Rubens i els artistes del Barroc flamenc, en nou àmbits temàtics

L'exposició  Rubens i els artistes del Barroc flamenc, que es podrà visitar fins al 21 de setembre a CaixaForum Barcelona,  reflecteix la força creativa del màxim exponent del Barroc flamenc en diàleg amb altres artistes destacats de la seva època.

Ho fa a través d'una introducció i nou àmbits temàtics, no cronològics:

Introducció

Peter Paul Rubens (1577-1640) va ser admirat com un dels creadors artístics més potents de la història ja en el seu moment, i encara ho és avui en dia. Les seves apassionades composicions plenes d’un dinamisme gairebé violent i d’una expressivitat fortament sensual, que en molts casos constitueixen un epítom clar de l’estètica del Barroc, van posseir-les i requerir-les innombrables aficionats, nobles, prelats i fins i tot monarques europeus. La seva immensa producció i la seva personalitat imparable van esperonar la renovació de la creació artística al Flandes del segle xvii. No van ser pocs els artistes locals que, encoratjats pel seu esperit, però també pel seu èxit, van seguir l’empremta creativa de Rubens o van desenvolupar personalitats paral·leles. Així doncs, el Barroc flamenc constitueix un dels moments més captivadors i visualment més atractius de la cultura occidental.

L’exposició evidencia aquestes premisses a través de les col·leccions del Prado. S’hi exhibeixen no solament alguns dels quadres més espectaculars de l’artista i d’altres pintors rellevants com Anton van Dyck, Jacob Jordaens, Jan Brueghel o David Teniers, entre altres que habitualment veiem penjats a les parets del museu, sinó també un conjunt ampli de gravats, dibuixos, objectes de vori i d’argent i llibres procedents dels fons menys coneguts, que completen la visió de l’excel·lència que va assolir la creativitat flamenca del Barroc. Són obres que il·lustren la intensa càrrega intel·lectual i estètica que va marcar la producció de Rubens i dels seus coetanis flamencs i que avui, quatre-cents anys després, continuen despertant atracció i fascinació tant per l’espectacularitat del seu art com per la subtilitat de les idees que transmeten. 

La creació ravatada

Rubens va ser un artista extremament polifacètic. Pintor, erudit, cortesà, diplomàtic i col·leccionista, el seu cosmopolitisme i la seva àmplia cultura, juntament amb la seva actitud transcendental i vibrant davant la vida i l’art, eren del tot inusuals en un artista dels Països Baixos en aquella època. 

El que resultava espectacular de les seves composicions pictòriques era que reflectien una exaltada pulsió creativa que va dur-lo a estudiar i copiar obres d’artistes anteriors, tant de l’antiguitat com del Renaixement i de la tradició local flamenca; obres que de vegades modificava, com si volgués perfeccionar-les, i que van comportar l’arribada al nord d’imatges paradigmàtiques d’un passat artístic grandiós. A més a més, com a gran amant de la cultura clàssica, l’artista incorporava a les seves pintures aquelles peces escultòriques del passat. 

Rubens va ser un dibuixant extraordinari, va dissenyar tapissos, obres d’arquitectura, portades de llibres i decoracions efímeres per a cerimònies públiques, sempre amb un esperit erudit i una gran capacitat imaginativa i plàstica. La passió que sentia per la creació va dur-lo col·leccionar tot tipus de peces, des de quadres i escultures fins a llibres i objectes sumptuaris, que va atresorar en una espectacular casa-taller a Anvers. 

Passions divines

Rubens va ser un apassionat coneixedor de la cultura clàssica. La lectura dels textos d’Ovidi i d’altres poetes antics va determinar la seva formació intel·lectual. Les seves exaltades representacions dels mites antics, plenes de violència i moviment, però també de sensualitat i recreació estètica, van marcar una gran part de la seva producció pictòrica. El missatge subjacent en les històries dels déus i els herois mitològics el van entendre i rebre perfectament els seus coetanis. Les passions expressades pels personatges divins eren equivalents a les humanes i, per tant, servien d’admonició i de model per il·lustrar els defectes i les virtuts de les persones. És per això que les seves obres van tresorejar-les reis i poderosos d’arreu d’Europa; entre ells Felip IV, que va gaudir de penjar-les als seus palaus. La Torre de la Parada, a les muntanyes del Pardo, va ser decorada amb més de seixanta pintures que il·lustraven les passions dels déus, dissenyades per Rubens al seu taller d’Anvers.

A l’ombra de l’artista, i sovint pel fet de treballar amb ell en projectes concrets, molts altres pintors es feren ressò d’aquest interès per les històries dels déus. Amb els seus mateixos postulats estètics i una idèntica voluntat de recuperar l’antiguitat, van crear peces d’una factura exquisida, amb diferents materials, que de vegades van ser col·leccionades fins i tot per Rubens mateix.

 Imatge i Contrareforma

Com a conseqüència de les guerres de religió de la segona meitat del segle xvi, una bona part del patrimoni religiós dels Països Baixos va ser destruït pels iconoclastes protestants, i els interiors de moltes esglésies van quedar buits. Aquesta circumstància, combinada amb el nou impuls propagandístic de la Contrareforma catòlica, va suposar una oportunitat única per a Rubens i la nova generació d’artistes flamencs. La força creativa de Rubens es va posar al servei dels nous ideals religiosos, amb imatges carregades de tensió, emoció, violència i fe, a través d’enormes quadres d’altar per a esglésies i catedrals o de petites pintures per a oratoris particulars. 

Aquestes barroques composicions rubensianes, plenes d’escorços, moviment i tensió dramàtica, tenen un contrapunt en les delicades i fins i tot sensuals escenes religioses que Van Dyck va fer a l’etapa central de la seva carrera. Eren unes imatges religioses noves que van tenir molta influència a la resta d’Europa a través d’estampes que les van reproduir i difondre, gràcies, entre altres gravadors, a Paulus Pontius. Per la seva banda, un artista com Jordaens, que cap al final de la seva vida va acabar abraçant la fe protestant, va crear imatges personalíssimes plenes de patetisme i d’expressivitat plàstica, mentre que altres com Quellinus, que va col·laborar amb Rubens força vegades, van explorar així mateix imatges més classicistes. 

Mecenatge i col·leccionisme

La riquíssima producció artística del Barroc flamenc va rebre un gran impuls per part d’una sèrie d’amants de l’art que van emparar els artistes i van gaudir atresorant les seves creacions. 

Isabel Clara Eugènia, filla de Felip II i governadora dels Països Baixos, va saber veure el potencial de l’art flamenc per proclamar la prosperitat dels territoris que tenia sota comandament. Els pinzells de Rubens van sumar-se a la causa isabelina juntament amb els d’un altre dels seus protegits, Jan Brueghel el Vell, especialitzat en paisatges i temes de natura morta. La col·laboració entre tots dos va donar lloc a obres en què la bellesa plàstica i la delicadesa són tan rellevants com el missatge d’excel·lència cultural que es volia transmetre, i que es pretenia que arribés a la cort espanyola, on van enviar-se nombroses d’aquestes pintures.

Altres amants de les arts, tant locals com forans, van voler emular la protecció a aquests artistes i el col·leccionisme d’aquest nou tipus d’obres, sobre les quals els agradava debatre i intercanviar idees. A més gran glòria dels seus posseïdors, i per tal de poder mostrar les seves peces i el seu coneixement artístic, va sorgir als Països Baixos un gènere pictòric tan singular com la galeria de pintures, que exposava representacions, veraces o no, de les possessions artístiques d’aquests amants de la pintura. 

Art i poder

Com s’evidencia a través de tota aquesta exposició, l’art flamenc va convertir-se en una eina excel·lent destinada a la comunicació política. En una Espanya immersa en guerres contínues contra el món protestant, la seva difusió en molts casos va estar vinculada a la propaganda religiosa, al servei de la qual havia posat Rubens tan magníficament els seus pinzells.

Atesa la seva capacitat diplomàtica i les seves maneres cortesanes, Rubens va fer retrats dels governants de tot Europa, que molt sovint van influir en artistes locals. També va crear composicions al·legòriques a mida per als poderosos, en les quals va combinar una força plàstica formidable amb un missatge propagandístic molt eficaç.

Més enllà de Rubens, altres pintors, gravadors, poetes o erudits van estar també al servei dels mateixos poders, creant obres artístiques que celebraven les glòries militars i polítiques dels prínceps europeus. L’origen de les peces que aquí es presenten és la Col·lecció Reial espanyola, germen del Museo del Prado, de manera que van ser creades per enaltir les glòries d’Espanya en temps de Felip IV.

La noblesa de la pintura

La representació dels artistes com a personatges il·lustres, dins d’un concepte purament renaixentista de la creació artística, havia començat en el món nòrdic a principis del segle xvii amb figures fonamentals com Hans von Aachen, que va arribar a ser pintor de l’emperador Rodolf II. La idea de l’artista ennoblit, que treballa per a un príncep i que ja és un membre rellevant de la societat, era un tema habitual en l’art flamenc que els pintors posteriors, com Van Dyck i Rubens, van incorporar als seus retrats. 

Paral·lelament, la reivindicació de l’art de la pintura com una tasca noble, que de manera indirecta conferia aristocràcia als qui l’exercien, és un tema que ja tractaven tot sovint els artistes nòrdics abans que Rubens se’n convertís en el millor paradigma, com exemplifiquen certs gravats al·legòrics de principis del segle xvi, en què l’exercici i la condició de l’art i la pintura es presenten com una activitat intel·lectual superior.

Rostres i personalitats

El conreu del retrat i els estudis de la figura humana a partir de models del natural, que després s’utilitzaven en els personatges dels quadres, van ser molt freqüents en el cas dels artistes flamencs del Barroc. L’habilitat per representar els detalls físics dels retratats es combina amb un afany evident de captar-ne la personalitat, com també de projectar imatges molt individualitzades, amb un evident caire propagandístic.

Però els mitjans per aconseguir-ho són diferents i sempre molt personals, i inclouen tots els suports i les tècniques, des de retrats a l’oli fins a dibuixos o gravats. Cada artista hi fa servir tècniques i composicions molt diverses, des de la pinzellada solta de Rubens fins a la més estereotipada d’artistes d’una altra generació com Frans Pourbus; des de les escenes vehements de Van Dyck fins a altres més clàssiques com les de Jordaens, que empra no obstant una tècnica molt solta en els seus estudis de caps. 

Dins i fora

La vida quotidiana va ser un motiu molt habitual per als artistes dels Països Baixos des de finals del segle xvi. Les representacions de costums camperols, de festes tradicionals i fins i tot de refranys i dites populars van esdevenir un tema habitual de l’art, que va donar peu a les anomenades escenes de gènere. Gràcies a aquestes representacions coneixem l’aspecte dels camps, de les persones i de les ciutats flamenques. Són escenes d’interior o exterior que van ser molt apreciades també pels col·leccionistes: les famoses kermesses. 

Alguns artistes van dedicar-se a aquest tipus de representacions. Les de David Teniers es van convertir en epítom de tot el que és flamenc i de la cultura popular, del gaudi de la vida quotidiana a la qual de vegades s’afegia l’aristocràcia. No és casual que aquestes escenes inspiressin tapissos al segle xviii. Altres artistes van especialitzar-se en paisatges no sempre versemblants, de vegades absolutament imaginats i evocadors. Aquest grau d’especialització va dur-los a estar al servei dels pintors, que, com Rubens o el mateix Teniers, feien únicament les figures. 

Les publicacions que il·lustren entrades de governants a les ciutats flamenques, que s’engalanaven per a l’ocasió i es cobrien d’arquitectures efímeres, són una altra eina magnífica per conèixer l’aspecte del món nòrdic, l’escenari vital en el qual va sorgir un art absolutament singular com fou el Barroc flamenc.

Natura viva i natura morta 

Les escenes de cuina i els bodegons popularitzats per alguns pintors flamencs del Barroc, especialment Frans Snyders, són la continuació d’un gènere que va tenir molta força als Països Baixos a finals del segle xvi. Tanmateix, a la centúria següent la figura humana gairebé va desaparèixer d’aquest tipus d’obres i la pintura es va tornar més opulenta i dinàmica sota la influència del llenguatge formal de Rubens.

Les pintures d’animals van ser una especialitat d’Anvers que, amb els anys, es va imitar a França i en altres llocs. L’interès creixent per l’estudi del comportament i l’anatomia dels animals va impulsar que es consolidés com a gènere pictòric autònom. També va contribuir al seu èxit el fet que apareguessin a les faules antigues, com a metàfora del comportament humà, així com el desenvolupament de la caça, una activitat reservada a les elits.

Són un tipus de quadres que es convertiran en objectes de luxe perquè exposen els gustos i les aficions de les classes adinerades, que anhelaven tresorejar i exhibir aquestes obres a les seves cases, no solament per la seva bellesa plàstica sinó també per la seva modernitat. És un gènere que tindrà un llarg recorregut temporal com a objecte de col·leccionisme.