De Veneçuela a Galícia buscant una vida millor

La Bárbara i la seva mare, la Dilcia, van estar separades un any i mig. La Dilcia va migrar de Veneçuela a Galícia buscant una vida millor i, quan va aconseguir feina i pis, va poder portar els fills a Espanya. La Bárbara havia de començar de zero: tornar a fer amics, aprendre gallec i reprendre els estudis. No va ser fàcil, però gràcies a l’ajuda de l’Asociación Arela, entitat coordinadora del programa CaixaProinfància de la Fundació ”la Caixa” a Vigo, la Bárbara va rebre reforç educatiu i atenció psicològica per començar de nou.

La Dilcia va arribar a Vigo i va obrir camí per a ella i els seus dos fills: trobar una feina, un pis on viure tots tres, escoles… Avui, de nou junts, un àlbum de fotos basteix ponts amb les persones i les vivències que van deixar allà. «Que tendra!», diu la mare en veure una imatge de la seva filla amb tres anys, «però quines galtones!». Entre aquests tresors del passat descobreixen també la primera ecografia: «És el moment en què vaig decidir dir-te Bárbara Andrea», diu la mare. O el primer dia de preescolar. I una fotografia d’una Bárbara encara molt petita, menjant una mandarina a l’oficina de la mare. Ara que ha superat la selectivitat, a la noia la fascina descobrir les històries que va protagonitzar sense encara ser-ne conscient. La mare, en canvi, sap que aquest és el final d’una etapa. «Quants records, amor meu! Si hagués sabut que ser mare era així, no m’hauria fet por. Ara sé que sempre estaré amb tu». Després, somrient, adverteix: «Et seguiré estimant des del més enllà, en forma de fantasma!». I la Bárbara intenta consolar-la: «Però si viuràs mil anys, mama!».

A vegades, la Bárbara escriu cartes a la nena que va ser: per no perdre el fil, perquè de vegades té por i se li ha de parlar i donar-li confiança. Així, escriu a la nena i li diu: «No et creuries tot el que he viscut fins ara». Deixar enrere Veneçuela amb 16 anys va ser una experiència dura. Recorda com n’estava, d’espantada, i els sentiments contradictoris que tenia. Es moria de ganes de retrobar-se amb la seva mare, però li feia molta pena deixar l’àvia, les amigues, els cosins… Tot i que li asseguraven que anava a un país amb millors oportunitats, el futur era un llenç en blanc i tanta incertesa li encongia el cor. «Tenia por de no encaixar, de no fer amics, que tot fos tan diferent que acabés sentint-me superada.»

I al principi, semblava que es confirmaven els pitjors pronòstics. A qui més li va costar adaptar-se a la nova realitat en arribar a Espanya va ser al seu germà petit, el Dereck. A causa del desfasament curricular entre els dos països, tots dos germans van haver d’entrar en un curs inferior al que els corresponia per edat. Però, a més, es van trobar amb dificultats que no preveien, com ara un idioma nou, el gallec o el menjar. «Trobàvem a faltar les arepes.» I si la situació ja no era fàcil, tot es va complicar encara més quan va arribar la pandèmia i la família es va haver de confinar en un petit pis de Vigo. Sempre tancats. I no només el Dereck va tenir dificultats, a la Bárbara també li va començar a costar concentrar-se i, va passar el que fins llavors no li havia passat mai: va començar a treure males notes. En aquest context, van trobar persones que els van ajudar gràcies a l’Asociación Arela, entitat coordinadora del programa CaixaProinfància de la Fundació ”la Caixa” a Vigo.

El programa CaixaProinfància té com a missió revertir, a través de l’educació, l’herència de pobresa i exclusió social que reben molts infants. Per fer-ho es treballa en xarxa amb més de 400 entitats que intervenen directament al territori. L’Asociación Arela se centra en barris com Rivera Atienza i, juntament amb altres entitats, ofereix reforç educatiu, campaments d’estiu, suport psicològic i tallers familiars, entre altres serveis. En aquesta associació, el Dereck i la Bárbara van trobar un acompanyament integral: reforç, centre obert, colònies i atenció terapèutica.

Després de suspendre dues assignatures a l’estiu, la Bárbara es va inscriure a les classes de reforç. Les colònies urbanes per a adolescents també li van fer descobrir llocs de la ciutat que desconeixia i li van permetre fer amics. «Si he aconseguit arribar a la selectivitat ha estat gràcies a persones increïbles que van creure en mi quan jo havia perdut l’esperança. Em van ajudar a assolir metes i a no sentir-me sola. Vaig fer amics, vaig sentir que formava part d’alguna cosa. Però, sobretot, sé que avui soc la que soc gràcies a les persones que van estar i segueixen estant darrere meu, impulsant-me.»

A l’hora de fer balanç de l’experiència, a la Bárbara li agrada pensar en positiu. I així, reprèn la carta que havia començat fa una estona: «He descobert que els entrepans són tan bons com les arepes, que a Galícia hi ha gent que m’estima com soc i que, quan et sents aclaparada, està bé plorar». I conclou: «La vida consisteix a descobrir quin és el teu poder. I a utilitzar-lo per no rendir-te mai».

La història de la Bárbara forma part del projecte documental Vides contades, 14 històries de superació en què es dona veu a persones en risc d’exclusió que comparteixen els seus aprenentatges a fi de sensibilitzar la ciutadania.