«La soledat forma part de la condició humana»: diversos experts n’analitzen l’impacte en la vellesa

El programa Sempre Acompanyats de la Fundació ”la Caixa” fa 10 anys que treballa per donar respostes a la soledat no desitjada en la gent gran. Aquest repte social —que afecta una de cada cinc persones a Espanya— adquireix matisos diferents segons la història, les pèrdues i la xarxa de suport de cada persona. Parlem amb els psicòlegs Javier Yanguas i Marije Goikoetxea de les múltiples cares de la soledat en aquesta etapa de la vida. 

«Naixem sols, vivim sols i morim sols», deia Orson Welles. La frase enclou una certesa intrínseca a l’experiència humana: al llarg de la vida, qualsevol persona travessa moments de soledat, una soledat que de vegades no s’escull, sinó que apareix arran d’una situació de vulnerabilitat o un esdeveniment vital inesperat.

Javier Yanguas, gerontòleg, psicòleg i director científic del programa de Gent Gran de la Fundació ”la Caixa”, ho resumeix així: «La soledat no és una epidèmia ni una malaltia, sinó que és part de la condició humana, un sentiment tan comú com la tristesa o l’alegria».

La qüestió és què passa quan aquest sentiment no és desitjat i s’instal·la en la vida quotidiana, quines conseqüències té en el benestar i com es pot abordar.

La soledat no és només manca de companyia

Yanguas explica que, en el programa Sempre Acompanyats de la Fundació ”la Caixa”, treballen per superar una idea reduccionista d’aquest sentiment. La soledat no consisteix només, com s’acostuma a pensar, a no tenir relacions.

«El repte més urgent és la seva complexitat», sosté. La soledat té moltes capes: emocionals, relacionals, existencials. I té molt a veure amb la vulnerabilitat, amb les pèrdues i les transicions, que són els seus grans acceleradors. «A vegades depèn de l’estat d’ànim. Pot ser que sentim que ningú no ens aprecia. I també hi ha la soledat existencial, per posar un altre exemple, relacionada amb el sentit de la vida, amb el propòsit».

La soledat, a més, no funciona mai de manera independent, sinó en paral·lel a crisis existencials, patologies com la depressió, malalties o relacions complexes amb els familiars.

Per això, Yanguas defensa un canvi de mirada per veure-la com una cosa més profunda i polièdrica, i també la necessitat de fer-se preguntes per comprendre de veritat les persones que se senten soles. «Només així podrem intervenir i acompanyar de manera més personalitzada, i facilitar que les persones puguin empoderar-se i afrontar aquestes situacions».

Sobre la base d’aquesta mirada, el programa Sempre Acompanyats de la Fundació ”la Caixa” ha desenvolupat una metodologia basada en la intervenció individualitzada l’objectiu de la qual és empoderar les persones grans en situació de soledat posant-les al centre, com a subjectes actius del seu propi procés d’envelliment, i acompanyant-les en la cerca d’una vida plena a partir del foment de les relacions de benestar i suport. En els seus més de 10 anys de trajectòria s’ha consolidat com a projecte pioner, tant pel que fa a l’abordatge de la soledat com pel que fa al model d’intervenció, i ja ha atès 3.664 persones grans.

Quan l’altre falta, també canvia un mateix

Al segle IV aC, Aristòtil va definir l’ésser humà com a zoon politikón, un animal social per naturalesa, dissenyat per viure en comunitat. «Ens fem amb els altres, en la interacció mútua», afirma Yanguas.

Marije Goikoetxea, psicòloga i doctora en Drets Humans a la Universitat de Deusto, i col·laboradora del programa de Gent Gran de la Fundació ”la Caixa”, també al·ludeix a una idea afí del metge i filòsof Pedro Laín Entralgo: ens anem construint a partir de les persones que ens envolten, sobretot de les trobades amb «persones significatives».

«Hi ha parelles que sintonitzen d’una manera que és peculiar. Això és la ressonància afectiva», explica Yanguas: «quan tu i l’altra persona vibreu en el mateix to, com una orquestra que funciona a la perfecció».

Un vincle tan profund amb algú implica molt més que temps compartit. Quan li coneixes tots els gestos, la manera d’expressar-se i la forma d’habitar el món, una part de la teva pròpia identitat es construeix també en relació amb aquesta persona. La seva companyia et transforma.

Això ajuda a entendre per què certes absències desordenen tant per dins. No es perd només algú, també trontolla una part d’un mateix.

La buidor que deixa l’absència

Què passa, llavors, quan la soledat interromp aquesta part tan essencial del que som? Quan aquestes interaccions significatives es trenquen, «el que fem és sofrir, tancar-nos i començar a tenir aquests sentiments d’exclusió, absència i buidor que caracteritzen la soledat», assenyala Yanguas.

La mort d’un familiar o una separació poden desarticular no tan sols els nostres vincles, sinó també el futur compartit o el nostre propòsit de vida.

Segons l’expert, «la pèrdua de la relació només és una petita part». Ara, aquesta persona a casa seva té una absència perquè la seva parella no hi és, però «també es trenquen les expectatives, els projectes compartits, les activitats conjuntes, el suport mutu. Tot això també desapareix i genera uns sentiments específics que són els que podem abordar».

De vegades, l’absència de la persona s’experimenta com un buit físic: «Pot deixar un buit perceptiu en un espai concret, per exemple, la casa on convivíem». Fins i tot, es pot arribar a sentir el que Yanguas anomena autoestranyament: «quan et sents estrany en un món que per a tu és incomprensible» perquè tot el que t’identificava i et constituïa ha desaparegut.

La fragilitat també uneix

Com es reconstrueix una vida quan el «nosaltres» que ens havia acompanyat durant anys desapareix? Aquesta reconstrucció no passa només per assumir l’absència de la persona. També implica refer rutines, expectatives i formes d’estar al món. «Reconstruïm com podem», admet Yanguas amb humilitat. Primer és assumir-ho.

Reconèixer-se en soledat pot despertar incomoditat i tristesa. I afrontar-ho exigeix moltes vegades un exercici d’introspecció que passa per reconèixer la pròpia fragilitat. Aquesta acceptació, sostenen els experts, és fonamental per revertir la soledat.

De fet, Goikoetxea qüestiona aquesta mirada que associa vulnerabilitat amb debilitat. La fragilitat, diu, és una oportunitat per connectar amb els altres «simplement mostrant-la». Segons explica, en exhibir-la es pressuposa un espai de confiança amb l’altre i això, inevitablement, genera connexions més profundes.

«A més, reconèixer la nostra fragilitat possibilita que els altres desenvolupin capacitats i que nosaltres no ens exigim coses que no podem assumir», assegura.

La diferència entre cuidar i acompanyar

Passa sovint en molts processos humans: abans fins i tot d’acceptar que hi ha un problema sorgeix la temptació de treure-li importància o de mirar cap a una altra banda.

En la vellesa, aquest mecanisme acostuma a prendre una forma molt concreta: la por, travessada per una lògica utilitarista i individualista, de convertir-se en una càrrega. Ningú no vol dependre d’altres persones ni ser un pes per a elles.

Goikoetxea qüestiona d’arrel aquesta lògica. Ser cuidat, sosté, hauria de ser un dret universal. «Tots necessitem en moments concrets cures que van més enllà de l’estrictament informal», argumenta.

Tanmateix, la psicòloga introdueix un matís important entre cuidar i acompanyar. Les cures remeten a una necessitat bàsica. L’acompanyament, en canvi, té una dimensió més relacional i ètica.

Cum panis significa en llatí “amb pa”, i d’aquí deriva companio, ‘aquell amb qui es comparteix el pa’. Algú aliè a la vida d’una persona no podrà acompanyar-la com algú proper que realment l’entén, algú en qui confia.

En situacions de dependència severa, especialment si apareix una demència o una malaltia greu, la qüestió adquireix encara més profunditat: «No podem retornar a aquesta persona la seva capacitat de decidir, però si sabem quines són les seves prioritats, sí que podrem representar-la bé i prendre decisions tenint en compte el seu propi sistema de valors», afirma Goikoetxea.

Per a l’experta, un dels reptes més urgents és aconseguir que les persones grans «deixin de sentir-se una càrrega» i entenguin que «tenen molt a aportar». Això les ajudarà a recuperar la dignitat, la seva estima, «però també el sentit de responsabilitat amb la seva pròpia vida i amb les relacions que puguin tenir al seu voltant».

La soledat: una qüestió personal, però també col·lectiva

Yanguas sosté que hem de ser conscients com a societat del que hi ha en joc: «No és només el patiment d’algunes persones que se senten soles, cosa que ja és per si mateixa important. També hi ha en joc l’“ànima psicològica” del que som en conjunt, la societat que volem ser».

La soledat no desitjada afecta la vida íntima de les persones que la pateixen, però també interpel·la el conjunt de la comunitat: com cuidem, com acompanyem i quin lloc donem a la vulnerabilitat en una societat que tendeix a premiar l’autonomia i a amagar la dependència.

José Ramón Ubieto, en el seu llibre Soledad digital, cita Jacques-Alain Miller quan diu que «som persones envoltades d’objectes i connexions, però sense vincles sòlids». Per a Yanguas, «la paradoxa és que estem sols, però amb la il·lusió d’estar acompanyats, i no ens n’adonem». Invertir en soledat i en relacions és essencial «perquè també té a veure amb alguna cosa essencial: amb la cohesió i amb cuidar-nos els uns als altres», conclou.