L’espiritualitat ajuda no només a viure la mort, sinó també a viure la vida

L’espiritualitat té un paper crucial a l’hora d’afrontar el final de la vida. El programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació ”la Caixa”, a més de suport psicosocial, brinda atenció espiritual per acompanyar les persones amb una malaltia avançada i els seus familiars. L’antropòloga Marta Morente i el teòleg Arnaldo Pangrazzi reflexionen sobre què implica l’espiritualitat al final del recorregut vital des d’una perspectiva transcultural.

Quan algú perd una persona estimada, la manera d’abordar aquesta pèrdua és diferent segons la cultura. No es gestiona igual a Espanya, a Mèxic o a l’Índia. Entendre aquesta diversitat és fonamental a l’hora d’ajudar les persones al final de la seva vida i els qui les envolten. Així ho creuen al programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació ”la Caixa”, que tracta d’ajudar-les en el terreny emocional i social, però també en l’espiritual. Els seus equips d’atenció psicosocial (EAPS), que des que van néixer, el 2008, han atès gairebé 700.000 persones amb malalties avançades i els seus familiars, no sols inclouen psicòlegs, treballadors socials i voluntaris, sinó també agents pastorals.

Aquests professionals tracten de facilitar l’aproximació espiritual que necessiten molts dels seus pacients. «L’espiritualitat ajuda moltíssim no només a viure la mort, sinó també a viure la vida», assegura l’antropòloga social i cultural Marta Morente. «No estic dient que si em diuen que em moriré demà no tindré por, confusió o tristesa, però s’obre el panorama i tens una sensació de plenitud de vida i d’haver-te preparat per a una bona mort, per morir amb més pau o confiança.»

És una espiritualitat que no cal que estigui vinculada a una religió. «No he trobat a ningú que no s’enamori d’una posta de sol, de l’espetec d’una llar de foc, de contemplar un nadó o de mirar el mar i escoltar les onades. I, per a mi, aquests moments de quietud en què la persona connecta amb una altra percepció del temps també són espiritualitat», considera Morente.

Arnaldo Pangrazzi, teòleg pastoral sanitari, coincideix amb Morente en la necessitat de distingir entre espiritualitat i tradició religiosa. «La pertinença religiosa depèn molt de la geografia. Si un neix a Portugal, molt probablement serà catòlic. Si un neix a Egipte, segurament serà musulmà. El lloc on naixem ens identifica amb aquesta tradició religiosa», explica. «L’espiritualitat té molt a veure amb la història de la persona: quines són les sensibilitats i els valors que ha anat interioritzant al llarg de la vida i que ara formen la seva columna vertebral, que el guien. Potser s’han sembrat en la família i després els ha interioritzat. Potser un és artista i la seva manera de llegir la vida té un toc especial de creativitat. Un altre és molt solidari i aquest valor permea les seves relacions. Una altra persona és molt profunda i sap reflexionar», explica. I conclou que «l’espiritualitat abraça un horitzó molt ampli: té a veure amb la intencionalitat, la profunditat o la capacitat d’elevar-se de la persona».

Des d’aquesta espiritualitat, que pot significar una cosa diferent per a cadascú, moltes persones que estan en situació de malaltia avançada intenten fer balanç. «El que alleuja molt a l’última etapa de la vida és revisitar el passat i veure què ha fet cadascú amb la seva vida. “Tinc 34 anys i m’estic morint, tinc 49 anys, en tinc 75”. Realment tant és quants anys has viscut, sinó què has fet amb el temps que has tingut. Si mires enrere, estàs content? Quins projectes has acomplert? Has estat un pagès, un pescador, un treballador social? Un altre ha creat la seva família o té nets. N’està orgullós?», reflexiona Arnaldo Pangrazzi. Però no veu necessari l’èxit perquè aquest balanç sigui satisfactori: «He conegut persones que han fracassat en tot, però s’han obert, han comunicat el sentit de fracàs. Assumir aquesta veritat és un punt a favor teu».

I què passa amb el buit que deixa una persona al seu entorn quan se’n va? Quina és la millor manera d’afrontar el dol? «El primer consell és afrontar la realitat. La pèrdua hi ha estat, no pots viure en la imaginació o intentar canviar el passat», considera el teòleg. «S’ha d’afrontar el que ha passat i honorar el llegat de la persona a través dels seus valors. La seva presència no és a les cendres o al cementiri, sinó dins teu. Has de fer viure el teu fill, la teva esposa, el teu pare, etc., dins teu i ser testimoni d’aquests valors. No sols plorar o estar trist, sinó també donar les gràcies per la vida que t’ha regalat aquesta persona i buscar-hi inspiració per viure amb el teu dolor», afegeix.

«Totes les cultures tracten de respondre d’una manera o d’una altra a certes qüestions universals. Totes parlen d’una part de misteri, perquè ningú no té la certesa total de què passa quan ens morim. Totes parlen d’una percepció del temps, en el procés de morir i una vegada morts: On ets? En quin temps estàs?», reflexiona Morente, que apunta que per a alguns hi ha un més enllà, mentre que en altres cultures és «un més ençà, en què els que han mort són aquí, encara que no els puguem veure» i, per a d’altres, hi ha una reencarnació.

A més del temps i l’espai, aquests conceptes comuns inclouen la identitat: «La persona que ha mort, qui és per a tu? I com te la imaginaves en vida o des d’altres cosmovisions? Envoltada de les persones estimades que ja han mort? I tots continuen amb la mateixa edat amb què van morir o te’ls imagines joves?». Hi afegeix un element més: «El tema vincular. Si mor un familiar meu, quin tipus de vincle vull tenir amb el que se n’ha anat?».

Tot i que cada cultura respon a aquestes preguntes d’una manera diferent, les fronteres entre unes i altres no sempre estan ben delimitades. Morente, que, a més de ser antropòloga, està especialitzada en intervenció en processos de dol, explica que tots vivim en un mestissatge de cultures en aquesta «aldea global» i ho il·lustra amb el seu propi exemple: «Jo he nascut a Madrid, vinc d’una cultura judeocristiana en què, a mi, directament o indirectament, se m’ha inculcat un cel, una terra, una trobada amb persones estimades… Sigui o no creient o practicant, això és dins de la meva cosmovisió cultural de la mort. Ara, després d’un any vivint a Bolívia i set anys a Mèxic, molt a prop de comunitats indígenes, el meu còctel d’entesa de la meva mort i de la de la gent que estimo està esquitxat de moltes cosmovisions culturals».

Pangrazzi assenyala que no tots els dols són iguals: «Depèn de la persona, dels seus recursos, de com s’ha obert als altres, de la seva espiritualitat. Són factors que influeixen en la manera de viure el dol». Marta Morente comparteix aquesta diversitat i apunta que també hi influeix molt el «treball contemplatiu» i «identitari» que hagi fet la persona.

Encara que no hi hagi receptes universals per a un bon dol, per a Morente és clau passar-lo «ben acompanyats i escoltats, i no només escoltats des de les orelles». I ho concreta en el consell següent: «La natura ens ha donat una boca i dues orelles. Aleshores, en els processos de dol, escolta el doble del que parles, perquè les persones en dol necessiten ser escoltades i que les persones de l’entorn practiquin més el verb ser que el verb fer: que sàpiguen ser-hi i que sàpiguen estar amb la teva tristesa, amb la teva ràbia, amb la teva por, però també amb les teves alegries».