La força creadora de Rubens envaeix CaixaForum Barcelona

CaixaForum Barcelona estrena l’exposició Rubens i els artistes del Barroc flamenc, que atresora 62 obres de les col·leccions del Museo Nacional del Prado que reflecteixen la força creadora del màxim exponent del Barroc flamenc en diàleg amb altres artistes destacats de la seva època, com Van Dyck, Jordaens o Brueghel. Estructurada en nou àmbits temàtics, l'exposició compta amb un univers paral·lel d'activitats per enriquir la proposta.

La directora de CaixaForum Barcelona, Mireia Domingo; el director del Museo Nacional del Prado, Miguel Falomir, i el comissari de l’exposició i tècnic de museus de l’Àrea de Conservació de Pintura Flamenca i Escoles del Nord del Museo Nacional del Prado, José Juan Pérez Preciado, han presentat aquest dimecres l’exposició inèdita Rubens i els artistes del Barroc flamenc. Col·leccions del Museo del Prado.

Es tracta de la sisena exposició organitzada conjuntament entre la Fundació ”la Caixa” i el Museo Nacional del Prado que arriba a CaixaForum Barcelona, després de Goya. Llums i ombres (2012); La bellesa captiva. Petits tresors del Museo del Prado (2014); Velázquez i el Segle d’Or (2018-2019); Art i mite. Els déus del Prado (2018-2023),i XIX. El segle del retrat. Col·leccions del Museo del Prado. De la Il·lustració a la modernitat (2023-2024). Les dues institucions mantenen una aliança estratègica des del 2011 per acostar al públic part del ric llegat artístic que custodia el Museo Nacional del Prado.

L’exposició, que es podrà visitar fins al 21 de setembre a CaixaForum Barcelona, presenta una posada en escena sòbria i elegant, i es divideix en una introducció i nou àmbits temàtics, no cronològics:

Peter Paul Rubens (1577-1640), considerat un artista fonamental de la història de l’art, ja va ser admirat en el seu moment com un dels creadors artístics més potents de la història. La seva figura, amb nombrosos seguidors, va ser clau en el desenvolupament del Barroc flamenc. Va transcendir la seva condició d’artista, ja que va ser un erudit i un gran coneixedor de l’antiguitat, especialment de la filosofia estoica. També va ser bon orador i poliglota, cosa que li va obrir les portes de les cases reials d’Europa, de manera que al llarg de la seva vida va ser sol·licitat per diferents corts.

En l’aspecte artístic, destaquen les seves ravatades composicions, plenes d’un dinamisme gairebé violent i d’una expressivitat fortament sensual, característiques que van esdevenir fonamentals en l’estètica del Barroc. La seva immensa producció i la seva irrefrenable personalitat van impulsar la renovació de la creació artística a la Flandes del segle XVII. Animats pel seu esperit, diferents autors locals van seguir l’estela creativa de Rubens o van desenvolupar personalitats paral·leles, tal com reflecteix aquesta exposició. Així, el Barroc flamenc constitueix un dels moments més suggeridors i visualment més atractius de la cultura occidental.

L’exposició evidencia aquestes premisses a través de les riques col·leccions del Museo Nacional del Prado. S’hi exhibeixen no tan sols alguns dels quadres més espectaculars d’aquest artista i d’altres pintors rellevants com Anton van Dyck, Jacques Jordaens, Jan Brueghel el Vell o David Teniers, que pengen habitualment de les parets del museu, sinó també un ampli conjunt de gravats, dibuixos, voris, objectes de plata i llibres procedents dels seus fons menys coneguts que completa la visió de l’excel·lència assolida per la creativitat flamenca del Barroc.

Són obres que il·lustren la intensa càrrega intel·lectual i estètica que va marcar la producció de Rubens i dels seus coetanis flamencs, i que avui, 400 anys després, continuen despertant atracció i fascinació tant per l’espectacularitat del seu art com per la subtilesa de les idees que transmeten.

Benvinguts al taller de Rubens 

Una recreació escenogràfica del taller d’un artista, semblant al que dirigia Rubens —amb cavallets, cadires nobles, marcs i altres materials de treball— dona la benvinguda als visitants de l’exposició amb la finalitat d’introduir-los en l’atmosfera d’un espai artístic de treball durant el Barroc flamenc.

També com a presentació inicial, els visitants trobaran un gravat de la figura de Rubens en què s’autorepresenta com un singular cavaller amb títol nobiliari, una peça que ha estat restaurada per a aquesta ocasió. 

El primer àmbit, «La creació ravatada», mostra com Rubens va ser un artista extremament polifacètic. Pintor, erudit, cortesà, diplomàtic i col·leccionista, el seu cosmopolitisme i la seva àmplia cultura, units a una actitud transcendental i vibrant davant la vida i l’art, són absolutament inusuals en un artista dels Països Baixos en aquell moment.

El més espectacular de les seves composicions pictòriques és el reflex d’una exaltada pulsió creativa que el va portar a estudiar i copiar obres d’artistes anteriors, tant de l’antiguitat com del Renaixement i de la tradició local flamenca; obres que de vegades modificava, com si volgués perfeccionar-les, i que van suposar l’arribada al nord d’imatges paradigmàtiques d’un passat artístic grandiós. A més, com a gran amant de la cultura clàssica, l’artista incorporava a les seves pintures aquestes peces escultòriques del passat. Entre aquestes destaca la manierista El Sant Sopar, de Maarten van Heemskerck, que el mateix Rubens retoca amb tocs de blanc per aconseguir unes tonalitats diferents.

Va ser un dibuixant fabulós, va dissenyar tapissos, obres d’arquitectura, portades de llibres i decoracions efímeres per a cerimònies públiques, sempre amb un esperit erudit i amb una gran capacitat imaginativa i plàstica. La passió que sentia per la creació el va portar a col·leccionar tota mena de peces, des de quadres i escultures fins a llibres i objectes sumptuaris, que va atresorar en una espectacular casa taller a Anvers.

Cal destacar també l’obra La mort de Sèneca, executada per Rubens i el seu taller, en què es mostra el filòsof en el moment que se suïcida mentre els seus deixebles prenen les seves últimes notes. La pintura, inspirada en la cara d’una escultura antiga que representa un pescador, demostra formalment l’interès de l’artista per revisar el passat.

Durant el viatge que va fer a Itàlia va estudiar grans mestres del Renaixement, com Rafael, Ticià i també a Leonardo da Vinci. De fet, va dibuixar també La batalla d’Anghiari, a la qual Da Vinci va dedicar un fresc al Palazzo Vecchio de Florència, actualment desaparegut. Gràcies a l’interès de Rubens pel passat, podem apropar-nos al fresc que va plasmar el mestre del Renaixement.

També s’hi pot veure alguna de les múltiples portades que va fer per a diferents publicacions. Com a exemple hi figura la portada d’Opera quae extant. Chronicon et adversaria…, que Rubens va dibuixar i que el gravador Cornelis Galle el Jove va acabar. Així mateix és possible contemplar tapissos, com delata l’esbós en l’obra que representaria Aquil·les descobert entre les filles de Licomedes, un esbós que deixa entreveure la moralitat que sovint amagaven els seus quadres sobre la mitologia clàssica.

Passions divines: la mitologia clàssica en el Barroc flamenc

En el segon àmbit, «Passions divines», s’indaguen els temes característics de la pintura barroca flamenca, entre els quals destaca la mitologia clàssica. De fet, aquest àmbit acull la pintura El judici de Paris, de Rubens, una de les obres més singulars i destacades de la mostra, que ha estat restaurada per a aquesta ocasió. De fet, en aquest enllaç es pot llegir una crònica de l'arribada de l'obra, així com descarregar imatges del procés de desembalatge.

De producció tardana, l’obra mostra l’interès de Rubens per l’antiguitat i les representacions relacionades amb mites clàssics, l’estudi de Les metamorfosis d’Ovidi i la representació de la sensualitat, entre d’altres. En aquest oli de gran format, el príncep troià Paris ha d’escollir entre una de les tres deesses, que li ofereixen a canvi amor, saviesa o poder, i aquest es decanta per Venus (que representa l’amor), cosa que desencadena l’inici de la Guerra de Troia.

Un altre dels quadres d’aquest àmbit és Diana i les seves nimfes sorpreses per sàtirs, en què Rubens introdueix un dels seus temes favorits amb personatges mitològics gaudint de l’amor i de la natura. Des del punt de vista artístic, Rubens reflecteix aquí la seva investigació de l’antiguitat i el Renaixement. Aquesta pintura forma part d’una sèrie d’obres sobre caça, típica d’aquest moment històric.

A El rapte d’Europa, representació d’una altra de Les metamorfosis d’Ovidi, s’hi pot veure com l’artista plasma les bases d’una pintura a través d’un esbós, que serveix per veure com treballava i feia propostes a altres artistes del seu entorn. A prop d’aquest oli sobre taula es pot veure una tela de mida natural amb el mateix títol, però de l’artista Erasmus Quellinus, treballada sobre la base de la proposta original de Rubens.

També es mostren algunes obres com el dibuix Naixement d’Apol·lo i Diana, que ha estat exposat en molt poques mostres. Tenint com a referència Rubens i el seu interès per la mitologia, altres artistes van seguir la seva influència, com es pot veure aquí en obres com Apol·lo vencedor de Pan, de Jaques Jordaens, i la delicadíssima Dansa d’infants amb el déu Pan, tallada en vori per Lucas Faydherbe.

Gran renovador de la iconografia religiosa

En el tercer àmbit, «Imatge i Contrareforma», destaca la figura de Rubens com a renovador de la iconografia religiosa. Com a conseqüència de les guerres de religió de la segona meitat del segle XVI, bona part del patrimoni religiós dels Països Baixos va ser destruït pels iconoclastes protestants, i els interiors de moltes esglésies van quedar buits.

Aquesta circumstància, unida al nou impuls propagandístic de la Contrareforma catòlica, va suposar una oportunitat única per a Rubens i la nova generació d’artistes flamencs. La força creativa de Rubens es va posar al servei dels nous ideals religiosos, amb imatges carregades de tensió, emoció, violència i fe, a través de quadres d’altar enormes per a esglésies i catedrals o de petites pintures per a oratoris particulars, que és el cas de Descans en la fugida a Egipte amb sants, que va pertànyer a Carles I d’Anglaterra.

També destaquen obres com La Pietat d’Anton van Dyck, que va pintar sota la premissa d’uns postulats més sensuals, més atractius i menys violents que Rubens, i La Pietat de Jordaens, situada a prop de l’altra. En aquest cas, el braç mort recorda el mític Davallament de la creu de Rogier van der Weyden, que es pot veure al Prado.

A L’enterrament de Crist de Jordaens, s’hi pot apreciar com l’artista va utilitzar la tècnica del dibuix amb tintes, en contrast amb la tècnica pictòrica de la seva obra La Pietat.

En al·lusió als grans quadres per a altar, es mostra La matança dels innocents, obra que va ser executada per Paulus Pontius a partir d’un gran quadre d’altar de Rubens, que habitualment es troba a Múnic i que sorprèn per la seva força i violència visual. En contraposició, es pot veure un altre dibuix, La visió mística d’Hermann-Joseph, del mateix artista, en què reprodueix una pintura de Van Dyck amb una estètica més devota, però també atractiva.

Aquest àmbit culmina amb El naixement de la Verge, d’Erasmus Quellinus, d’estètica més classicista, amb al·lusions a elements arquitectònics propis de l’antiguitat, com un timpà grec, i també del Barroc, com unes columnes salomòniques.

Naixement del col·leccionisme durant el Barroc

En el quart àmbit, «Mecenatge i col·leccionisme», s’analitza com neix la cultura del col·leccionisme a Flandes durant el període Barroc. La riquíssima producció artística del Barroc flamenc va experimentar un ampli impuls proporcionat per una sèrie d’amants de l’art que van emparar els artistes i van voler atresorar-ne les creacions. 

Isabel Clara Eugènia, filla de Felip II i governadora dels Països Baixos, va saber veure el potencial de l’art flamenc per proclamar la prosperitat dels territoris que eren sota el seu comandament. El pinzells de Rubens es van sumar a la causa isabelina juntament amb els de l’altre protegit seu, Jan Brueghel el Vell, especialitzat en paisatges i temes de natura morta. La col·laboració entre tots dos va donar lloc a obres en què la bellesa plàstica i la delicadesa van ser tan rellevants com el missatge d’excel·lència cultural que es volia transmetre i que es pretenia que arribés a la cort espanyola, on es van enviar moltes d’aquestes pintures.

Aquest àmbit inclou la pintura de La infanta Isabel Clara Eugènia, de Rubens i Jan Brueghel el Vell, considerat un altre dels artistes més destacats de l’època. Ella va governar durant la vida artística de Rubens i es va convertir en gran mecenes de l’artista.

També s’hi exposa un oli molt rellevant de Jan Brueghel el Vell i Giulio Cesare Procaccini, Garlanda amb la Verge, el Nen i dos àngels, una obra col·laborativa possiblement encarregada per Federico Borromeo, cardenal arquebisbe de Milà, erudit en art i mecenes de tots dos artistes. Les representacions de la Mare de Déu envoltada de flors es van desenvolupar en gran manera entre els artistes flamencs de principis del segle XVII com a resposta a la Reforma protestant, que rebutjava la representació d’imatges devocionals.

Un altre dels quadres destacats és la tela de gran format La Vista i l’Olfacte, de Jan Brueghel el Vell, Hendrick van Balen i Frans Francken II i altres, que representa molt bé el naixement i l’auge del col·leccionisme als Països Baixos en aquell moment. Aquesta obra i la seva parella, El Gust, l’Oïda i el Tacte, que van ser enviades a la cort de Madrid, són rèpliques de dos quadres perduts que l’Ajuntament d’Anvers va regalar als arxiducs Albert i Isabel Clara Eugènia per demostrar la riquesa, l’exuberància i el progrés de la terra flamenca. 

La pintura La visió de sant Hubert, de Rubens i Brueghel el Vell, mostra un tema específicament flamenc amb la història d’aquest sant, patró dels Països Baixos, que duia una vida dissoluta i es va convertir després d’experimentar una epifania quan, entre les banyes d’un cérvol que estava a punt de caçar, li va aparèixer una creu. L’obra va pertànyer al marquès de Leganés, un dels admiradors principals de la pintura flamenca a la cort de Felip IV. 

En aquest àmbit, també figura l’obra Florera, que posa de manifest la gran excel·lència pictòrica assolida per Brueghel el Vell amb una precisió gairebé botànica. El gerro plasmat pel pintor és de procedència xinesa, cosa que demostra la importància comercial d’Anvers durant aquesta època.

Propaganda religiosa i política 

El cinquè àmbit, «Art i poder», evidencia com l’art flamenc es va convertir en una excel·lent eina destinada a la comunicació política. En una Espanya immersa en contínues guerres contra el món protestant, la seva difusió va estar en molts casos vinculada a la propaganda religiosa, al servei de la qual Rubens havia posat les seves creacions artístiques.

Atesa la seva capacitat diplomàtica i les seves maneres cortesanes, Rubens va fer retrats dels governants de tot Europa, que sovint van influir en artistes locals. També va abordar composicions al·legòriques a la mida dels poderosos en què va combinar una força plàstica formidable amb un missatge propagandístic molt eficaç.

A més de Rubens, altres pintors, gravadors, poetes o erudits que també van estar al servei dels mateixos poders van crear obres artístiques que celebraven les glòries militars i polítiques dels prínceps europeus. Majoritàriament l’origen de les peces que es presenten aquí és la Col·lecció Reial espanyola, germen del Museo del Prado, ja que van ser creades per enaltir les glòries d’Espanya en temps de Felip IV.

L’obra més destacada d’aquest àmbit és La Immaculada Concepció de Rubens, la devoció de la qual va arribar a ser un afer d’estat per a Espanya i que va ser pintada una única vegada per l’artista flamenc. L’obra va ser regalada al marquès de Leganés, un dels seus admiradors més fervents i el seu gran protector a la cort madrilenya, el mateix any que es debatia a Espanya l’acceptació del pintor com a diplomàtic al servei de Felip IV. El marquès de Leganés la va lliurar al rei. El dogma de la Immaculada Concepción no va ser aprovat fins al segle XIX, però al segle XVII va ser un tema candent.

Per al Retrat al·legòric del comte duc d’Olivares, Rubens va utilitzar com a model el retrat que Velázquez va fer del favorit de Felipe IV per dissenyar una al·legoria política que exaltava la seva figura com a governant, que després va ser duta a l’estampa per Paulus Pontius. 

Les batalles es van convertir en un altre dels temes recurrents amb fins propagandístics. És el cas de l’obra Isabel Clara Eugènia al setge de Breda, de Peter Snayers, en què l’artista plasma el setge espanyol a Breda, que es va allargar gairebé un any, entre 1624 i 1625. A primer pla apareix la governadora Isabel Clara Eugènia, al costat del general Ambrosi Spinola al camp de batalla després de la victòria.

Aquesta obra de Snayers, gran especialista en la representació pictòrica de batalles, es mostra a prop de l’aiguafort de Jacques Callot El setge de Breda, en el qual descriu els detalls del setge de Breda en sis minucioses estampes que, unides, es podien penjar com les pintures de Snayers.

El cultiu del retrat i estudis de la figura humana

El cultiu del retrat i els estudis de la figura humana a partir de models presos del natural, que després eren utilitzats en els personatges dels quadres, van ser molt freqüents en els artistes flamencs del Barroc. L’habilitat per representar els detalls físics dels retratats s’uneix a un afany evident de captar-ne la personalitat, i també de projectar imatges molt individualitzades amb clars matisos propagandístics.

Però els mitjans per aconseguir-ho són diferents i sempre molt personals, i abracen tots els suports i tècniques, des de retrats a l’oli fins a dibuixos o gravats. Cada artista hi utilitza tècniques i composicions molt diverses, des de la pinzellada solta de Rubens fins la més estereotipada d’artistes d’una altra generació, com Frans Pourbus el Jove; des de les escenes vehements de Van Dyck fins a d’altres de més clàssiques com les de Jordaens, que tanmateix fa servir una tècnica molt solta en els seus estudis de caps.

El sisè àmbit, «Rostres i personalitats», posa el focus en tota aquesta temàtica, i inclou un destacat retrat de Maria de Mèdici, reina de França, del mateix Rubens, en què s’aprecia la forta personalitat i el poder polític que tenia la retratada. Rubens va començar aquest retrat, inacabat, mentre pintava la sèrie de Maria de Mèdici per al seu palau de Luxemburg, a París. 

A prop també es pot contemplar un altre retrat de Maria de Mèdici a càrrec de l’artista Frans Pourbus el Jove, que pertanyia a una família de retratistes procedent de Bruixes i establerta a Anvers, on va treballar per als governadors. Els seus retrats, com aquest de la reina mare de França, denoten una severitat estricta en la presentació de la persona efigiada, amb personatges en poses mancades d’emoció i marcadament distants, seguint una tendència més tradicional i diferent de la proposta de Rubens.

Anton van Dyck va ser el gran retratista dels artistes flamencs. D’ell es pot contemplar el poderós retrat d’El comte Hendrik van den Bergh. Al costat d’aquest quadre, es pot veure el gravat creat per Paulus Pontius a partir del retrat de Van Dyck, artista que va influir notablement en els retratistes anglesos del segle XVIII.

En aquest àmbit, crida l’atenció l’obra Tres músics ambulants, de Jordaens, que exemplifica la recerca incessant de l’artista de l’expressivitat a través d’una pintura amb traços solts en què procura captar l’essència física de la música. 

La noblesa de ser pintor en aquesta època

En el setè àmbit, «La noblesa de la pintura», s’indaga en la autorepresentació dels artistes com a personatges il·lustres. La idea de l’artista ennoblit, que treballa per a un príncep i que ja és un membre rellevant de la societat, és un tema habitual en l’art flamenc que els pintors posteriors, com Van Dyck i Rubens, incorporaran en els seus retrats. 

Paral·lelament, la reivindicació de l’art de la pintura com una tasca noble, que de manera indirecta conferia aristocràcia a qui l’exercia, és un tema que ja van freqüentar els artistes nòrdics abans que Rubens es convertís en el seu millor paradigma, com ho exemplifiquen certs gravats al·legòrics de principis del segle XVI en els quals l’exercici i la condició de l’art i la pintura es presenten com una activitat intel·lectual superior.

En aquest espai crida l’atenció el quadre La família del pintor, en què Jordaens es representa a si mateix al costat de la seva família com un burgès a qui li agrada la música i al costat d’una serventa que els porta fruita. També destaca un gravat sobre Jan Brueghel de Van Dyck, que va executar una sèrie de gravats dels principals homes il·lustres vinculats als Països Baixos, coneguda com La iconografia, que va tenir una gran difusió al seu moment i que incloïa prínceps, aristòcrates, polítics, militars i també artistes. 

D’altra banda, inclou una pintura sarcàstica sobre la creació amb la tela El mico pintor, de David Teniers, en què un mico amb atributs de pintor recrea una idea en una tela dins del seu taller; el futur client amb aires de grandesa, amb una lligadura de plomes, cadena d’or i bossa subjectada a la cintura, observa atentament la seva destresa.

El gran impacte dels gèneres pictòrics en la pintura flamenca

El vuitè àmbit, «Dins i fora», aprofundeix en la representació del paisatge flamenc com a gènere i com a reflex de com era la vida quotidiana als Països Baixos a través de diferents obres com Mercat i safareig a Flandes, de Jan Brueghel el Vell i Joost de Momper II, un dels grans especialistes de aquest gènere del moment.

La vida quotidiana va ser un motiu molt habitual per als artistes dels Països Baixos des de finals del segle XVI. Les representacions de costums camperols, de festes tradicionals i fins i tot de refranys i dites populars es van convertir en tema comú de l’art, cosa que va donar lloc a les anomenades escenes de gènere. Gràcies a aquestes representacions coneixem l’aspecte dels camps, de la gent i de les ciutats flamenques. Són escenes en interiors o exteriors que van ser molt apreciades també pels col·leccionistes: les famoses kermesses.

Alguns artistes es van dedicar a aquest tipus de representacions. Les de David Teniers es van convertir en paradigma del flamenc i de la cultura popular, del gaudi de la vida quotidiana a la qual de vegades s’afegia l’aristocràcia. D’aquest artista, l’exposició en mostra pintures com Berenar de vilatjans, executada juntament amb el paisatgista Lucas van Uden; un dibuix exquisit no mostrat fins avui, Festa vilatjana, i la pintura d’interior Fumadors, peces significatives d’aquest pintor.

Finalment, l’àmbit «Natura viva, natura morta» indaga escenes de cuina i natures mortes popularitzades per alguns pintors flamencs del Barroc, especialment Frans Snyders, com a continuació d’un gènere que va tenir molt força als Països Baixos a finals del segle XVI. 

Destaca especialment la pintura Cérvol assetjat per una gossada, de Paul de Vos, que mostra la violència de la caça sense mesura en un exercici pictòric que capta l’anatomia dels animals, però també altres elements de més difícil plasmació, com el moviment, l’agilitat o fins i tot la ferocitat, a través d’una composició molt curosa i carregada de diagonals i escorços.

També destaca el llenç Fruitera, de Frans Snyders, en què els espectadors podran gaudir de la seva gran capacitat de reproduir la qualitat tàctil de fruites, objecte i animals. Va ser un artista molt estimat durant l’època.

També cal ressaltar l’obra Concert d’aus, de Jan Fyt, pintor amb una habilitat exquisida per captar les diferents textures dels animals. El tema del «concert d’aus», d’origen medieval, es va posar de moda entre un grup d’artistes flamencs encapçalats per Frans Snyders a les primeres dècades del segle XVII.

Les pintures d’animals van ser una especialitat d’Anvers que amb els anys s’imitaria a França i en altres llocs. L’interès creixent per l’estudi del comportament i l’anatomia dels animals va impulsar que es consolidés com a gènere pictòric autònom. També va contribuir al seu èxit el fet que apareguessin a les faules antigues com a metàfora del comportament humà, i també el desenvolupament de la caça, activitat reservada a les elits.

Són un tipus de quadres que es convertiran en objectes de luxe perquè exposen els gustos i les aficions de les classes adinerades, que anhelaven atresorar i exhibir aquestes obres a casa seva, no tan sols per la seva bellesa plàstica sinó també per la seva modernitat. És un gènere que tindrà un llarg recorregut temporal com a objecte de col·leccionisme. Así ho reflecteixen també altres obres incloses en aquest últim àmbit, com Natura morta amb un gos i un gat, de Christiaan Luycks, inicialment atribuïda a Jan Fyt. 

Visitants: col·laboradors de Rubens un dia

Enmig de l’exposició, en concret entre el setè àmbit i el vuitè, els visitants podran descobrir un audiovisual didàctic que mostra en detall el procés creatiu de Rubens i el seu taller, amb capes i pinzellades de diversos col·laboradors. La còpia, representada en el vídeo i que també es podrà veure físicament, és de l’obra Mercuri i Argos, de Rubens. 

Seguidament, l’exposició acull un espai de mediació titulat «Del taller a la galeria» que fa referència al naixement del col·leccionisme durant l’esmentada època. Els visitants podran transitar per dos espais diferenciats escenogràficament: el taller i la galeria. A tots dos, es convidarà els visitants a completar un encàrrec del mestre del taller amb un objectiu didàctic a través de la interacció. 

Per fer-ho, podran escollir entre diverses siluetes de figures extretes de diferents quadres exposats a la mostra i col·locar las en uns fons d’obres. Disposaran d’instruccions i llibres on també es fa referència a qui són aquestes figures, i també a la procedència dels fons proposats.