Immersió a l'arqueologia sota l'aigua, a través de cinc àmbits temàtics

L'exposició Naufragis. Arqueologia submergida, que comença la seva itinerància a CaixaForum Girona, fa una immersió al fons del mar d'aquesta curiosa disciplina científica a través de cinc àmbits temàtics.

A l'inici, el visitant es trobara una introducció a la temàtica general de l'exposició, que es capbussa en el mar per descobrir memòries fascinants del nostre passat a través del següents àmbits:

Dins el gran blau

Des de sempre, la humanitat ha tingut interès per recuperar els objectes caiguts, perduts o voluntàriament llançats o amagats sota les aigües en moments de perill, i ho ha fet motivada pel valor econòmic, simbòlic o religiós d’aquests objectes. Des dels antics urinatores romans, que feien servir una gran pedra per accelerar el descens i una corda que es lligava a l’objecte que es volia recuperar, fins avui, aquestes actuacions han estat condicionades pels avenços tecnològics. Gràcies a ells, diverses disciplines (geologia, biologia, enginyeria, medicina, arqueologia, etc.) han traslladat la seva metodologia i el seu saber al fons de les aigües i, mitjançant tècniques especifiques, han ampliat els coneixements prèviament adquirits a terra, els han complementat i han obert noves línies de recerca.

La voluntat de l’home d’introduir-se a l’aigua es fa palesa amb la concepció, al llarg de la història, d’enginys que li permeten assolir aquest objectiu. Un exemple en són les campanes d’immersió. La primera menció la fa Aristòtil, el 360 a. de C., quan parla del seu ús per part de pescadors d’esponges. Es tracta d’un recipient rígid i obert per sota, amb capacitat per a una o dues persones, que se submergeix al fons del mar sense perdre la inclinació i manté l’aire de l’interior, de manera que permet respirar als submarinistes que hi van a dins. Des de la campana, poden realitzar sortides aguantant la respiració i tornar-hi per agafar aire de nou.

El mar, la gran via de comerç

El mar ha estat, al llarg de la història, la via principal de comunicació, una gran porta d’entrada i sortida de productes, de persones i d’idees. El mar, que alhora separa i uneix, ha sigut determinant en la relació entre comunitats, en l’intercanvi comercial i en el coneixement. Els derelictes són el rastre d’aquestes connexions. Reflecteixen la situació econòmica i comercial en dos llocs geogràfics allunyats: el port d’origen i el port de destinació.

Les restes arqueològiques de vaixells mercants antics constitueixen la major part dels derelictes que coneixem al Mediterrani i excavar-los ens permet reconstruir el comerç en època antiga, com és el cas del Culip IV, trobat a la cala Culip, a Cadaqués.

L’estudi d’aquest derelicte va permetre saber que es tractava d’un vaixell romà, enfonsat entre els anys 78 i 82 de la nostra era quan, procedent de Narbona, transportava cap al sud –probablement Empúries– un carregament molt heterogeni, tant pel tipus de materials com per les diferents procedències dels productes. El carregament estava compost d’àmfores d’oli originàries de la Bètica (actual Andalusia), vasos de ceràmica de parets fines de la mateixa procedència, llànties per a il·luminació originàries de Roma i ceràmica terra sigillata fabricada als tallers de La Graufesenque (sud de França). 

Mar i conflicte

La conquesta de territoris en l’època moderna va donar lloc a una nova era caracteritzada per un desenvolupament científic accelerat i per la globalització del comerç, de la política, de la tecnologia i de la cultura. La utilització del mar com a mitjà de transport dels contingents militars i el fet que sovint fos escenari de batalla han propiciat la presència de nombrosos derelictes que ens parlen dels conflictes al llarg de la història.

L’excavació del derelicte Deltebre I va permetre saber que es tractava d’un vaixell anglès, part d’un comboi militar que el 1813, durant la guerra del Francès, va salpar d’Alacant per assetjar Tarragona, que en aquells moments era en mans de les tropes franceses.

La flota, integrada per anglesos, alemanys, sicilians, espanyols i portuguesos, estava formada per 132 vaixells de transport, 6 canoneres, 1 bergantí, 1 goleta, 3 navilis i 3 fragates de guerra. Aquests vaixells portaven a bord 14.500 homes d’infanteria, 800 cavalls, 200 artillers, 30 peces d’abatre, 2 morters, 4 obusos i 400 mules de brigada, a més de cirurgians, metges i comissaris.

Quan es va saber que l’exèrcit francès havia mobilitzat 23.000 homes per socórrer la ciutat assetjada, el comboi es va retirar i un seguit de vaixells que integraven la flota, entre aquests el Deltebre I, van encallar a les goles de l’Ebre, davant de l’illa de Sant Antoni.

El mar com a espai de navegació

Els éssers humans naveguen, almenys, des de fa 12.000 anys, i han anat entenent progressivament la natura, els vents i els corrents. Al mateix temps, han perfeccionat els vaixells per fer-los més segurs i aptes per navegar.

Múltiples factors influencien la manera de construir els vaixells: la seva funció, l’espai nàutic per on han de navegar, la cultura i la tradició local  o els materials a l’abast. La diversitat de les solucions adoptades es fa palesa en estudiar els derelictes excavats.

L’excavació del derelicte Cala Sant Vicenç a Pollença va contribuir significativament en el coneixement del comerç i la construcció naval grega. Les seves característiques estructurals responen a les d’un vaixell cosit de filiació grega que transportava un carregament heterogeni  (tant per la diversitat de materials, com pels llocs de producció) i realitzava una activitat comercial en el moment d’enfonsament de naturalesa empòrica (redistribuidora  de productes orientats a demandes molt diversificades). Els objectes atribuïts  a la tripulació del vaixell confirmen també la seva filiació grega.

La seva localització geogràfica junt amb determinats elements  de l’equipament de bord, relacionen l’activitat comercial d’aquest vaixell amb els centres colonials (Massàlia i altres enclaus foceus, especialment Emporion), que en aquell moment protagonitzaven els contactes comercials grecs amb l’extrem occidental del Mediterrani. 

Des de la superfície

L’arqueologia no consisteix únicament en la localització i l’excavació d’un jaciment, tot i que aquesta etapa és la més visible i mediàtica, sinó que va més enllà. Un cop acabada aquesta fase, comença la tasca menys vistosa però més rellevant: l’estudi de les dades i dels materials recuperats i la seva conservació i restauració. Aquest coneixement té com a objectiu final ser difós a la societat per contribuir a la comprensió i valoració del patrimoni històric.

La fase d’estudi posterior a l’excavació és essencial per confirmar o refutar les hipòtesis plantejades en trobar el jaciment. La recerca arqueològica es recolza en diverses àrees científiques i tècniques auxiliars. Aquest treball conjunt, que combina diferents disciplines, converteix l’arqueologia en una ciència interdisciplinària i rigorosa, fonamental per entendre amb més profunditat les societats que ens han precedit i per preservar el llegat cultural que ens han deixat.