àmbit s’ofereix la imatge d’un Berlanga encara jove i amb una actitud reflexiva i serena, immortalitzat en una icònica instantània del fotògraf Oriol Maspons. L’objectiu és introduir els visitants en un espai íntim, de memòria i descobriment, i predisposar-los a trobar, al costat dels aspectes més coneguts de l’obra i de la vida de Berlanga, elements ignorats o poc coneguts i d’altres que pertanyen a l’esfera personal i que parlen de la seva formació i de particularitats de la seva feina. Es tracta d’una entrada evocadora pensada per predisposar els visitants a adoptar una actitud d’expectació i curiositat.

El segon àmbit introdueix el públic a l’espai de treball de Berlanga amb una reconstrucció fidel d’una part del seu estudi a Somosaguas, zona residencial propera a Madrid, que convida els espectadors a compartir la seva intimitat.

En aquest espai, Berlanga es tancava a meditar, escriure, idear i planejar nous projectes, a llegir i a gaudir de les seves aficions. Al llarg del temps va anar acumulant precisament en aquest estudi notícies, documents i objectes sobre la seva vida, la seva imatge pública, les seves amistats, el cinema, la família i la història del país.

Dipòsit de memòria, de biografia i de creació, l’estudi és la finestra des de la qual, al final de la seva vida, Berlanga va observar el món i la condició humana. Un dels aspectes més interessants d’aquesta secció és la relació de Berlanga amb el cinema, amb una sèrie d’elements de cinema primitiu que ens introdueixen en la màgia de la imatge en moviment.

I també un document excepcional: la peça audiovisual La barraca del cine. Es tracta d’una evocació de les pel·lícules que el jove Berlanga veia i que amb el temps es van convertir en referents de la seva obra. A La barraca hi figuren, entre altres directors, René Clair, Jean Vigo, Fritz Lang i G. W. Pabst.

A les vitrines es presenten les cartes intercanviades des de finals dels anys cinquanta amb René Clair i Charles Chaplin. Un dels projectes de Luis García-Berlanga no duts a terme era una pel·lícula amb Chaplin el guió de la qual es mostra per primera vegada. També s’hi exposen fulls d’un dietari personal, dibuixos i fotografies familiars.

L’escola té un paper central en l’obra de Berlanga, que va dedicar el seu últim projecte, el curtmetratge El sueño de una maestra (2002), a la història d’una professora que explica als seus alumnes detalladament les diferents formes d’execució d’un home. Aquest espai reconstrueix una escola inspirada en les que apareixen a les pel·lícules Bienvenido, Mister Marshall o Calabuch. Els visitants podran seure en un d’aquests antics pupitres i visualitzar els audiovisuals que es projecten a la pissarra.

L’obra de Berlanga té un contingut històric: parla de la Història a partir de les petites històries dels seus contemporanis. Descregut, compassiu i sense dogmes, Berlanga és un més entre ells. Observa virtuts i defectes, els dissecciona en escenes inoblidables amb humor corrosiu o tendresa compassiva.

En aquest apartat es reconstrueix la infància i la joventut de Berlanga amb fotografies i documents, molts dels quals són de l’època escolar. També s’hi mostren objectes, fotografies i cartes relacionades amb la División Azul, a la qual va pertànyer entre el 1941 i el 1942.

A continuació, una selecció de documents presenta un Berlanga políticament descregut que comparteix inquietuds amb altres figures intel·lectuals dels anys cinquanta, com Francisco Umbral, i que es converteix en un creador incòmode amb pel·lícules que són objecte d’especial vigilància per part de la censura i d’associacions catòliques. Franco va arribar a titllar-lo de «mal espanyol». Un aspecte poc conegut és el seu interès juvenil per la poesia, a la qual es dedica un apartat amb manuscrits originals de la infància a València i de la campanya de Rússia.

«Mal preparat per a aquest món del cinema», li va dir Berlanga a Juan Cobos, activista i estudiós del cinema, el 1961. Berlanga s’escudava rere aquesta idea i deia que li costava crear. Tanmateix, les seves pel·lícules, que controlava estèticament i artísticament fins al detall, són un model de subtilesa i precisió. En aquest apartat es presenta una selecció de documents de treball i es mostren diferents aspectes relacionats amb la creació de les seves pel·lícules. S’hi posa en relleu la distància entre la idea i el que es roda, i es presenta una sèrie de projectes que no van arribar a bon port.

Entre les peces originals destaquen els guions il·lustrats (storyboards) de Bienvenido, Mister Marshall i de Calabuch (1953), un full de repartiment de Plácido, àlbums de localitzacions i fotografies de rodatge de La vaquilla (1985) i de Nacional III (1982). Brigitte Bardot va estar a punt de treballar amb Berlanga a principis dels anys cinquanta a Novio a la vista (1954), quan tots dos iniciaven la carrera, i aquest contacte queda reflectit en un informe de l’agent d’espectacles de Bardot i una fotografia de l’actriu en aquell moment.

Els cartells de les pel·lícules de Berlanga permeten reviure l’evolució del cinema a Espanya associada a la transformació del disseny gràfic. Imatges suggeridores i provocatives que eren el primer contacte dels espectadors amb el món de Berlanga, amb elements costumistes, humorístics i tocs eròtics. Entre el material relacionat amb les pel·lícules destaquen els programes de mà en forma de dòlar de Bienvenido, Mister Marshall, que fan referència al tema de la pel·lícula: l’expectació que desperten en un petit poble les anunciades ajudes del Pla Marshall americà. L’humor és un element indispensable en el món de Berlanga.

Un ventall d’actors fixos componia un mapa humà icònic de la seva filmografia. En aquest apartat es presenta també la repercussió internacional de la seva obra, que va identificar el cinema de Berlanga amb la visió d’Espanya en el pas del franquisme a la democràcia. Berlanga va gaudir d’un ampli prestigi a Europa, va viatjar a Hollywood i va tenir gran repercussió a Llatinoamèrica. El seu últim llargmetratge, París-Tombuctú (1999), és un viatge poètic en cerca d’una il·lusió.

L’exposició acull un projecte d’experimentació amb el públic que es concep com una petita classe de cinema guiada pel seu fill, José Luis García-Berlanga. S’hi introdueix el tràveling i el pla seqüència, tan propis de Berlanga. Les explicacions s’acompanyen de les imatges del rodatge d’un pla seqüència de L’escopeta nacional preses per un jove Fernando Trueba deixeble de Berlanga. Després de l’explicació, els assistents poden provar aquesta tècnica amb una càmera sobreposada en un raïl que els permet fer els seus propis tràvelings i emportar-se’ls a casa després de descarregar-los amb un codi QR.

En aquest espai destaquen algunes peces de l’arxiu que documenta la faceta de professor de Berlanga, entre les quals destaca un exercici dibuixat pel seu alumne i actual director de cinema Víctor Erice. I és que Berlanga va mantenir sempre la voluntat d’afavorir els joves i donar continuïtat al cinema espanyol.

La paraula austrohongarès es converteix en un talismà que apareix en diverses de les pel·lícules del cineasta. Berlanga contemplava el passat amb una barreja de melancolia i humor. Per referir-se a èpoques i llocs passats acostumava a utilitzar aquesta expressió autoirònica amb la qual indicava que, més enllà del món personal desaparegut, hi havia subjacents uns temes universals

L’erotisme va ser un dels grans tabús de la societat espanyola de postguerra. Berlanga va promoure una imatge d’erotòman que respon a un aspecte complex del seu pensament: desig, plaer, tensió entre sexes, alliberament de l’instint, hedonisme, llibertat, visceralitat, fetitxisme, moral i misogínia són conceptes que apareixen tractats en la seva obra i s’associen sovint amb la idea de la mort. Eros i Tànatos s’entrellacen en les seves pel·lícules, introduint una manera poètica de negar la mort, i presenten l’humor com una eina de supervivència.

Berlanga, gran lector de novel·les galants, de les quals es mostren alguns exemplars, va ser impulsor del premi i de la col·lecció de literatura eròtica de l’editorial Tusquets La sonrisa vertical, que va tenir un gran impacte als anys setanta. S’hi mostren també dibuixos de sabates i cames femenines —les sabates de taló alt com a fetitxe eròtic—, com també fetitxes sobre temes sexuals. També s’hi poden veure dues fotografies de primer pla de la nina de Tamaño natural, la pel·lícula del 1974 protagonitzada per Michel Piccoli.

Com a contrast, en aquest àmbit es parla també de les pors que van assetjar el cineasta. De la por a les dones i, sobretot, de la por a la mort. De fet, el gravat de Goya Muchos han acabado así representa una execució al garrot vil que ens recorda aquesta altra faceta del cineasta.

Berlanguià és una paraula popular que la Real Academia Española va incorporar al diccionari poc abans del centenari del naixement del Berlanga, com un homenatge i un reconeixement. A Berlanga, que no s’entestava a «perdurar», li hauria encantat, en canvi, saber que el seu cognom serviria per crear un adjectiu que acabaria recollit per la RAE; si bé, com passa amb solanesco, goyesco, velazqueño o cervantino, també posseeix un valor moral i estèticament substantiu.

Diverses personalitats del món del cinema i dels estudis culturals debaten el significat d’aquest terme en un espai multipantalla. És una manera coral d’apropar-se a la personalitat i a l’obra del cineasta, amb una posada en escena que produeix en els espectadors la sensació d’estar formant part de la xerrada. Cap definició per separat no resumeix el significat del terme ni la suma de totes n’esgota el sentit.

Nascut entre els carrers Sorní i Conde de Salvatierra, a València, Berlanga contemplava les falles des de l’aleshores Hotel Londres, que va ser propietat de la seva família i que donava a la plaça de l’Ajuntament, o als carrers i les places, des del centre de la ciutat fins a Burjassot. La relació de Berlanga amb les falles té múltiples vessants: va ser distingit amb el títol de faller major i representat diverses vegades com a ninot. Ell mateix definia el seu cinema com a faller i pirotècnic.

La memòria del foc és un tret emocional visible i profund del seu valencianisme. Com a clausura de l’exposició, l’escenògraf Carles Berga ha construït una falla amb elements emblemàtics de les seves històries: el motocarro de Plácido, una bicicleta, una barca, un taüt i banderetes americanes de decoració. Els espectadors assisteixen a una cremà amb simulació de fum i foc. El missatge és que tot s’ha d’acabar i purificar per renéixer de les cendres.

Complementen l’escenografia dos objectes carregats de simbolisme: una caixa de llumins de l’època de la División Azul i un llumí que Berlanga va conservar d’una exposició dels anys seixanta del grup Zaj. Ens recorden que els nostres afanys estan destinats al foc del temps i a la vegada ens parlen del cinema que té la capacitat de fer reviure la realitat a cada nou visionament.