Estàs llegint:
Vestits amb armilles reflectants i guants, els operaris es preparen per obrir la caixa de fusta. El recipient, de dos metres d’alçada i gairebé quatre d’amplada, espera recolzat amb delicadesa en una sala encara buida de CaixaForum Barcelona. El silenci a la sala es podria tallar amb un bisturí. No es presencia cada dia el desembalatge d’una obra mestra de la pintura: es tracta d’El judici de Paris (1638-1639), de Peter Paul Rubens. La tela, que serà l’estrella indiscutible de l’exposició Rubens i els artistes del Barroc flamenc, descansa en aquest embolcall des de fa quatre dies, després d’haver viatjat en un tràiler amb control de temperatura i humitat des del Museo Nacional del Prado de Madrid.
La peça no viatja sola. L’acompanyen un escorta que en garanteix la seguretat i un «correu» del Prado, un professional tècnic que té la tasca de custodiar les obres d’art quan es presten a altres institucions. «Ens encarreguem de revisar que les peces que surten del museu mantinguin el seu estat de conservació», explica la restauradora i conservadora Alicia Peral, correu d’El judici de Paris, gairebé el seu «àngel de la guarda». «Som allà quan es tanca la caixa a Madrid i quan s’obre a la seva destinació, i també en els viatges d’anada i tornada».
L’arribada de la pintura fins en aquesta sala no ha estat fàcil. Anna Penalva, coordinadora de l’exposició, ens explica que una de les regles d’or en el trasllat d’obres d’aquest tipus és moure-les al mínim indispensable, però quan la tela és de grans dimensions, la cosa es complica. Mostrant-nos imatges del procés en el seu telèfon mòbil, Penalva ens explica que es va haver de serrar la llinda d’una porta exterior de ferro perquè la caixa pogués entrar directament a la sala on s’exhibirà la pintura.
El desembalatge té alguna cosa de litúrgia. Només se sent el fregament de les mans amb la fusta, el contacte de les eines, el murmuri de les instruccions. És un procés laboriós que imposa un silenci instantani quan el grup de sis tècnics enretira, amb precisió gairebé coreogràfica, la coberta exterior de la caixa protectora feta a mida i descobreix la composició.
«El desembalatge té alguna cosa de litúrgia. Només se sent el fregament de les mans amb la fusta, el contacte de les eines, el murmuri de les instruccions.»
En aquest moment, i sota la mirada atenta de les deesses Juno, Minerva i Venus, Alicia Peral n’inicia l’avaluació tècnica, gairebé un ritual: documentació en mà, amb una llanterna que ressegueix la superfície de la tela i amb registres fotogràfics en alta resolució com a guia. Aquestes eines, però, no poden substituir la seva mirada entrenada: «És una feina que depèn molt de l’observació», remarca Peral. «L’art no és perfecte i hi ha coses com la tensió de la tela o certes deformacions que només pot apreciar l’ull humà».
No hi ha sorpreses. Després de l’espera, l’avaluació tècnica es tanca de manera satisfactòria. I no és casualitat: «Es fa molta feina prèvia perquè no hi hagi imprevistos», aclareix Peral. «Les caixes estan preparades perquè no afectin les obres, els camions mantenen condicions de temperatura i humitat… Tot està preparat perquè no hi hagi ensurts.»
Tot i la planificació, el ritme el marca la peça. «El tipus de revisió que fem depèn molt de l’estat i les dimensions de cada obra», explica la restauradora del Prado. «En aquest cas, el quadre està acabat de restaurar, per la qual cosa presenta bones condicions i això ajuda a detectar si ha passat res».
Més brillantor
després d’una restauració de nou mesos
Fins fa poc, El judici de Paris penjava en un dels passadissos centrals del Prado, però ha viscut un parèntesi de nou mesos de restauració. De fet, a l’exposició Rubens i els artistes del Barroc flamenc serà la primera vegada que l’obra es mostrarà de nou al públic. «La peça ha estat restaurada de manera general per la restauradora del Prado, María Antonia López de Asiaín, que li ha retornat la brillantor i ha equilibrat la composició», explica Alicia Peral. «També se n’han tret una sèrie d’afegits del segle XVIII que tapaven la nuesa de les deesses pel pudor de l’època».
El quadre, que representa una escena mitològica en què Paris, príncep troià, ha d’escollir la més bonica entre les deesses Juno, Minerva i Venus, va suposar un desafiament de Rubens als convencionalismes de la seva època en apostar per la voluptuositat de les figures femenines. A Barcelona, la peça respira amb llibertat i es mostra sense part dels vels que havien cobert els cossos a posteriori, de manera que es recupera la intenció original del seu autor. «A vegades, veus que algunes de les obres que estan exposades poden perdre part del seu significat o la seva capacitat de comunicació amb els espectadors i que és necessari restaurar-les», explica Peral. «Aquesta vegada vam veure que era un moment en què teníem els mitjans tècnics per fer-ho i que podíem tractar l’obra amb seguretat».
Penjar El
judici de Paris, la coreografia final
Un cop acabada la revisió, el grup d’art handlers —tècnics especialitzats a manipular obres— demana silenci i espai. Arriba el moment més delicat, el moviment final, amb el qual el quadre queda suspès en una de les parets de les sales d’exposició de CaixaForum Barcelona. Un instant, gairebé un quadre dins d’un quadre, en què les figures dels sis operaris sembla que dialoguin amb les de l’obra.
Una sensació d’alleujament envaeix la sala. A una certa distància, observant el resultat, Alicia Peral valora que l’obra es podrà apreciar «d’una manera més íntima» a Barcelona.
L’obra que ara descansa a CaixaForum Barcelona tindrà un rol central a l’exposició Rubens i els artistes del Barroc flamenc, que es podrà visitar a Barcelona del 29 de maig al 21 de setembre. La mostra, comissariada per José Juan Pérez Preciado, se centra en el geni creador de Peter Paul Rubens, la seva influència sobre generacions de pintors i el seu paper clau en la transformació del llenguatge visual del segle XVII. A les sales, les seves obres estableixen un diàleg amb peces Van Dyck, Jordaens o Brueghel el Vell, i demostren que el seu estil va significar una revolució estètica en la pintura europea.
L’exposició reuneix més de 60 obres i objectes, molts dels quals són procedents dels fons menys coneguts del Museo Nacional del Prado. Entre les peces destaquen Naixement d’Apol·lo i Diana, La mort de Sèneca o La Immaculada Concepció. Totes compartiran sales amb El judici de Paris, i també el viatge de tornada, procés que es farà de manera fluïda gràcies als correus del Prado, que duran a terme una tasca clau rere bastidors, aliens a la mirada del públic.
