CaixaForum València recorre el poder femení en l’art i les creences: des de la prehistòria fins avui

El centre cultural de la Fundació ”la Caixa” acull la innovadora exposició Venerades i temudes. El poder femení en l’art i les creences, que aprofundeix en la influència espiritual femenina al llarg de la història i a sis continents, posant en diàleg escultures, objectes sagrats i obres d’art contemporani. Es tracta d’una col·laboració amb el British Museum que mostra les diferents percepcions de la feminitat arreu del món a través de 178 peces úniques.

El director de CaixaForum València, Álvaro Borrás, i la comissària i responsable de desenvolupament de contingut d’exposicions internacionals del British Museum, Belinda Crerar, han presentat a CaixaForum València l’exposició Venerades i temudes. El poder femení en l’art i les creences. Es tracta d’una nova col·laboració amb el British Museum que repassa 5.000 anys de creences espirituals al voltant de la dona i la feminitat a través de 178 peces ancestrals i contemporànies.

Què tenen a veure un bust de Minerva, una figura de Bodhisattva Guanyin, una màscara de ball de Taraka, de Bengala Occidental, i una Oshun de la fertilitat en la cultura ioruba de Nigèria? Totes són representacions del poder femení: déus, esperits, dimonis i santes que, al llarg dels segles, han ocupat un lloc central en les creences de moltes cultures. Sovint es presenten com a dones d’intel·ligència, bellesa i valor excepcionals. De vegades, la noció de gènere es difumina i ens trobem davant de figures hermafrodites d’atributs portentosos. Es tracta, en tots els casos, de representacions simbòliques, encarnacions d’un poder espiritual, sense relació directa amb el poder de reines i princeses.

Què ens diuen aquestes imatges? Ens parlen del desig humà de sentir-se segur i d’orientar-se, dels cicles naturals de la fertilitat i de la continuïtat de la vida. Personifiquen el desig i la passió, el caos i l’harmonia. S’associen amb bruixeries i maleficis, representen la independència femenina, i o bé són fonamentals per a la societat o bé se’n situen al marge. Són una font d’autoritat i lideratge que es posa al servei de la comunitat. Encarnen l’amor incondicional, la compassió i la salvació. Són venerades i, alhora, temudes.

Una reflexió sobre la diversitat en la feminitat i el poder femení

Es tracta d’una exposició innovadora, que ja han pogut veure més de 270.000 persones a la xarxa de centres CaixaForum de Madrid, Barcelona, Sevilla i Saragossa, i que se centra en la feminitat i el poder femení des de la perspectiva de múltiples religions i sistemes de creences, preses de totes les èpoques i d’arreu del món. 

Venerades i temudes. El poder femení en l’art i les creences pren com a punt de partida éssers espirituals, forces i deïtats que es representen en l’art com a dones o que es veuen com una encarnació del femení, el bigènere o el sensegènere. L’exposició mostra representacions del poder femení i objectes de culte. Assenyala moments rituals de les diferents creences i discuteix la influència que han exercit sobre la vida de les persones en les cultures del passat fins avui.

A més, els visitants tenen un paper actiu en el recorregut expositiu: han de considerar per què, en algunes cultures, determinades forces i poders estan representats per imatges femenines, i què vol dir això sobre la feminitat, l’autoritat femenina i el gènere.

La mostra s’estructura en cinc seccions que aborden temes de significat universal des del punt de vista de les creences i de les experiències humanes. A cada secció s’hi apleguen objectes espirituals de diferents cultures i períodes de la història i se’n cerquen tant els punts en comú con els contrastos.

A cadascun dels àmbits de l’exposició, les peces històriques conversen amb obres d’art contemporani d’artistes com ara Ana Mendieta o Zanele Muholi. En algunes cultures, la figura de la dona s’ha vist, de manera molt polaritzada, com una dèria o com una bruixa, com una mare protectora o com un dimoni punidor. Davant d’aquest joc dialèctic, moltes artistes contemporànies es proposen anar més enllà, dissoldre les fronteres i pensar la representació de la figura femenina des de la perspectiva d’un món més igualitari. L’assessora Rosa Martínez ha seleccionat les obres d’art contemporani, que dialoguen amb les obres històriques.

Espai de mediació: el públic pren la paraula

Situat al final del recorregut, l’espai de mediació vol despertar el sentit crític del públic al voltant d’alguns temes que aborda l’exposició des d’una perspectiva actual.

En una pantalla trobem la pregunta «Poder o condemna?». A continuació, s’alcen cinc tòtems en què els visitants troben un botó de poder i un botó de condemna. El públic s’atura un moment a pensar: hem vist moltes figures venerades al llarg de la història perquè representen la fertilitat. Aquest atribut, com el vivim avui dia? És un poder o, en certs contextos, pot ser una condemna? En votar, els visitants podran descobrir quin és el percentatge de les votacions del públic. Els cinc atributs escollits són: fertilitat, sensualitat, ràbia, ambició i resiliència.

Un cop acabada aquesta secció, passem a una zona que convida els visitants a compartir la seva història, les seves reflexions, missatges inspiradors o reivindicacions. En aquest espai, s’hi podrà veure un mural amb totes les opinions dels visitants per crear d’aquesta manera una reflexió col·lectiva.

Més enllà de l’exposició: activitats per reflexionar sobre el femení avui

Amb l’objectiu d’ampliar la mirada més enllà de les sales expositives, la Fundació "la Caixa" completa la mostra amb l’edició d’un catàleg i amb activitats per a tots els públics. 

En aquesta línia, s’ha creat el cicle de pensament «Rares, malvades i altres derivades», protagonitzat per dones que han qüestionat la norma en diferents àmbits. La primera cita serà el 4 de juny amb la historiadora d’art Estrella de Diego, que proposarà una xerrada, titulada «Què està passant? Artistes venerades i temudes avui», que tractarà sobre la por històrica davant del que és femení i sobre quines són les qüestions que les artistes plantegen actualment. L’11 de juny serà el torn de la historiadora Eugenia Tenenbaum, amb «Més que una visita», que farà un recorregut per l’exposició per articular una mirada nova, descobrir el que la història oculta i examinar els relats que hi ha darrere les formes. El 20 de juny tindrà lloc el pòdcast en directe dePunzadas sonoras, sobre com s’ha articulat el poder al voltant de la feminitat. I, aquell mateix dia, l’artista Miss Beige durà a terme la performance Secrets d'intimitat perquè el públic es lliuri al joc i la llibertat, i senti el vertigen davant de l’absència de pautes. 

Així mateix, l’1 de juny, l’arqueòloga Núria Roselló guiarà la conferència detectivesca «A la recerca de la dèria» per esbrinar la identitat de les peces trobades. A més, durant el mes d’agost tindrà lloc elcicle de projeccions «El poder femení en el cinema», comissariat per la guardonada directora Carla Simón, que, a través de diferents films, aprofundeix en temàtiques com l’amor, la creació i la transformació. També en el marc de l’exposició, el centre cultural acollirà visites comentades, visites en família i visites amb menú temàtic. Se'n pot consultar la informació ampliada a través d’aquest enllaç.

El ressorgir com a porta d’entrada 

Un vídeo de l’artista argentina Ana Álvarez-Errecalde, Resurgir (2009), emmarca la intenció i el contingut de la mostra. Una cascada d’aigua pura cau sobre el cos de l’artista i es converteix en un axis mundi: un eix del món que connecta les aigües primordials amb les forces còsmiques. A través d’aquesta performance, Álvarez-Errecalde intenta que es reconegui el treball de moltes dones ocultes en la tradició occidental, formada per una majoria d’homes.

1. Creació i natura 

La primera secció explora les creences que envolten la creació de la vida i del medi natural. Presenta diferents narratives sobre l’origen i ens aproxima les tradicions espirituals que han associat la terra amb el que és femení, els fenòmens biològics i el paisatge natural. 

Moltes creences giren al voltant d’una deïtat creativa única, femenina o masculina. D’altres transcendeixen el gènere o mostren parelles creadores, com en el cas d’un gravat japonès del segle XIX que es pot veure a l’exposició. Representa dos esperits creadors sintoistes que agiten les aigües primordials per crear les illes del Japó.

També es presta atenció a les diferents deesses i forces representades per dones que són venerades pel seu poder sobre l’abundància de la terra i del mar. Sovint són vistes com forces creatives i destructives que simbolitzen la vida i la mort. 

Moltes figures presents en l’exposició tenen una naturalesa multifacètica. No tots els esperits relacionats amb la naturalesa són necessàriament benèvols. De vegades són impredictibles i volàtils, i presideixen tant la creació com la destrucció.

Advertència pública o empoderament

Una talla de Sheela-na-gig de la Irlanda medieval representa una dona de vulva prominent. Aquestes talles adornaven esglésies i espais públics al nord d’Europa. No existeix una interpretació clara sobre quina era la seva funció. Al llarg del temps, s’han interpretat com a advertències públiques contra el pecat de la luxúria i com a creences precristianes sobre el cicle de la vida. També, com a símbols de fertilitat. Artistes contemporànies han utilitzat aquestes imatges com a emblema d’empoderament de la reproducció, de la sexualitat femenina i del potencial creatiu de les dones. 

Cal destacar que l’exposició no mostra una imatge o una interpretació única de les obres: tracta d’una multiplicitat de lectures, figures i conceptes que fluctua al llarg del temps.

La mirada contemporània: melancolia i compromís

La secció «Creació i naturalesa» inclou dues obres contemporànies. La primera és una videoperformance de l’artista equatoriana Saskia Calderón, Las lunas que no vi (2021). Calderón, que a més d’artista és cantant d’òpera, ha compost una melodia, que ella mateixa interpreta, mentre es col·loca sobre el rostre un bol que simula les diferents fases de la lluna. No les quatre que nosaltres coneixem, sinó les múltiples fases que els antics, en les cultures precolombines, coneixien, i que els permetien estar connectats amb les forces còsmiques, la qual cosa afavoria el bon procés de les collites. La recuperació de l’agricultura biodinàmica respon al desig de reconnexió amb les forces còsmiques. Aquesta obra té un punt de malenconia, perquè es titula Las lunas que no vi, i fa referència a les llunes mortes: el coneixement que s’ha perdut.

La segona obra és de Marta María Pérez Bravo, una artista cubana que actualment viu a Mèxic. ¡Jura! Cuánto encontró para vencer (1999) expressa de forma imperativa l’obligació que tenim de ser coherents amb nosaltres mateixos i amb el món on vivim, a través dels nostres aprenentatges o de rituals màgics que registrem d’una manera indissoluble en el cos i en l’ànima.

2. Passió i desig

El segon àmbit explora el desig sexual i les diferents formes en què s’ha concebut en les diverses tradicions, com un valor que eleva l’ànima i uneix homes i dones amb el diví, o com un element que es relaciona amb forces més demoníaques. 

A l’exposició es juxtaposen representacions diferents de la nuesa femenina. La deessa mesopotàmica Ixtar, Reina de la Nit (c. 1750 aC), relacionada amb el sexe i la guerra, apareix representada frontalment, en posició de domini, mentre que una Venus clàssica, es mostra nua amb una forta càrrega eròtica.

Es tracta de representacions sempre complexes. La imatge de Venus, per exemple, personifica la mirada masculina sobre el cos femení nu. Venus gira el cap i desvia la mirada. En les monedes de Juli Cèsar que figuren a l’exposició, hi podem apreciar fins a quin punt va ser honrada com a font de força, virilitat i èxit. Lluny de ser una figura passiva, Venus encarnava la passió en totes les seves formes: des de l’amor i el desig fins a la ira i la violència. 

Lilit és una reacció contra la imatge de la Venus pudorosa. En la demonologia jueva, és l’amant i companya de Satanàs que mata els nadons i roba l’esperma dels homes per engendrar els seus propis fills demoníacs. Creada quan Adam va intentar dominar-la i ella es va negar a sotmetre’s. En els últims anys, ha estat celebrada com una icona feminista de la insubordinació.

Càstig o il·luminació

Un gravat de Lucas Cranach del 1500-1515 representa la caiguda de l’home. Tot i que l’episodi de les Escriptures és breu, s’ha desenvolupat al llarg dels segles, de manera exacerbada, per presentar Eva com una temptadora que sedueix Adam i l’inclina al pecat. L’artista ha representat la serp com una dona per emfatitzar la responsabilitat d’Eva i la seva responsabilitat en la caiguda de la humanitat. Al pol oposat d’Adam i Eva, en el món hindú, Krixna i la seva amant Radha representen el sexe i el desig d’una manera més positiva i més pròxima a la naturalesa divina.

La mirada contemporània: un volcà apassionat 

En el moment en el qual tenia lloc la revolució de Fidel Castro contra la dictadura de Batista, els pares de l’artista cubana Ana Mendieta van voler que les seves filles estiguessin protegides i les van enviar als Estats Units a un internat molt rígid, molt estricte, on a l’artista se li va despertar una nostàlgia enorme per la seva terra natal. Gràcies al fet de poder estudiar les noves tendències i els llenguatges més evolucionats, aquesta nostàlgia es va traduir en una sèrie d’obres que rememoren les siluetes prehistòriques i els elements originaris de les cultures ancestrals. Volcán (1979) representa la passió, el foc, l’energia que ho crema i ho desborda tot. Mendieta va construir un túmul en el qual va dibuixar una silueta femenina, va omplir el forat amb pólvora i el va fer explotar. És el que es recull al vídeo en una imatge poderosíssima.

3. Màgia i maldat

El tercer apartat connecta les dones i l’autoritat femenina amb un perill o una amenaça per a la societat: bruixes, monstres i dimonis. A l’exposició s’intenten qüestionar aquestes creences i observar les complexitats de molts d’aquests personatges: dones independents, apartades de la societat, solteres i sense fills. Dotades d’un coneixement esotèric i habilitats màgiques, són ambicioses en la recerca dels seus propis interessos. Existeix una gran ambigüitat al voltant d’elles, perquè es poden veure com figures perilloses, però també protectores. Per exemple, Medusa, el monstre de la mitologia grega, concentra els dos vessants. Des de mitjan segle XX, la seva imatge s’ha adoptat com a icona de la ràbia i de la rebel·lió feminista. 

Aquesta secció presenta monstres i dimonis de diferents tradicions d’arreu del món. Moltes de les seves narratives inclouen elements de patiment, dolor i venjança contra la societat. Una màscara representa un ogre caníbal del poema èpic hindú Ramayana. Una altra màscara del Japó mostra un dimoni, una dona que es transforma per la força de la ira que neix de la gelosia.

Condemna o sàtira 

Una peça destacada d’aquest apartat és una representació del sàbat de Hans Baldung Grien (1510): una mostra primerenca de l’estereotip de la bruixa malvada satànica, que vola cap enrere enfilada en una escombra, amb una cabra que és ella mateixa un símbol de la luxúria. Grien era un humanista, i aquí sembla que es burli deliberadament de les acusacions que circulaven absurdament sobre dones assenyalades com a bruixes. És una imatge interessant perquè demostra que, fa 500 anys, quan la por a la bruixeria i l’associació amb dones nocives guanyava terreny a Europa, hi havia punts de vista divergents.

La mirada contemporània: rituals màgics

Zanele Muholi es dedica a l’activisme fotogràfic i es declara no binària. A través de la seva obra, celebra la negritud i critica les projeccions colonials que l’han vist com una força incontrolable o que havia de ser domesticada. A l’exposició es presenten tres obres seves del 2015. A Somnyama IV, es representa com a lleona: dona salvatge, poderosa, dotada d’una gran cabellera. 

A Bonna, juga amb la tradició occidental de la dona que es mira al mirall, modificant el mite de Narcís: una «Narcisa» negra. Al mateix temps, reinterpreta la Venus del mirall de Velázquez. Les seves obres tenen lectures múltiples, molt obertes. Però el qüestionament de la manera com Occident veu la negritud sempre és present en la personificació que fa d’ella mateixa disfressant-se, abillant-se amb elements simbòlics. A MalD Harlem, incorpora els elements dels xamans, els atributs que utilitzen en els seus rituals màgics.

4. Justícia i defensa

Moltes tradicions religioses relacionen el poder femení amb la força física, la justícia i l’autoritat moral. Destaca a l’exposició una gran estàtua de la deessa lleona Sekhmet, relacionada amb la guerra, l’aniquilació i la malaltia, però també amb la protecció. Va ser anomenada dama de la matança i també mestressa de la vida perquè podia retenir-la. Hathor era la deessa amb cap de vaca de la bellesa, el plaer, la fertilitat i la sexualitat. Sekhmet i Hathor no són dos éssers separats, sinó dos aspectes del mateix poder.

Destrucció o creixement espiritual

En la creença hindú contemporània, Xakti és una força divina activa que irradia i anima el cosmos. Una obra duta a terme per un artesà indi contemporani representa la deessa Kali, associada al temps, la destrucció i la valentia, com una guerrera assedegada de sang que fa servir el seu poder per derrotar les hordes demoníaques del caos i alleugerir els seguidors del seu ego, simbolitzat pels caps tallats que porta al voltant del coll. Però Kali també és honrada com la Mare Suprema en la creença hindú. En ella, la violència és un acte de compassió; utilitza l’espasa per separar els seus seguidors de les qualitats negatives que els limiten el creixement espiritual: cobdícia, enveja i por.

La mirada contemporània: contra la immobilitat de les dones

Les artistes contemporànies reinterpreten des de la perspectiva actual els valors de justícia i defensa. La Inquisició va cremar moltes dones, acusant-les de bruixeria. El sentit de justícia del patriarcat va fer que moltes dones visquessin sotmeses i que haguessin de complir ordres de submissió.

Habla (2008), de Cristina Lucas, proposa reparar aquesta falta d’una manera molt radical. L’artista va trigar més de dos anys a obtenir el permís per dur a terme una rèplica del Moisès de Miquel Àngel. Quan Miquel Àngel va enllestir el Moisès, li va donar un cop i li va dir «Parla», perquè era tan perfecte que només li faltava parlar. Moisès és un dels representants de la religió patriarcal, de les religions monoteistes, assegut al seu tron, amb les Taules de la Llei. Cristina Lucas, vestida de color porpra —per simbolitzar el feminisme i els oripells dels cardenals de la religió catòlica—, s’enfila per l’escultura i la destrueix a cops de maça. Fa realitat una frase de Nietzsche que afirmava que, de vegades, cal filosofar a cops de martell.

5. Compassió i salvació 

Maria ha estat honrada en múltiples formes, en diferents tradicions abrahàmiques i cristianes, i també en l’islam. A l’exposició es pot contemplar una icona ortodoxa oriental, de les més antigues: la Verge Odighitria, que significa ‘la que mostra el camí’. Sosté el fill a la falda, i amb la mà l’assenyala. D’aquesta manera guia els fidels cap a la salvació. La imatge de Nostra Senyora de Guadalupe, duta a terme amb brins de palla tenyits de diferents colors i disposats en un mosaic que crea un resultat brillant, reprodueix l’efecte que va produir l’aparició de la Mare de Déu a un home indígena, a la ciutat de Mèxic, el 1531: li va ordenar que construís una església en el seu honor, que avui és el lloc de pelegrinatge catòlic més visitat del món. 

Bellesa espiritual i corporal

La figura de la Mare de Déu s’examina juntament amb el concepte de compassió del budisme. Com Guanyin, la seva connexió amb la humanitat és el que l’ha fet tan important en la vida de milions de persones a tot el món.

A través de la il·luminació, Guanyin ha transcendit totes les limitacions i no té gènere. Pot aparèixer en qualsevol forma que vulgui per promoure la salvació de tots els individus. En el budisme tibetà, Guanyin i Tara es perceben com a éssers espirituals, amb atributs de bellesa que atreuen els creients. La sexualitat, l’encís i l’atractiu femenins es veuen com una influència positiva en la vida humana. L’exposició proposa una narració de múltiples capes i fa conversar les obres a través del temps.

La mirada contemporània: laberint de llibertat

En aquest apartat, trobem Dédalo ideó una vez en Cnossos una pista de baile para Ariadna (2019-2023), de la catalana Tania Berta Judith. L’artista broda tres llençols heretats de la seva família, sargides, cuidades i reparades a través del temps. Sobre broda motius simbòlics. De vegades són els noms de les àvies, buscant la línia transgeneracional femenina. En aquesta peça, intenta treure les persones de l’estereotip on la història les ha situat. Per fer-ho, se serveix d'una frase d’Homer. No presenta Ariadna com l’abandonada de Dionisos, que se l’emporta del laberint i la deixa a Naxos. La representa com una bacant, ballant en un ritual extàtic de felicitat i dansa, i barrejant cultures diferents. El minotaure està hibridat amb el bisó d’Altamira. Situa al centre el laberint, que és una pista de ball. Un punt de llum representa trobar-se a si mateixa. D’aquesta manera, l’artista defensa la necessitat de viure una alegria diferent de la imposada a la tradició patriarcal, en què l’home abandona la dona.

Epíleg: una reflexió des del present 

Les obres Leiva (2021-2022), d’Austin Camilleri, i Corona (2017), de Marta María Pérez Bravo, són dues obertures cap al segle XXI. Camilleri presenta la seva pròpia filla en una posició desafiant: per què jo, pel fet d’haver nascut dona, he de ser jutjada? A la videoperformance de Marta María Pérez Bravo veiem una figura coberta per un llençol blanc del qual surten dos braços que estiren amb força, i al final apareix una corona daurada, que és el símbol del gran esforç que tots hem de fer per trobar la nostra pròpia llum en aquest començament del tercer mil·lenni.