Rubens i els artistes del Barroc flamenc, en nou àmbits temàtics

L'exposició  Rubens i els artistes del Barroc flamenc, que es podrà visitar fins al 21 de setembre a CaixaForum Barcelona,  reflecteix la força creativa del màxim exponent del Barroc flamenc en diàleg amb altres artistes destacats de la seva època.

Ho fa a través d'una introducció i nou àmbits temàtics, no cronològics:

Introducció

Peter Paul Rubens (1577-1640), considerat un artista fonamental de la història de l’art, ja va ser admirat en el seu moment com un dels creadors artístics més potents de la història. Les seves ravatades composicions, plenes d’un dinamisme gairebé violent i d’una expressivitat fortament sensual, característiques que van esdevenir fonamentals en l’estètica del Barroc, van ser posseïdes i requerides per innombrables aficionats, nobles, prelats i fins i tot monarques europeus. La seva immensa producció i la seva irrefrenable personalitat van impulsar la renovació de la creació artística a la Flandes del segle XVII. Animats pel seu esperit, diferents autors locals van seguir l’estela creativa de Rubens o van desenvolupar personalitats paral·leles, tal com reflecteix aquesta exposició. Així, el Barroc flamenc constitueix un dels moments més suggeridors i visualment més atractius de la cultura occidental.

L’exposició evidencia aquestes premisses a través de les riques col·leccions del Museo Nacional del Prado. S’hi exhibeixen no tan sols alguns dels quadres més espectaculars d’aquest artista i d’altres pintors rellevants com Anton van Dyck, Jacques Jordaens, Jan Brueghel el Vell o David Teniers, que pengen habitualment de les parets del museu, sinó també un ampli conjunt de gravats, dibuixos, voris, objectes de plata i llibres procedents dels seus fons menys coneguts que completa la visió de l’excel·lència assolida per la creativitat flamenca del Barroc. Són obres que il·lustren la intensa càrrega intel·lectual i estètica que va marcar la producció de Rubens i dels seus coetanis flamencs, i que avui, 400 anys després, continuen despertant atracció i fascinació tant per l’espectacularitat del seu art com per la subtilesa de les idees que transmeten.

La creació ravatada

Rubens va ser un artista extremament polifacètic. Pintor, erudit, cortesà, diplomàtic i col·leccionista, el seu cosmopolitisme i la seva àmplia cultura, units a una actitud transcendental i vibrant davant la vida i l’art, són absolutament inusuals en un artista dels Països Baixos en aquell moment.

El més espectacular de les seves composicions pictòriques és el reflex d’una exaltada pulsió creativa que el va portar a estudiar i copiar obres d’artistes anteriors, tant de l’antiguitat com del Renaixement i de la tradició local flamenca; obres que de vegades modificava, com si volgués perfeccionar-les, i que van suposar l’arribada al nord d’imatges paradigmàtiques d’un passat artístic grandiós. A més, com a gran amant de la cultura clàssica, l’artista incorporava a les seves pintures aquestes peces escultòriques del passat. 

Va ser un dibuixant fabulós, va dissenyar tapissos, obres d’arquitectura, portades de llibres i decoracions efímeres per a cerimònies públiques, sempre amb un esperit erudit i amb una gran capacitat imaginativa i plàstica. La passió que sentia per la creació el va portar a col·leccionar tota mena de peces, des de quadres i escultures fins a llibres i objectes sumptuaris, que va atresorar en una espectacular casa taller a Anvers.

Passions divines

Rubens va ser un apassionat coneixedor de la cultura clàssica. La lectura dels textos d'Ovidi i d'altres poetes antics va determinar la seva formació intel·lectual. Les seves exaltades representacions dels mites antics, plenes de violència i moviment, però també de sensualitat i recreació estètica, van marcar gran part de la seva producció pictòrica. El missatge subjacent a les històries dels déus i herois mitològics va ser perfectament entès i rebut pels seus coetanis. Les passions expressades per aquests personatges divins eren equivalents a les humanes, i com a tals servien d'admonició i model per il·lustrar els defectes i les virtuts de les persones. Per això les seves obres foren atresorades per reis i poderosos d’arreu d’Europa; entre ells Felip IV, a qui agradava penjar-les als seus palaus. La Torre de la Parada, a les muntanyes del Pardo, fou decorada amb més de seixanta pintures que il·lustraven les passions dels déus, dissenyades per Rubens al seu taller d’Anvers.

A l'ombra de l'artista, i en moltes ocasions per treballar amb ell en projectes concrets, molts altres pintors es van fer ressò d'aquest interès per les històries dels déus. Amb els mateixos postulats estètics i una voluntat idèntica de recuperar l'Antiguitat, van crear peces d’una factura exquisida, en diferents materials, que de vegades van arribar a ser col·leccionades pel mateix Rubens.

 Imatge i Contrareforma

Com a conseqüència de les guerres de religió de la segona meitat del segle XVI, bona part del patrimoni religiós dels Països Baixos va ser destruït pels iconoclastes protestants, i els interiors de moltes esglésies van quedar buits. Aquesta circumstància, unida al nou impuls propagandístic de la Contrareforma catòlica, va suposar una oportunitat única per a Rubens i la nova generació d’artistes flamencs. La força creativa de Rubens es va posar al servei dels nous ideals religiosos, amb imatges carregades de tensió, emoció, violència i fe, a través de quadres d’altar enormes per a esglésies i catedrals o de petites pintures per a oratoris particulars.

Aquestes composicions barroques rubenianes, plenes d’escorços, moviment i tensió dramàtica, tenen un contrapunt en les delicades i fins i tot sensuals escenes religioses que Van Dyck va realitzar en la part central de la seva carrera. Es tracta de noves imatges religioses que van tenir una influència molt forta a la resta d’Europa a través d’estampes que les van reproduir i difondre, gràcies, entre d’altres gravadors, a Paulus Pontius. Per la seva banda, un artista com Jordaens, que acabaria la seva vida abraçant la fe protestant, va realitzar imatges molt personals plenes de patetisme i expressivitat plàstica, mentre que altres com Quellinus, que col·laborà amb Rubens en més d’una ocasió, exploraren també imatges de caràcter més classicista.

Mecenatge i col·leccionisme

La riquíssima producció artística del Barroc flamenc va experimentar un ampli impuls proporcionat per una sèrie d’amants de l’art que van emparar els artistes i van voler atresorar-ne les creacions. 

Isabel Clara Eugènia, filla de Felip II i governadora dels Països Baixos, va saber veure el potencial de l’art flamenc per proclamar la prosperitat dels territoris que eren sota el seu comandament. El pinzells de Rubens es van sumar a la causa isabelina juntament amb els de l’altre protegit seu, Jan Brueghel el Vell, especialitzat en paisatges i temes de natura morta. La col·laboració entre tots dos va donar lloc a obres en què la bellesa plàstica i la delicadesa van ser tan rellevants com el missatge d’excel·lència cultural que es volia transmetre i que es pretenia que arribés a la cort espanyola, on es van enviar moltes d’aquestes pintures.

D’altres amants de les arts, tant locals com forans, van cercar d’emular la protecció d’aquests artistes i el col·leccionisme d’aquest nou tipus d’obres, sobre les quals els agradava debatre i intercanviar idees. Per a major glòria dels seus posseïdors, i per mostrar les seves peces i el seu coneixement artístic, va sorgir als Països Baixos un gènere pictòric tan singular com la galeria de pintures, que exposava representacions, verídiques o no, de les possessions artístiques d’aquests amants de la pintura.

Art i poder

Com es fa evident al llarg de tota aquesta exposició, l’art flamenc es va convertir en una excel·lent eina destinada a la comunicació política. En una Espanya immersa en contínues guerres contra el món protestant, la seva difusió va estar en molts casos vinculada a la propaganda religiosa, al servei de la qual Rubens havia posat les seves creacions artístiques.

Atesa la seva capacitat diplomàtica i les seves maneres cortesanes, Rubens va fer retrats dels governants de tot Europa, que sovint van influir en artistes locals. També va abordar composicions al·legòriques a la mida dels poderosos en què va combinar una força plàstica formidable amb un missatge propagandístic molt eficaç.

A més de Rubens, altres pintors, gravadors, poetes o erudits que també van estar al servei dels mateixos poders van crear obres artístiques que celebraven les glòries militars i polítiques dels prínceps europeus. Majoritàriament l’origen de les peces que es presenten aquí és la Col·lecció Reial espanyola, germen del Museo del Prado, ja que van ser creades per enaltir les glòries d’Espanya en temps de Felip IV.

La noblesa de la pintura

La representació dels artistes com a personatges il·lustres, dins d’un concepte purament renaixentista de la creació artística, s’havia iniciat al món nòrdic a començaments del segle XVII amb figures fonamentals com Hans von Aachen, que arribà a ser pintor de l’emperador Rodolf II. La idea de l’artista ennoblit, que treballa per a un príncep i que ja és un membre rellevant de la societat, és un tema habitual en l’art flamenc que els pintors posteriors, com Van Dyck i Rubens, incorporaran en els seus retrats.

Paral·lelament, la reivindicació de l’art de la pintura com una tasca noble, que de manera indirecta conferia aristocràcia a qui l’exercia, és un tema que ja van freqüentar els artistes nòrdics abans que Rubens es convertís en el seu millor paradigma, com ho exemplifiquen certs gravats al·legòrics de principis del segle XVI en els quals l’exercici i la condició de l’art i la pintura es presenten com una activitat intel·lectual superior.

Rostres i personalitats

El cultiu del retrat i els estudis de la figura humana a partir de models presos del natural, que després eren utilitzats en els personatges dels quadres, van ser molt freqüents en els artistes flamencs del Barroc. L’habilitat per representar els detalls físics dels retratats s’uneix a un afany evident de captar-ne la personalitat, i també de projectar imatges molt individualitzades amb clars matisos propagandístics.

Però els mitjans per aconseguir-ho són diferents i sempre molt personals, i abracen tots els suports i tècniques, des de retrats a l’oli fins a dibuixos o gravats. Cada artista hi utilitza tècniques i composicions molt diverses, des de la pinzellada solta de Rubens fins la més estereotipada d’artistes d’una altra generació, com Frans Pourbus el Jove; des de les escenes vehements de Van Dyck fins a d’altres de més clàssiques com les de Jordaens, que tanmateix fa servir una tècnica molt solta en els seus estudis de caps.

Dins i fora

La vida quotidiana va ser un motiu molt habitual per als artistes dels Països Baixos des de finals del segle XVI. Les representacions de costums camperols, de festes tradicionals i fins i tot de refranys i dites populars es van convertir en tema comú de l’art, cosa que va donar lloc a les anomenades escenes de gènere. Gràcies a aquestes representacions coneixem l’aspecte dels camps, de la gent i de les ciutats flamenques. Són escenes en interiors o exteriors que van ser molt apreciades també pels col·leccionistes: les famoses kermesses.

Alguns artistes es van dedicar a aquest tipus de representacions. Les de David Teniers es van convertir en paradigma del flamenc i de la cultura popular, del gaudi de la vida quotidiana a la qual de vegades s’afegia l’aristocràcia. D’aquest artista, l’exposició en mostra pintures com Berenar de vilatjans, executada juntament amb el paisatgista Lucas van Uden; un dibuix exquisit no mostrat fins avui, Festa vilatjana, i la pintura d’interior Fumadors, peces significatives d’aquest pintor.

Les publicacions que il·lustren les entrades de governants a les ciutats flamenques, que s’engalanaven per a l’ocasió i es cobrien d’arquitectures efímeres, són una altra eina fabulosa per conèixer l’aspecte del món nòrdic, l’escenari vital on va sorgir un art absolutament singular com fou el Barroc flamenc.

Natura viva i natura morta 

Les escenes de cuina i natures mortes popularitzades per alguns pintors flamencs del Barroc, especialment Frans Snyders, son la continuació d’un gènere que va tenir molt força als Països Baixos a finals del segle XVI. Tanmateix, al segle següent la figura humana pràcticament desapareix d’aquest tipus d’obres i la pintura esdevé més opulent i dinàmica sota la influència del llenguatge formal de Rubens.

Les pintures d’animals van ser una especialitat d’Anvers que amb els anys s’imitaria a França i en altres llocs. L’interès creixent per l’estudi del comportament i l’anatomia dels animals va impulsar que es consolidés com a gènere pictòric autònom. També va contribuir al seu èxit el fet que apareguessin a les faules antigues com a metàfora del comportament humà, i també el desenvolupament de la caça, activitat reservada a les elits.

Són un tipus de quadres que es convertiran en objectes de luxe perquè exposen els gustos i les aficions de les classes adinerades, que anhelaven atresorar i exhibir aquestes obres a casa seva, no tan sols per la seva bellesa plàstica sinó també per la seva modernitat. És un gènere que tindrà un llarg recorregut temporal com a objecte de col·leccionisme.