Un futur ple d’oportunitats, el veritable impacte del suport educatiu en entorns vulnerables

Facundo Alexander García té 19 anys, viu al Raval de Barcelona i estudia Hoteleria. No ha tingut un camí fàcil, com molts altres joves que creixen en contextos de vulnerabilitat derivats de factors de desigualtat estructural. La manca d’oportunitats que ell i la seva família han viscut ha condicionat tant el seu desenvolupament acadèmic com les seves expectatives de futur. El punt d’inflexió va arribar quan va entrar en contacte amb la Fundació de l’Esperança, entitat de la xarxa CaixaProinfància que acompanya socioeducativament infants i joves vulnerables molt més enllà del reforç escolar.

Així que entra per la porta de la Fundació de l’Esperança, al barri Gòtic de Barcelona, el Facundo saluda els educadors i els companys —molts ja amics— amb la confiança de qui se sent com a casa. A l’aula, berenen i xerren una estona abans de començar la rutina d’estudi. «M’agrada tenir un espai còmode per poder-me centrar en els estudis i també el suport dels educadors que m’ajuden amb les activitats», explica.

Disposar d’un lloc estable per a l’aprenentatge marca una diferència per a aquests joves: «Molts no tenen un ambient adequat per estudiar a casa i algunes famílies no els poden donar l’acompanyament que necessiten. Aquí poden concentrar-se i rebre el suport que els fa falta», argumenta Gabriela Macchi, educadora de la Fundació de l’Esperança.

Les entitats que formen part de la xarxa CaixaProinfància es converteixen en espais de referència per als nois i noies perquè la tasca que duen a terme no es limita a ajudar-los amb els deures: «Les famílies arriben amb necessitats de suport, tant en la part acadèmica com en la social: també busquen un espai segur en el qual els seus fills puguin relacionar-se i generar vincles», afirma Macchi.

Un suport educatiu per millorar l’accés a més oportunitats

Segons l’estudi L’educació a l’ombra a la península Ibèrica, de l’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa”, a Espanya el 25 % dels estudiants de 6 a 18 anys reben classes particulars fora del sistema educatiu formal.

Aquesta necessitat d’apuntar els fills a classes de reforç amplifica les desigualtats educatives des del moment que imposa una pressió financera més gran sobre les famílies amb pocs recursos que comporta la reducció del seu pressupost per a altres partides. La investigació revela, per tant, una bretxa tant en la probabilitat d’assistir a les classes com en la despesa destinada a aquestes en funció del poder adquisitiu.

 La Fundació de l’Esperança atén famílies en situació de vulnerabilitat que, segons l’educadora, «sovint s’han d’enfrontar a més limitacions perquè no parlen l’idioma o perquè desconeixen l’entorn i el sistema educatiu». Per a aquests infants i joves, l’acompanyament de CaixaProinfància és fonamental per superar l’etapa escolar: «És un espai que els permet desenvolupar-se de manera integral, i per a les famílies és molt important, i això ens ho transmeten».

El 2025, el programa va atendre més de 67.000 infants i joves en situació de vulnerabilitat a tot Espanya per oferir-los reforç educatiu, suport emocional, activitats d’oci i temps lliure, i orientació professional. Dels menors atesos, el 84,7 % van aconseguir acabar i graduar-se a l’ESO. A més, el percentatge d’abandonament escolar entre els participants se situa a l’entorn del 3,54 %, molt per sota de la mitjana en contextos vulnerables.

Les entitats, a més, treballen en xarxa per coordinar-se amb instituts, escoles i serveis socials. «Això ens ajuda a moure altres recursos si veiem que algú necessita suport addicional», apunta Macchi, que subratlla l’abast global de l’atenció que fan a la Fundació de l’Esperança.

En el cas del Facundo, aquest suport va ser clau per afrontar les seves dificultats educatives i millorar les seves habilitats de lectura i escriptura, cosa que va permetre que pogués avançar en els estudis i començar a imaginar-se un futur professional. «Quan el Facundo va arribar a la Fundació el vam ajudar a organitzar-se i a entendre com havia de gestionar els estudis, i el vam orientar per descobrir què li agradaria fer el dia de demà», recorda Macchi.

Actualment està cursant un cicle formatiu de grau mitjà en Hoteleria, un sector que el motiva especialment: «El meu objectiu és treure’m el títol de la formació. En un futur em veig treballant de cambrer, parlant amb els clients», assegura.

Compartir el compromís social: d’usuari a voluntari

A més de l’equip tècnic i educatiu, a la Fundació de l’Esperança hi ha persones voluntàries que acompanyen el dia a dia dels joves. Raquel Lalueza n’és una. Dona suport en les classes de reforç i en les activitats d’oci i esport: «Aquests nois i noies tenen un comportament exemplar: són educats, respectuosos, molt participatius i empàtics», descriu.

Per a Lalueza, el voluntariat ha estat també una escola i li ha fet prendre consciència de les desigualtats de partida que afronten moltes famílies: «Crec que com a ciutadans tenim l’obligació d’ajudar les persones de la societat que no tenen una situació tan favorable per promoure la igualtat d’oportunitats», reflexiona.

Aquest compromís social dels monitors i els voluntaris es trasllada als mateixos joves. En el cas del Facundo, el vincle que té amb l’entitat l’ha portat a fer la formació de monitor de lleure. Vol formar part de l’equip al pròxim casal d’estiu.

El seu arrelament amb el barri i la comunitat es completa amb les tasques de voluntariat que duu a terme a la Comunitat de Sant’Egidio de Barcelona, una organització que assisteix persones sense llar: «Som un grup de joves que ajudem les persones que són al carrer i necessiten abric i menjar», explica.

La família del Facundo va conèixer la Fundació de l’Esperança mentre buscava un casal per al seu germà petit. Aquesta casualitat li va permetre accedir a un acompanyament integral que ha anat transformant la seva trajectòria i l’ha ajudat a superar barreres personals i acadèmiques, i a construir-se un projecte propi de futur. Per a Macchi, la clau és que «els joves coneguin tots els recursos que tenen al seu abast no tan sols per superar l’escolarització obligatòria, sinó també per poder continuar creixent en la vida».