CaixaForum Barcelona viatja al cor de l’art de Matisse en una mostra

CaixaForum Barcelona dedica una exposició a Henri Matisse (1869-1954), amb obres de totes les èpoques en diàleg amb grans figures de l’art del segle XX i amb una selecció d’artistes contemporanis que li reten homenatge. Fruit de la col·laboració entre el Centre Pompidou i la Fundació ”la Caixa”, la mostra inclou 45 obres de Matisse i 49 d’altres artistes en un joc de referències creuades que il·lumina un segle de creació i avantguarda. L'exposició compta amb una constel·lació d'activitats, i aquí una explicació més exhaustiva d'una desena d'obres destacades de la mostra. 

La directora de CaixaForum Barcelona, Mireia Domingo, i la comissària i conservadora en cap de les Col·leccions modernes del Musée national d’art moderne - Centre Pompidou, Aurélie Verdier, han presentat l’exposició Chez Matisse. El llegat d’una nova pintura.

L’exposició dedicada a Matisse, la primera del segon gran acord estratègic renovat per la Fundació ”la Caixa” i el Centre Pompidou de París per organitzar mostres de manera conjunta, es podrà visitar a CaixaForum Barcelona del 27 de març i fins al 16 d’agost de 2026. 

Cap al 1900, l’obra de Matisse va revolucionar la pintura europea amb una idea explosiva del color. Als anys cinquanta, els seus collages van transformar la idea de l’espai pictòric. Entre aquests dos moments van transcórrer més de cinquanta anys de recerques plàstiques que van convertir l’obra de Matisse en la casa de l’art modern, freqüentada per artistes de diferents generacions i tendències. D’aquí ve el títol Chez Matisse, que posa l’accent en l’hospitalitat i la complicitat del mestre.

Primitiu i sofisticat, clàssic i salvatge, figuratiu i abstracte, Henri Matisse (1869-1954) és una figura clau de la modernitat, capaç d’atraure un públic divers i enlluernar altres artistes, que el consideren una referència i un company de recerques plàstiques.

Chez Matisse. El llegat d’una nova pintura presenta obres de Pierre Bonnard, Georges Braque, Daniel Buren, Robert Delaunay, André Derain, Ernst Ludwig Kirchner, František Kupka, Mikhail F. Larionov, Le Corbusier, Jacques Lipchitz, Albert Marquet, Barnett Newman, Emil Nolde, Picasso, Kees van Dongen i Maurice de Vlaminck, entre d’altres.

Una de les curiositats que proposa la mostra és la introducció de la mirada femenina a través de les obres de Sonia Delaunay, Françoise Gilot, Natàlia Gontxarova, Baya [Fatma Haddad],Anna-Eva Bergman i Zoulikha Bouabdellah, que introdueixen una reflexió sobre l’art decoratiu, els límits de la pintura i el lloc del femení.

Per què figura Matisse al panteó de la història de l’art modern? Pel seu coneixement dels artistes més innovadors del segle XIX i per la seva capacitat d’aportar nous signes al seu temps. Nascut en una família de teixidors i comerciants de pigments, l’obra de Matisse és fruit d’un treball constant que li permet assolir un complex domini de la simplicitat.

 La seva concepció innovadora del color i la reformulació crítica que fa del quadre com a superfície pictòrica van tenir ràpidament eco entre els fauves alemanys i els neoprimitivistes russos, com també en la pintura nord-americana de la dècada del 1940. La seva obra és el reflex del seu temps: des de l’angoixa i la introspecció dels anys de guerra, fins a l’explosió de sensualitat i hedonisme de les seves pintures i collages de maduresa.

Vuit apartats exploren cronològicament l’obra de Matisse

L’exposició es divideix en vuit apartats ordenats cronològicament que despleguen l’obra de Matisse i mostren la influència que va tenir sobre els artistes dels segles XX i XXI.

Un autoretrat, un paisatge de París i dues natures mortes reposades i ombrívoles, obres executades entre 1900 i 1902, són el testimoni dels inicis de la trajectòria de Matisse sota la influència del seu mestre Gustave Moreau. Luxe, calme et volupté [Luxe, calma i voluptuositat], del 1904, representa un canvi de rumb, amb un tractament plàstic basat en la fragmentació de la llum i la correspondència entre el tema —un dinar a la vora del mar— i la bellesa de la forma. 

En contacte amb els paisatges de Sant Tropetz i Cotlliure, la paleta de Matisse es torna incandescent. Albert Marquet, André Derain, Maurice de Vlaminck, Georges Braque i Robert i Sonia Delaunay formen part de la mateixa revolució. "En aquest apartat s’incorpora a CaixaForum Barcelona l’obra La Moulade, de Matisse, considerada el catalitzador de la seva gran revolució artística. Aquesta peça, juntament amb altres obres d’aquella època a Cotlliure, assenyala el punt on va néixer el fauvisme."

El descobriment de les arts no occidentals i el primitivisme permeten a Matisse enfrontar-se al cànon establert. En aquest apartat es presenten les seves escultures de 1907-1930 confrontades a L’Enlèvement d’Europe [El rapte d’Europa], una obra de Jacques Lipchitz del 1938. Matisse connecta amb les avantguardes alemanya i russa, atretes també per l’art primitiu. 

Com els seus contemporanis alemanys —Ernest Ludwig Kirchner i Emil Nolde—, busca un fonament emocional per a l’art. A Rússia, l’obra de Matisse s’exposa juntament als quadres de Mikhail F. Larionov i Natàlia Gontxarova, que s’inspiren en la imatgeria popular.

Durant els anys de la Primera Guerra Mundial, la paleta torna a la foscor. Matisse defineix un espai íntim i hi incorpora el motiu de la porta i la finestra, llindar d’un món inquietant, que troba un eco en l’obra de la mateixa època de Kees van Dongen i František Kupka. 

Durant les sessions de posa, Matisse busca establir un vincle empàtic i plasmar el flux d’energia entre artista i model. En els retrats de l’actriu Greta Prozor del 1916 i del col·leccionista Auguste Pellerin del 1917, la figura humana apareix envoltada d’un halo fantasmal.

Durant la irrupció del cubisme el 1908, Matisse es converteix en un testimoni privilegiat i punt de trobada per a l’avantguarda parisenca en rebre a casa seva destacats artistes del moment. L’agost del 1914, mentre resideix a Cotlliure, crea Porte-fenêtre à Collioure [Porta balconera a Cotlliure], una obra clau que, tot i que inacabada, marca un primer apropament al concepte de «negre llum», en què utilitza plans cromàtics intensos que anticipen nous camins en la seva pintura. 

Aquest enfocament va influir tant en l’evolució formal de František Kupka, amb les seves composicions de bandes verticals i aspiracions abstractes, com en la seva pròpia obra, exemplificada en el retrat de la seva filla Marguerite, en la qual l’estructura ortogonal cubista es fon amb una aura de misteri estilístic.

A finals del 1917, Matisse es trasllada a Niça, a la Costa Blava. Deixa de banda la dimensió experimental i es concentra en escenes d’interior amb models femenins que li permeten explorar la relació entre figura i espai. Figures i accessoris remeten als seus viatges a Espanya i al Magrib. 

Com en el cas d’Albert Marquet i Kees van Dongen, la llum mediterrània accelera la renovació de les solucions plàstiques. Matisse i Natàlia Gontxarova (que descobreix Espanya el 1916) coincideixen quan presenten l’arquetip de la dona amb mantellina —hieràtica i decorativa— com una icona contemporània.

A la dècada del 1930, Matisse viatja als Estats Units i a Oceania. Simplifica el dibuix i el desplega a l’espai. En aquesta secció es confronta una natura morta de Matisse, Nature morte au buffet vert [Natura morta amb bufet verd], del 1928, amb Naturaleza muerta con candelero [Natura morta amb candeler], de Picasso, del 1944, i Évier et tomates [Aigüera i tomàquets], de Françoise Gilot, del 1951, per mostrar la influència de Matisse sobre la parella d’artistes i evidenciar-ne les diferències: Gilot comparteix l’empatia de Matisse vers els objectes, mentre que Picasso imposa la seva pròpia personalitat. El 1936, Matisse pateix un bloqueig creatiu i torna a Cézanne i Bonnard per resoldre el seu dilema de què ha de fer amb la figura. 

Des del 1936, Matisse utilitza papers pintats amb guaix en portades de revistes. En el llibre Jazz, del 1947, aquesta tècnica adquireix una autonomia pròpia. Matisse proposa una sortida al vell conflicte entre línia i color. Retalla el color i aconsegueix una forma depurada fins a l’essencial. En la seva presentació a CaixaForum Barcelona, l’exposició incorpora les 20 làmines que composen aquesta sèrie, procedents del Musée de Grenoble.

El 1951 col·labora amb Le Corbusier a la capella del Roser de Vença, a la Costa Blava. Matisse és una referència per a pintors abstractes nord-americans, com Barnett Newman.

 A França, Raymond Hains i Jacques Villeglé busquen superar la pintura i posen Matisse en moviment a la seva pel·lícula Pénélope (1950-1980). També veiem que les composicions de l’artista autodidacta algeriana Baya recorden la força decorativa del pintor. 

El 1961 l’exposició Henri Matisse. Les grandes gouaches découpées, del Musée des Arts décoratifs de París, posa en contacte l’obra de Matisse amb els joves artistes Daniel Buren i Michel Parmentier, que hi descobreixen la tècnica del collage i la importància del blanc del suport com a element actiu de la composició. El seu enfocament conceptual exclou els valors emocionals i subjectius de Matisse. 

L’exposició es tanca amb una reflexió sobre el paper de l’obra de Matisse com a inspiració de la nova modernitat, l’art pop i les formes postcolonials en la pintura, el vídeo i el cinema. En aquest apartat destaca l’obra de la videoartista russa d’origen algerià Zoulikha Bouabdellah.

El decoratiu

«El decoratiu és una cosa extremament valuosa per a una obra d’art. És una qualitat essencial. No és pejoratiu dir que les pintures d’un artista són decoratives. […] L’essència de l’art modern és formar part de la nostra vida. Un quadre en un interior propaga al seu voltant, a través dels colors, una alegria que ens alleugereix», va declarar Matisse en una entrevista, el 1945.

 L’exposició mostra el valor del decoratiu en contacte amb l’obra de l’artista russa Natàlia Gontxarova. «La pintura decorativa? La poesia poètica. La música musical. És absurd. Tota pintura és decorativa, ja que decora, acoloreix, embelleix. I respecte de les coses que només són decoratives, la veritat és que no en conec cap», va escriure la gran poeta russa Marina Tsvetàieva a propòsit de Gontxarova.

Bellesa i nu

Com ens hem d’enfrontar des d’una perspectiva actual als quadres d’odalisques nues que Matisse va pintar en diferents moments de la seva obra? Matisse va reflexionar sobre el nu i el va alliberar del jou de la bellesa i dels cànons imposats. Va presentar un cos que no és l’encarnació de la bellesa: un cos abstracte. 

En paraules de l’artista Zoulikha Bouabdellah, els nus de Matisse «ens atorguen un poder que hem d’aprofitar, el de sotmetre’ls a la prova dels nostres qüestionaments: no és reduccionista veure en la representació del cos femení nu una simple ofrena als desitjos masculins? Negar-se a veure aquests cossos no és potser tancar-los per segona vegada?».

La malaltia

Els últims anys de la seva vida Matisse es va veure obligat a abandonar els pinzells. Aquesta contrarietat va estimular el seu instint artístic. Algunes de les seves creacions de l’últim període, elaborades amb papers pintats i retallats, són obres clàssiques de l’art del segle XX. La seva influència s’estén més enllà del món de l’art: són obres icòniques, objecte d’innumerables imitacions i usos comercials. Matisse va construir, a partir de la privació i el dolor, un món lluminós.

Mediació

L’exposició inclou un espai de mediació que convida els visitants a endinsar-se en l’ambient dels tallers dels artistes.

Els últims anys Matisse va treballar amb retalls de papers que ell mateix havia pintat escampats per les parets del seu estudi, moltes vegades com a pas previ a obres murals.

Altres artistes presents a Chez Matisse. El llegat d’una nova pintura han treballat també en teles de gran format o directament sobre el mur dels seus tallers, on passen moltes hores i que s’acaben convertint en part de la seva obra.

En aquest espai es recrea un estudi col·lectiu on els visitants es poden inspirar en les obres de Matisse i dels artistes presents a l’exposició, com Daniel Buren o Shirley Jaffe, per crear les seves pròpies composicions.