CaixaForum+ s’omple de cinema domèstic

Amb motiu de l'exposició  [Rec]ords. La vida a través del cinema domèstic, la plataforma en línia gratuïta CaixaForum+ llança un cicle de pel·lícules comissariat per Efrén Cuevas, comissari de la mostra, i Lourdes Esqueda. A la plataforma s’hi poden veure un total de 16 títols de les últimes tres dècades en els quals el metratge domèstic resulta clau.

Entre els títols, figura A Family Gathering, de l'estatunidenca Lise Yasui, un exercici de postmemòria que construeix un retrat de l'avi al qual la directora mai va conèixer. Poc després que el Japó ataqués Pearl Harbor, Masuo Yasui, una figura respectada de Hood River Valley (Oregon), va ser arrestat pel FBI. La cineasta Lise Yasui, neta de Masuo, realitza aquest retrat a través de l'arxiu familiar i de les entrevistes que fa al seu pare i als seus quatre oncles, tots ells empresonats en els anys quaranta per la seva ascendència japonesa-americana.

A Free Fall, l'hongarès Péter Forgács aconsegueix una reeixida articulació entre la crònica microhistòrica, construïda a partir de les pel·lícules domèstiques que György Pető va filmar des de 1937 a 1944, i el context macrohistòric de l'Hongria de l'època, que sintetitza a través de noticiaris, discursos polítics o narració en off, amb especial èmfasi en la persecució antijueva i la Shoah.

Per la seva banda, Class Lot es presenta com una continuació de Free Fall, dirigida també per Péter Forgács. El director continua relatant la història d'Hongria amb una perspectiva original, de tall microhistòric, prenent com a fil conductor el metratge domèstic que György Pető va filmar de 1946 a 1968, un període que cobreix les primeres dècades del règim comunista que es va implantar al país després de la II Guerra Mundial.

A Something Strong Within, l'estatunidenc Robert A. Nakamura examina l'experiència dels japonesos estatunidencs que van ser desplaçats per la força a camps d'internament als Estats Units durant la Segona Guerra Mundial. A través d'imatges d'arxiu i testimoniatges personals, la pel·lícula narra les històries d'individus que, malgrat ser despullats de les seves possessions i drets, van aconseguir mantenir la seva dignitat i esperança enmig de les difícils circumstàncies. El treball ressalta l'esperit de resiliència i la força interior que van mantenir durant aquest període d'adversitat.

La cineasta italiana Alina Marazzi explica a Un'ora sola tu vorrei la història de la seva mare, que va morir quan ella tenia set anys. Ja en la seva maduresa, la cineasta decideix indagar en aquella biografia, alhora pròxima, complexa i dolorosa, a través de les pel·lícules domèstiques filmades pel seu avi i el diari i la correspondència de la seva mare. El documental resultant presenta una lectura del cinema domèstic amb una marcada càrrega paradoxal, perquè el metratge domèstic reutilitzat, amb les seves habituals escenes de caràcter feliç i celebratori, està de fet impregnat d'una profunda tristesa, en el seu retrat d'una vida truncada en la seva esplendor.

L'esclat de la segona Intifada

Per la seva banda, la cineasta israeliana Michal Aviad dona resposta a For my children a la pregunta pel futur dels seus dos fills, després de l'esclat de la segona Intifada. La cineasta combina material contemporani, pegat a l'entono familiar, juntament amb metratge domèstic propi i arxiu de caràcter públic, per a crear una crònica microhistòrica que aporta una nova mirada sobre un conflicte que satura diàriament els mitjans de comunicació.

A més, aquesta perspectiva està enriquida pel diàleg intergeneracional que reflecteix el film, amb els avis. que van ser protagonistes de l'inici de l'Estat d'Israel, la cineasta i el seu marit, que comparteixen una posició contestatària respecte a les posicions habituals del poder polític israelià, i els fills, que s'enfronten a un futur incert.

D'altra banda, al cicle també hi figura el documental Reconstruction, del canadenc Laurence Green, un projecte experimental sobre secrets revelats, prejudicis socials i els fràgils records d'una família, a més de Caméo, del cineasta francès Laurent Marboeuf, qui torna al barri de la seva infància, la colline Saint-André (Niort, França), a visitar la casa i les persones que li van cuidar quan era petit, Mama i Salva, una parella d'espanyols ara ja jubilats. Amb ells, revisen les imatges filmades amb càmeres domèstiques d'aquella època de la seva vida.

També destaca el documental experimental The Family Album (EUA, 1988), d’Alan Berliner, construït a partir d’una vasta col·lecció de pel·lícules casolanes i gravacions en 16 mm des de la dècada del 1920 fins al 1950: des dels naixement fins a la mort. Es tracta d’un film-collage que ofereix una mirada íntima a la família nord-americana i que compon un retrat de valor universal en mostrar les tradicions, els rituals i el pas de la infantesa a l’edat adulta. També cal esmentar la pel·lícula Un instante en la vida ajena (Espanya, 2003), de José Luis López Linares, que recupera l’obra cinematogràfica amateur de Madronita Andreu, una intel·lectual de la burgesia catalana nascuda a finals del XIX i filla del famós doctor Andreu (conegut pel xarop i les pastilles per a la tos). 

Tres generacions d'exiliats en un camp de refugiats del Líban

Una altra de les propostes és el retrat íntim de tres generacions d’exiliats en un camp de refugiats del Líban amb A World Not Ours (Líban, 2012), de Mahdi Fleifel; el suggeridor documental Video Blues (Espanya, 2019), d’Emma Tusell, i un film en què conviuen imatges de felicitat i una narració oral sobre la migració de treballadors del camp andalús a indústries catalanes titulat Memorias, norias y fábricas de lejía (Espanya, 2011), de María Zafra Cortés. 

Cal subratllar el curtmetratge Agua (España, 2021), de Marina González Fortuño, sobre una jove con discapacitat intel·lectual les limitacions de la qual desapareixen quan s’endinsa al mar gràcies a la perseverança del seu pare. Ell és el gran homenatjat de la cinta. 

Completen el cicle, de moment, el curtmetratge documental Lo que no fue (España, 2022), de Sandra Ruesga, una crònica de la pèrdua d’una mare als 40 anys, i la pel·lícula Y in Vyborg (Finlandia, 2005), de Pia Andell, documental creatiu compost de pel·lícules de 8 mm filmades per una parella d’arquitectes finlandesos entre 1938 i 1949. La guerra amb la Rússia soviètica va destrossar la família i va deixar en runes la ciutat que estaven construint. 

Més enllà de l’exposició

En el marc de l’exposició, CaixaForum València acollirà la projecció de la pel·lícula My Mexican Bretzel (2009), de Núria Giménez, amb música en directe de Zabala durant la projecció. Posteriorment, tindrà lloc un col·loqui posterior amb la mateixa directora i Las Entendidas: una comunitat digital a Instagram, on Adriana Cabeza i Alexia Guillot reflexionen sobre cinema i sèries sota una mirada crítica.

A més de visites comentades i cafès tertúlia, CaixaForum València a proposarà la visita taller familiar «Filmador@s y Filmad@s», que pren com a base un dels motius més representats en la història del cinema domèstic, les ganyotes davant la càmera, per proposar una actualització d’aquestes pràctiques de manera lúdica i creativa, i amb mitjans actuals. 

També acollirà un espai familiar de lectura i jocs de lliure accés concebut per a l’ocasió amb llibres de consulta, jocs i materials per experimentar. Aquest espai, fora de la sala d’exposició, es convertirà en un lloc d’activació de l’aprenentatge que disposarà de diversos i atractius recursos per introduir-se en aquest univers amb el suport d’educadors.