Estàs llegint:
L’Emma tenia 32 anys quan la seva parella la va intentar assassinar de 27 ganivetades. Es va despertar a l’UCI i va sobreviure, però l’agressió li va deixar, a més d’una empremta psicològica indeleble, conseqüències físiques que li feien molt difícil trobar una feina amb què mantenir-se ella mateixa i mantenir el seu fill. Gràcies a COCEMFE Navarra i al programa Incorpora de la Fundació ”la Caixa”, ara ensenya a adolescents què és i què implica la violència de gènere.
«Ens hem d’enfangar! Cal tenir el cap ben posat, per descomptat, i uns fonaments de vida sòlids, constructius, però cal enfangar-se! Si vas per la vida amb impermeable no sols et relliscaran les coses dolentes. També et perdràs totes les coses bones!» Això és el que diu l’Emma als nois i noies que participen en les xerrades d’Invisibles, unes sessions en què parla de situacions que ens són incòmodes: la discapacitat, la violència, la discriminació. Però també i sobretot, promou actituds amb les quals es poden enfrontar: l’empatia, el bon tracte, el compromís, la confiança, la il·lusió. L’Emma sap de què parla. La seva parella de fa anys la va intentar assassinar. Es va debatre entre la vida i la mort durant uns quants dies. Però la seva hora no estava escrita i l’Emma li va prendre la paraula al destí. Ara l’escriu ella, amb una energia i un esperit constructiu a prova de bomba.
Com a resultat de la violenta agressió, l’Emma va perdre mobilitat als braços. A més de la discapacitat, es va haver d’enfrontar al problema de la feina. A les entrevistes s’havia de justificar contínuament, cosa que la revictimitzava. L’Emma s’havia traslladat a Pamplona després de l’intent d’assassinat i va tenir notícia de COCEMFE Navarra, organització que treballa per a la consecució d’una societat inclusiva que garanteixi l’exercici ple dels drets de les persones amb discapacitat física i orgànica. Allà va entrar en contacte amb la Iranzu, una de les tècniques d’ocupació de COCEMFE, i va començar un procés d’empoderament entre totes dues, o de sororitat, i un futur ple d’èxits per a l’Emma.
«Vaig entrar i em vaig dir: “Ostres, quines dones més eficaces. Jo crec que aquí trobaré com em puc guanyar la vida”», recorda l’Emma. I és que el primer era la feina, garantir-se uns ingressos que li permetessin mantenir-se ella i mantenir també el seu fill. «Quan tu tens la parcel·la material coberta, baixa l’ansietat i pots començar a donar als altres.» L’Emma va participar en el programa Incorpora de la Fundació ”la Caixa”, que ofereix acompanyament a persones amb dificultats d’inserció en el mercat laboral.
«Hi ha persones que han assumit la seva discapacitat i ja tenen unes eines, saben perfectament què volen», diu la Iranzu, «però n’hi ha d’altres que necessiten més suport.» Això és especialment així quan hi ha hagut maltractament, com en el cas de l’Emma, en què a més de la integritat física, la integritat moral i emocional ha quedat molt danyada. Per això, el programa Incorpora impulsa iniciatives per acompanyar aquestes dones en la inserció laboral, per exemple, amb tallers per millorar l’autoestima. «Assistir en aquest procés de creixement personal és molt emocionant i inspirador», assegura la Iranzu. «Elles creuen que no tenen potencial; tanmateix, ofereixen un valor afegit a les empreses perquè han viscut situacions molt difícils i han estat capaces de tirar endavant.» Així va ser en el cas de l’Emma, que va entrar a treballar en una mútua. «Hi havia currículums que eren acadèmicament millors que el meu, em van dir, però jo tenia una actitud i una llum imparables».
Emma Larreta: «La vida és caure's i aixecar-se. Algunes vegades cal agafar una mica d'impuls, i altres vegades més».
L’Emma va treballar a la mútua durant sis anys, fins que l’any passat va sol·licitar una excedència per dedicar-se en cos i ànima a Invisibles, ja que sentia que havia de posar cara a la violència de gènere i acostar-se als joves. El projecte ja ha arribat a nombrosos instituts, pisos d’acollida i centres de menors de tot Espanya. «I continua creixent gràcies a les aportacions i necessitats de les persones que comparteixen amb mi l’espai.» S’estableix una gran connexió amb els participants, que sovint inicien la sessió mirant-la amb ràbia o menyspreu, i l’acaben abraçant i confiant-li els seus dubtes o temors.
«Et vam veure amb aquestes ganes i aquesta força, i només podíem donar-te suport», intervé la Iranzu. «Ets un referent per a les persones que acudeixen al servei.» L’Emma, forta i emocional, que ningú no es pensi que són dos atributs incompatibles, abraça la Iranzu. «Bé, no et creguis que cada dia em llevo més contenta que un gínjol, el que passa és que deixo sortir el que porto dins i m’atreveixo a projectar coses boniques.» I conclou: «La vida és caure i aixecar-se. Algunes vegades s’ha d’agafar una mica d’impuls, i altres vegades, més».
La història de l’Emma forma part del projecte documental Vides contades, 14 històries de superació que donen veu a persones en risc d’exclusió que comparteixen els seus aprenentatges amb la finalitat de sensibilitzar la ciutadania.
