María Angustias Salmerón: «Si necessites que el teu fill porti un mòbil per comprar el pa, és millor que no deixis que hi vagi»

Amb la consciència de qui fa anys que escolta adolescents i observa com la tecnologia els modela el dia a dia, María Angustias Salmerón és una de les veus més lúcides sobre l’impacte dels mitjans digitals en el desenvolupament infantil. Pediatra especialitzada en salut digital, defensa la necessitat urgent que tothom, no sols els menors, desconnectem i reclamem una tecnologia que, en comptes de capturar la nostra atenció, estigui al servei de l’ésser humà. Parlem amb l’experta arran de la seva participació en un debat sobre benestar digital i menors que es va celebrar al Palau Macaya de la Fundació ”la Caixa”.

Fa anys que treballa amb adolescents. Com descriu l’estat actual de la seva salut mental?

La pandèmia va marcar un punt d’inflexió molt clar no sols en l’adolescència, sinó en tota la població. Va ser un període d’estrès ferotge que va posar molts sistemes en escac, també els de protecció infantil. Tot i que seria simplista atribuir el canvi a aquesta única causa, és cert que la sensació general és que «passa alguna cosa»: vivim més crispats, enervats, sembla que l’amabilitat sigui cara i que hi hagi menys respecte en el dia a dia. I els infants són esponges: absorbeixen el que veuen al seu entorn proper i al carrer.

Quin paper hi té la tecnologia en aquesta situació?

L’ecosistema digital és cada vegada més complex. Ja no parlem només de pantalles, sinó de tots els mitjans digitals: internet de les coses, intel·ligència artificial… Veiem pares al parc mirant el mòbil, infants al restaurant aïllats darrere una pantalla i persones caminant pel carrer sense mirar el seu entorn. Les relacions socials cada vegada són més impersonals, el cara a cara costa més. Tot això ens afecta perquè estem fets per viure en tribu, en contacte amb la natura i fent feina física, però ens estem posant les coses molt difícils com a espècie.

Des de la vostra experiència, quins símptomes presenta un adolescent que està fent un mal ús de la tecnologia?

Els signes són diversos. Pel que fa al físic, veiem augments ràpids de miopia i casos d’estrabisme pel fet de tenir la pantalla massa a prop durant molt temps. També hi ha una afectació del son molt elevada que té com a causa principal que s’enduen el mòbil al llit. Quan hàbits saludables com el son, l’exercici físic o l’alimentació es veuen afectats, això també influeix en la salut mental. Veiem infants que consumeixen pornografia a edats molt primerenques i que tenen comportaments que no són propis de la seva edat; adolescents amb conductes molt violentes i diferents addiccions, com la de nenes de vuit anys amb els cosmètics, anomenada cosmeticorèxia. La llista d’efectes no deixa de créixer.

Abans també teníem pantalles i sovint convivíem amb la televisió encesa tot el dia…

Els primers estudis sobre l’efecte de les pantalles daten dels anys cinquanta, coincidint amb l’arribada dels primeres televisors a les cases. Què passava quan s’encenia un televisor en una sala? Doncs que normalment la gent callava. Aquelles investigacions alertaven que això podia afectar la interacció social. També n’estudiaven els efectes sobre la vista i com determinats continguts afectaven de manera diferent segons l’edat.

Què ha canviat?

La portabilitat. Abans, tu no podies dur una pantalla de cinema a la butxaca, però ara tenim dispositius amb els quals podem veure pel·lícules i fer moltes coses més a qualsevol lloc. Quan el televisor era en una sala concreta de la casa, el temps que s’hi passava al davant era molt més curt. Per això molts pediatres insistim a recuperar l’ordinador de sobretaula: és menys probable que un infant l’utilitzi sense la supervisió dels pares.

Què opineu de les pantalles per a un ús educatiu?

Sabem que el neurodesenvolupament es basa en dos factors: la capacitat genètica individual i la qualitat de l’estímul que rep l’infant. I l’estímul real —el del món físic— és molt més ric que el digital. Si deixes un infant jugant amb una pantalla, rebrà una gratificació immediata només per moure un dit. En canvi, si juga amb materials de veritat, segurament buscarà un company, experimentarà amb textures, temperatures, colors… En una sola activitat estarà desenvolupant moltes habilitats.

Hi ha alguna edat recomanada per donar un mòbil a un menor?

L’Asociación Española de Pediatría argumenta que no hi ha un temps segur d’exposició a les pantalles quan els infants són petits, així que la recomanació és que com més tard millor. El que jo diria als pares és que es preguntin perquè donen el mòbil al seu fill. Hi ha alguna alternativa per aconseguir el mateix resultat sense donar-los un smartphone d’última generació?

Molts pares justifiquen que donen el mòbil als seus fills perquè no es quedin aïllats del seu cercle social.

S’acostuma a dir que els adolescents es relacionen a través de les xarxes socials. Jo crec que amb qui ens relacionem és amb les plataformes, no amb les persones. Excepte amb la missatgeria instantània, en la resta de xarxes estem consumint contingut, donant a «m’agrada», fent scroll infinit… És un sistema semblant al de les màquines escurabutxaques.

Els sistemes estan dissenyats per no desconnectar.

Quan van sorgir els primers estudis sobre addicció a les xarxes, tots plantejaven el mateix interrogant. És comprensible que una persona es torni addicte a les compres compulsives perquè l’accés a través del mòbil és permanent. Però ningú no és addicte al contacte social. Llavors, per què les persones s’enganxen a les xarxes socials? Molts adolescents creuen que allà hi tenen molts amics, però en realitat no és així i, a més, tenen més dificultats per establir relacions profundes. Ho veiem al carrer: queden en persona, però l’únic que fan és mirar el mòbil, sovint ni tan sols parlen entre ells, cadascú va a la seva.

Què opineu de donar un telèfon als menors com a mesura de seguretat?

Quan un pare dona un dispositiu al seu fill «per seguretat», el problema acostuma a ser la inseguretat del pare, no la de l’infant. Si necessites que porti un mòbil per anar a comprar el pa, és millor que no deixis que hi vagi perquè probablement creus que encara no està preparat. En fer aquest tipus de coses llancem un missatge ambigu. L’infant pensarà: «Pare, creus que és perillós sortir al carrer?»

Acostumeu a dir que el problema de les pantalles no és només dels adolescents, sinó de tota la societat. I proposeu la desconnexió digital conscient. En què consisteix?

A les meves xerrades començo dient que vaig a «regalar temps». Demano a la gent que miri les seves hores de connexió diària i que les multipliqui per 365 dies. Després els pregunto què els agradaria fer amb tot aquest temps. La desconnexió digital conscient és un concepte que apareix a la literatura científica i que es refereix a prendre consciència del propi consum digital. Tenim aparells creats per dur-los a la butxaca i fins i tot ens els enduem al llit. Crec que la vida és prou curta perquè ens preguntem què volem fer amb el nostre temps.

A vegades fa la sensació que desconnectar és gairebé un luxe: hi ha fins i tot retirs de «desconnexió digital». Com ho podem fer en el dia a dia?

L’Asociación Española de Pediatría va elaborar una sèrie de recomanacions per a tota la família, començant per als adults. Un seguit de pautes basades en evidències científiques, com ara evitar pantalles durant els àpats, però també a les habitacions, per garantir les hores de son, però també més seguretat ja que és probable que un adolescent no vegi certes coses a la sala. També es recomanen coses menys òbvies, com evitar el soroll de fons tota l’estona, que s’ha demostrat que afecta el desenvolupament de la memòria immediata. El cervell necessita avorriment i silenci.

Creieu que s’hauria d’actuar en l’àmbit polític?

Jo em nego a pensar que la tecnologia hagi de ser dolenta, però crec que les empreses tecnològiques no faran canvis per solucionar aquests problemes de manera voluntària. L’alternativa és legislar amb mesures com les que utilitzem amb la indústria farmacèutica, a la qual demanem que demostri que els productes que treu al mercat no són perjudicials. No sé si arribarem en aquest punt, sobretot tenint en compte que la tecnologia avança molt de pressa, però per defecte la infància s’ha de protegir.

Quin paper han de tenir els centres educatius en aquest tema? Què correspon a l’escola i què a les famílies?

Els infants no els podem dividir en compartiments. La seva educació no és responsabilitat de l’escola, de la família, de la policia o del veí; ho és de tota la societat. Tot el que fem pot ser educatiu o no. Per això, i tant que l’escola té un paper educatiu! De la mateixa manera que lluitem perquè els menjadors escolars ofereixin menjar de qualitat, també hauríem d’aspirar que les escoles fossin espais lliures de pantalles. No hi ha cap estudi que hagi demostrat beneficis d’utilitzar pantalles a les escoles, però sí que hi ha molta evidència sobre els seus riscos.

Que demanaríeu per avançar cap a una societat que es relacioni millor amb la tecnologia?

A la societat en general li demanaria que sigui conscient del seu temps de consum, de les coses a què para atenció. Jo no soc antipantalles, però crec que des de fa un temps el desenvolupament de la tecnologia ens està donant eines que poden ser perilloses. Per això jo demanaria a les empreses tecnològiques que desenvolupessin sistemes adequats a allò que l’ésser humà necessita i, sobretot, que fossin protectors amb els infants. Una tecnologia que sumi, que eduqui, que protegeixi i que estigui de veritat al servei de la societat.