Estàs llegint:
Víctima de violència de gènere, quan tenia 30 anys l’Ana es va trobar vivint en la barraca d’un parc. Va aconseguir tirar endavant, però una nova parella la va maltractar de nou; va haver de deixar la filla amb els serveis socials i va acabar un altre cop sense un lloc per viure. Gràcies a La Morada Housing First, un programa de l’associació AIRES en col·laboració amb la Fundació ”la Caixa”, va aconseguir tornar a tenir un sostre, va recuperar la custòdia de la filla i es va començar a formar en la seva passió: el maquillatge.
Quan entren a casa de l’Ana, les dues treballadores de la fundació AIRES la saluden com velles amigues. «Però, que guapa! I aquestes trenes?» «Me les ha fet una companya del curs.» «Ai, doncs ja me n’ensenyaràs.» «I tant! Una vegada acabi el curs, et faig tot el que vulguis.» Després de l’intercanvi de bromes i salutacions parlen del «Pla d’acció», el document que elaboren cada sis mesos i en el qual es marquen objectius en relació amb la seva salut, feina i vida socioafectiva. Però, sobretot, es preocupen per com es troba anímicament. I l’Ana els explica que està molt contenta amb les classes del curs de caracterització i maquillatge per a cinema i televisió, i que, deixant de banda les coses de l’adolescència, la seva filla la fa molt feliç. «N’ha suspès dues, però pot passar de curs. Diu que no li entren les equacions, que no entén això de barrejar lletres i números.» Riuen.
Avui l’Ana riu molt, però no ha tingut una vida gens fàcil. Quan va arribar a La Morada Housing First es va haver d’allotjar en una sala d’emergència del SAMUR SOCIAL i, malgrat no disposar d’un espai d’habitatge digne d’aquest nom, va aconseguir una feina i la va mantenir, cosa que no era gens senzilla en aquelles circumstàncies. Quan parlen de la fortalesa que requereix una gesta com aquesta, els seus referents a La Morada no s’estranyen que l’Ana ho aconseguís: a mesura que van anar coneixent la terrible història d’aquesta dona, va créixer l’admiració que sentien per ella. Tot i viure les circumstàncies més adverses, ha trobat la manera de refer-se: fins i tot en els moments més difícils va ser capaç de mantenir sempre el contacte amb la seva filla, per a la qual no va deixar mai de ser un referent i un exemple de lluita i valentia.
La seva vida al carrer va començar als 30 anys. A les vivències traumàtiques que duia a l’esquena —el primer marit la maltractava i va haver de deixar el seu fill amb els seus pares—, s’hi va sumar el que ella anomenava «el calvari del carrer». Va sobreviure en una petita barraca en un parc de Madrid, esquivant els nombrosos perills que hi ha al carrer, sobretot per a les dones: robatoris, agressions, violacions… Anys més tard, va aconseguir sortir del carrer i començar una nova vida al costat del pare de la seva filla, però el que semblava un gir positiu es va acabar convertint en la mala vida. L’Ana va tornar a patir el maltractament a casa seva i, obligada a deixar la filla amb els serveis socials, va tornar al carrer, aquesta vegada enmig d’un tortuós procés judicial com a víctima de violència de gènere. I malgrat tot, no s’ha deixat vèncer, sinó que s’ha sobreposat a totes les adversitats.
Segons les psicòloges d'AIRES, l'Ana «va aconseguir refer la seva vida i construir-se a si mateixa en un procés de transformació gairebé heroic».
En aquell moment va ser quan va trobar l’impuls de l’associació AIRES, una entitat que treballa per la inclusió social —residencial, relacional, econòmica— i que converteix l’habitatge en un element prioritari del procés. Per això, un dels projectes destacats d’aquesta entitat és La Morada Housing First, un programa que, gràcies a la Fundació ”la Caixa”, facilita l’accés a un habitatge a dones sense llar supervivents de diferents violències, com a primer pas per a la seva integració comunitària, a través de l’acompanyament i el reconeixement de la importància del treball per mantenir un projecte vital. «A través de l’associació vaig aconseguir un pis per viure», diu l’Ana. I les treballadores d’AIRES afegeixen que va aconseguir molt més: «Va aconseguir refer la seva vida i construir-se a si mateixa». Una vegada instal·lada en aquest xalet, va començar a treballar per recuperar la seva vida. No concebia la vida sense la companyia de la seva filla i va aconseguir obtenir-ne la custòdia. Però no en va tenir prou amb això: es va refer i es va donar l’oportunitat de tornar a començar. Segons ella, han estat indispensables «la confiança, el suport i l’amor de “les noies”» per creure en ella mateixa.
Les psicòlogues d’AIRES assenyalen el procés de transformació gairebé heroic que ha dut a terme l’Ana. «A més, ara estudia una matèria que sempre l’ha apassionat i per a la qual té talent: el maquillatge i la caracterització. L’Ana és un exemple de supervivència i de resiliència com n’hi ha pocs. I el més important és que el millor encara li ha d’arribar.»
La història de l’Ana forma part del projecte documental Vides contades, 14 històries de superació en què es dona veu a persones en risc d’exclusió que comparteixen aprenentatges amb la finalitat de sensibilitzar la ciutadania.
