El cinema domèstic, a través de sis àmbits temàtics

L'exposició [Rec]ords. La vida a través del cinema domèstic, a CaixaForum València, desplega tot el seu univers mitjançant sis àmbits temàtics.

En arribar, el públic veurà el títol de l’exposició i la sala d’una casa amb la ciutat de València de fons precisament per refermar aquesta idea de la casa com a espai on neix el cinema domèstic. A més, es projecta un muntatge amb cinema domèstic de diferents èpoques perquè els visitants se submergeixin completament en l’univers d’aquest tipus de cinema.

Introducció

En una època com l’actual, dominada per la cultura de la imatge, fem servir contínuament els telèfons mòbils per enregistrar-nos. El resultat el compartim amb parents i amics, que gaudeixen i aprecien unes imatges que per a ells són especials. Aquesta afició es remunta als inicis mateixos del cinema i es va anar expandint amb l’aparició de tecnologies cada vegada més accessibles i econòmiques, des de la càmera Pathé Baby, que va sortir al mercat el1923, fins a d’altres posteriors tan populars com el súper-8 o el VHS.

Aquesta pràctica, que anomenem «cinema domèstic», va ser infravalorada durant moltes dècades, en què només el cinema professional es considerava pròpiament «cinema». Però des de finals del segle passat s’han anat posant en valor les filmacions no professionals, de les quals el cinema domèstic constitueix la manifestació més evident. La seva característica principal és que els qui enregistren, els protagonistes habituals de les gravacions i el públic que veurà les «pel·lícules» són els mateixos: els membres de la família mateixa, que de vegades inclou el cercle de gent més propera.

Acadèmics i arxivers s’interessen cada vegada més pel cinema domèstic, com a valuós patrimoni audiovisual que documenta les formes de la vida quotidiana del segle XX. Aquest cinema permet d’accedir a relats i imatges únics, i de vegades alternatius, i ofereix un camp fecund per a l’apropiació i l’experimentació artística entorn de les relacions entre imatge, realitat i memòria. 

Evolució tecnològica i social del cinema domèstic

Fruit de la popularitat de la fotografia d’aficionat a principis del 1900, el cinema ben aviat va desenvolupar el seu equivalent domèstic gràcies a l’aparició d’aparells de petit format, portàtils i amb pel·lícula no inflamable. L’esperit darrere d’aquesta nova afició era molt similar: construir memòries visuals dels aspectes més amables de la vida, per tal de contrarestar el pas del temps i els efectes de l’oblit. Ara bé, amb una novetat important: la seva capacitat de registrar el temps i el moviment, és a dir, de «retenir la vida», segons les paraules emprades en la publicitat de l’època.

L’evolució del cinema domèstic durant el segle XX es va caracteritzar per la constant innovació tecnològica i la seva adaptació a les noves formes de vida. Diferents formats i tecnologies –des del 16 mm o el súper-8 fins als VHS i el vídeo digital– van facilitar la filmació de moments personals, sota la influència de la publicitat i els manuals, que promovien el com i el què enregistrar.

Temes i llenguatges del cinema domèstic

El cinema domèstic és una pràctica que pot semblar «repetitiva» quant a contingut i formes expressives, ja que tots els registres familiars s’assemblen força, com s’observa en analitzar el material filmat al llarg de les dècades. Alhora, hi descobrim també una evolució interessant, tant de les formes socials i culturals que reflecteixen com del mode domèstic d’enregistrar-les.

En aquesta combinació de permanència i novetat, el cinema domèstic es revela molt més complex del que sembla. Les seves escenes estan impregnades d’una innocència que els infon una forta càrrega de veritat, amb aquest focus en els moments feliços que es tresoregen per a temps futurs. Però aquests records prenen un relleu diferent en cada nova projecció, contrastats amb les vivències personals i familiars. Hi ha vegades en què l’aparició d’éssers estimats ja absents –un memento mori tan poderós en aquest tipus de cinema– potencia aquestes vivències, i altres vegades fins i tot pot adquirir un to amarg o trist en contrast amb situacions posteriors de fracàs o d’inestabilitat familiar. D’altra banda, la seva mirada a l’entorn local aporta un registre de l’evolució dels llocs i dels costums, que s’acaba erigint en una crònica complementària –i a voltes fins i tot paral·lela– a la construïda pels relats oficials.

Les altres vides del cinema domèstic: la seva reutilització contemporània

En les darreres dècades s’està produint una reutilització creixent del metratge domèstic, tant en l’àmbit televisiu com en el cinematogràfic. A la televisió, això s’ha fet amb finalitats lúdiques o amb un enfocament etnogràfic (per il·lustrar èpoques i costums del passat). En l’àmbit de la creació cinematogràfica, trobem des d’obres que reutilitzen el cinema domèstic amb una intenció historiogràfica fins a exploracions entorn de la identitat personal i familiar, o bé enfocaments més assagístics i experimentals.

Aquestes reutilitzacions mostren que les pel·lícules domèstiques no es redueixen a aquest estereotip que les considera una pràctica marginal sense interès, sinó que contenen un entramat de significats ben ric. Les mirades autobiogràfiques, que utilitzen l’arxiu familiar propi, obren ja aquest arxiu a diverses ressignificacions. Quan familiars i amics desapareixen en decau el sentit autobiogràfic, però emergeix aleshores amb més força el seu valor com a patrimoni audiovisual, en ser reutilitzat per cineastes sense vincles personals amb aquest arxiu.

El cinema domèstic avui, entre la continuïtat i la ruptura

La primera dècada del segle XXI va portar canvis rellevants en el panorama del cinema domèstic, amb l’aparició dels telèfons intel·ligents, les càmeres dels quals van relegar ràpidament l’emergent mercat de càmeres de vídeo digitals. El canvi tecnològic no va alterar els principis bàsics del mode domèstic, ja que molts dels temes s’han mantingut vigents i la majoria dels vídeos es continuen compartint entre familiars i amics. 

Això no obstant, els smartphones van introduir novetats significatives en les pràctiques domèstiques. La més evident és que ara disposem en tot moment d’una càmera per enregistrar que està connectada a internet. El format digital facilita, a més, la producció de vídeos sense límits materials ni econòmics. Arran d’això, la quantitat de vídeos domèstics s’ha multiplicat exponencialment i ha obert el debat –comú amb l’ús de les pantalles i les xarxes socials– sobre fins a quin punt la tecnologia eclipsa les relacions humanes reals. Un altre canvi és la recepció, perquè aquestes gravacions es comparteixen per internet, la qual cosa comporta un visionament individual.

Preservar el cinema domèstic

El cinema domèstic ha generat un dels patrimonis audiovisuals més voluminosos i diversos de la història contemporània, que la pràctica actual –digital i en xarxa– ha consolidat encara més. Tanmateix, la preservació d’aquest patrimoni no sempre ha estat l’adequada. Passa sovint que es desa als domicilis particulars, on no se sol fer atenció a les condicions de conservació. D’altra banda, l’obsolescència tecnològica impedeix sovint que es puguin veure els enregistraments si no s’han digitalitzat prèviament, perquè la tecnologia necessària per poder-los visionar ha deixat de funcionar. 

En conseqüència, les pel·lícules domèstiques –especialment en els seus suports originals– corren el risc de desaparèixer amb el pas del temps o el relleu generacional, amb la consegüent pèrdua d’un patrimoni audiovisual que de vegades pot ser únic pel seu valor sociològic, etnogràfic, cultural o artístic.

És per això que és important preservar les nostres pel·lícules domèstiques, sia per iniciativa pròpia o deixant-les en dipòsit a les filmoteques i altres arxius institucionals. Amb aquest dipòsit, es manté la propietat i es controla qualsevol ús futur del metratge, però alhora se n’assegura la conservació per a generacions futures. Per fer-ne el visionament a casa, es poden digitalitzar (un servei que, de vegades, ofereixen les mateixes filmoteques). Un cop digitalitzades, també cal parar esment a la seva preservació, ja que els arxius digitals tenen una vida curta si no es van actualitzant.