D’una soledat que ofega a una amb la qual es pot viure bé

La Maria Teresa, el Javier, la Blanca i el Josep són quatre persones d’entre 70 i 80 anys que han patit pel fet de sentir-se soles. Han participat en el programa Sempre Acompanyats de la Fundació "la Caixa" i això els ha ajudat a trobar el benestar en la seva situació. Les seves històries es poden escoltar en una cabina telefònica instal·lada a Granada (o mitjançant l’experiència en línia). Es tracta d’una acció destinada a visibilitzar el fenomen de la soledat amb motiu del Dia Internacional de les Persones Grans. 

«La soledat estreny, estreny, cada vegada estreny més. Llavors dius: “Déu meu, o em moro me’n surto d’una vegada”. Perquè no tens ganes de fer res. Ni de parlar ni d’agafar el telèfon, ni de sortir... Estàs tan ofuscada pensant que estàs sola...: “Ai, que sola que estic! I què faré tan sola?”. I no penses en res més. La soledat és horrorosa.»

Així se sentia fa un temps la Maria Teresa Mazón Sans. Va ser mestra, va tenir una agència de viatges amb el seu marit i va cuidar-lo a ell i els seus tres fills. Ara té 80 anys. Per a ella, la soledat implica que «per dins estàs buida i al voltant estàs desemparada». 

Com molts altres progenitors, la Maria Teresa es va enfrontar al «niu buit» quan els seus fills se’n van anar de casa, tot i que aviat s’hi va adaptar i va gaudir de la convivència amb el seu marit sense ningú més: «Tornes a reviure com si ens coneguéssim. Va durar poc, però el que va durar ho vam aprofitar». 

Va durar fins que, fa vuit anys, ell va morir de manera inesperada. «Quan se’t mor una persona que estimes molt és com una onada que t’ofega tota. Jo buscava alguna cosa per agafar-me, per no ofegar-me, i no podia. Cada dia l’onada, cada dia l’onada», recorda la Maria Teresa. Però un tràngol tan dur també es pot superar: «Va arribar un moment que aquesta onada ja no venia tan sovint. Em deixava almenys respirar una mica. I després se’n va anar. M’ho vaig passar molt malament, però el dol s’ha de passar». 

Per a ella, casa seva va tenir un paper important en el seu sentiment de solitud i en la seva manera d’afrontar-lo. «Tenia una casa enorme i va arribar un moment que m’enfonsava, el pis em queia al damunt. Va ser la primera vegada en la meva vida que em vaig trobar sola», explica. «Vaig començar a dir “estic sola”. Cada vegada parlava menys, no parlava ni amb mi», recorda. Descriu una soledat que «et va embolicant: ets en un forat i et va enfonsant, ets allà dins i et fa la sensació que cada vegada ets més avall». 

Fins que, en un moment donat, els seus fills li van proposar que es mudés. Fer-ho li va fer il·lusió, però tampoc no va ser fàcil. Quan va arribar al pis nou va veure que «allà no hi havia res». «El primer dia que me’n vaig a dormir vaig dir: “Ja ets aquí amb quatre parets, ¿i què?, què hi ha més? Haig de buscar alguna cosa. M’he de demostrar que puc viure aquí!”», explica la Maria Teresa. 

Va aconseguir demostrar-s’ho a si mateixa amb dues plantes: una que va comprar i una altra de vella. A la nova li va dir: «Si tu creixes en aquest pis, jo també creixeré». I a la «més vella», que identificava amb ella mateixa: «Si tu comences a brotar, que estàs una mica gandula, viurem les dues aquí. Si no, aquí no hi viurà ningú». Va regar les plantes amb il·lusió i van complir el que els va demanar: «La planta va treure unes floretes i va viure. L’altra també es va espavilar. I vaig dir: “Si aquí tothom hi viu, jo també hi viuré”. Aleshores vaig viure». Per a la Maria Teresa, la clau és la il·lusió: «Només has de tenir una il·lusió. Això et fa viure. Avui em faré ous amb tonyina, avui tinc ganes de comprar-me unes sabates... Tenir il·lusió per coses simples». 

Per aprendre a lluitar contra la seva soledat, la Maria Teresa ha tingut l’ajuda del programa Sempre Acompanyats de la Fundació ”la Caixa”. Aquesta iniciativa tracta d’empoderar les persones grans en situació de soledat i acompanyar-les en la seva cerca d’una vida plena fomentant relacions de benestar i suport. L’objectiu no és que les persones deixin d’estar soles, sinó que es trobin bé encara que hi estiguin. El 2025 ja ha atès més de 3.300 persones grans a Espanya i Portugal. 

La Maria Teresa va acudir a aquest servei derivada pel seu psicòleg. La tècnica de Sempre Acompanyats, a través del contacte habitual amb ella, l’ha anat guiant perquè assolís els seus objectius: «Veus aquella llibreta d’allà? Aquí hi ha tot el que l’Ana m’escrivia que havia de fer. Em va ajudar molt. Em deia: “Bé, Maria Teresa, què has fet avui al pis nou?” Doncs hauria de comprar uns quadres. Apuntava a la llibreta: “Aquesta setmana comprarem els quadres”». El programa l’ha ajudat a millorar el seu benestar: «Em van ensenyar a viure com jo vull». 

La importància d’un «bon dia»

Una altra persona que participa en aquest programa de la Fundació ”la Caixa” és el Javier Guiu Farrè. Té 70 anys, quaranta dels quals els ha dedicat a treballar com a empleat en el sector financer. A banda de la seva carrera laboral, li agrada investigar i digitalitzar documents antics, dels segles XVIII i XIX: «La meva afició és fer arbres genealògics, sobretot de la família. Miro els documents a diferents bisbats o el que sigui per trobar la generació més antiga possible. He arribat fins al 1640». «No soc una persona d’estar-me quieta. Soc una persona que necessita estar en activitat», es defineix. 

La seva vida va canviar el 2022, quan la seva dona va morir: «La meva dona, la meva sogra i jo vam agafar la covid. La meva sogra tenia llavors 97 anys. Ella i jo el vam superar, no sé per què, i la meva dona en 10 dies d’hospitalització es va morir». Va ser llavors quan va començar el seu sentiment de soledat. «Quan entres aquí a casa, ni dius bona tarda perquè les parets no et contesten. Si deixes un paper damunt la taula, el trobes damunt la taula. No esperava estar en aquesta situació», lamenta. 

Per al Javier, «el més dur és que no pots compartir amb ningú el que realment fas en el dia a dia». «Se’t fa molt llarg. L’hivern, les tardes... Veus molta televisió, acabes amb mal de cap i llavors l’únic que fas és pensar. Pensar i pensar: “Per què m’ha passat a mi? Per què d’altres el van superar, i la meva dona, no?”.» 

Una de les coses que l’ajuden a sentir-se menys sol és un grup de WhatsApp: «Som un grup d’amics que ens diem bon dia i bona nit. No és el fet de dir bon dia o bona nit, sinó que algú està pensant en mi i que jo penso en ells. Això serveix perquè, si algú no contesta en 24 hores, pensem que potser li ha passat alguna cosa». També té «amistats més íntimes» que van un pas més enllà: «Aquestes venen, em fan sortir de casa, anem prendre un cafè o un refresc...». 

Recorda que va sortir del forat, d’una banda, gràcies a l’ajuda d’aquests amics íntims, i de l’altra, anant al programa Sempre Acompanyats. Aquí l’han ajudat les sessions de grup: «Amb el que deien altres persones deies: “Carai, el que a aquesta persona li ha servit a mi també em pot servir. Hi ha gent que passa el mateix que jo». El Javier explica que en el grup ha après a «viure dignament amb la soledat». 

També reflexiona sobre el fet que sovint «ens costa reconèixer que estem en soledat» i «demanar ajuda». «De vegades necessites algú que et digui: “Mira, ves a veure un professional perquè t’ajudi a sortir del forat”.» Així que el Javier anima altres persones que estiguin en situació de soledat «que demanin ajuda com més aviat millor». «Que no esperin que passi massa temps, com m’ha passat a mi. No superes sol les coses», adverteix. 

No poder compartir amb ningú el que et passa

La Blanca Polanco Borràs té 71 anys. Va treballar durant una dècada en un col·legi d’advocats, cosa que recorda com «una experiència molt bonica». «Vaig conèixer des de gent que no tenia res fins a gent que tenia molt», destaca. Fins que va deixar la feina quan va ser mare. 

Després es va dedicar a cuidar els seus nens. El seu sentiment de solitud va arribar després de separar-se del pare d’ells i que els seus fills creixessin i construïssin les seves pròpies vides. «Llavors em vaig trobar molt sola. A mi m’ha agradat sempre tenir una persona al meu costat que m’ajudés i que jo l’ajudés. I em vaig trobar sola, amb el niu buit», relata. «Els meus fills són molt bons i jo sé que si em passa alguna cosa, faig així i venen. Però he de fer això, i a mi el que m’agradaria és que fossin ells qui em diguessin “Mama, com estàs?”. Quan em truquen, normalment, o passa alguna cosa o necessiten alguna cosa. I això em dol», lamenta la Blanca. 

Durant una època no volia ni sortir de casa: «¿Per què havia de sortir? Què havia de fer? Ja ho havia fet tot». Ara, al contrari: «Vull fer més i més i més». 

Un altre moment que va provocar a la Blanca el sentiment de solitud va ser la mort de la seva mare, que ocupava un paper molt important en la seva vida. «Era el meu pilar. Només de veure’m ja sabia què pensava, què necessitava... Quan tenia problemes, hi anava», explica. Va morir de manera inesperada. «Perdre la meva mare, que era el meu puntal, em va fer sentir sola, molt sola», recorda. 

Per a la Blanca, la soledat és «tenir un buit dins». «Coses que et passen i sensacions que tens no les pots compartir amb ningú, te les has de quedar», descriu, «i al final se’t fa un tap que per algun lloc ha de sortir». 

Ha aconseguit superar aquest tap amb ajuda de Sempre Acompanyats, i està molt agraïda a la Maica, la tècnica del programa que l’ajuda. «Sort en vaig tenir, de la Maica. Jo no hi volia anar i ella: “Vine, vine, que ja veuràs”. Hi vaig anar i per a mi va ser l’últim esglaó que havia de pujar per estar bé. M’ha ajudat moltíssim i m’entén», valora la Blanca. 

De la depressió a les ganes de viure millor

El Josep Perucho Miralles ha tingut una vida solitària. «Soc solter i sempre he estat sol», diu als seus 77 anys. Va néixer en un poble de l’Urgell, a Agramunt, i als 17 o 18 anys es va mudar a Barcelona amb el seu oncle. Allà va passar per diferents oficis: repartidor, cobrador, venedor, magatzemista... Fins que es va fer taxista i es va dedicar a això durant més de 15 anys. 

«L’ofici de taxista és molt peculiar», explica el Josep sobre la interacció social en el seu treball. «Tant et trobes amb un client que vol parlar molt i l’has de complaure, com amb un altre que no et diu absolutament res més que l’adreça fins que arriba a la destinació», explica. Fora de la feina s’ha trobat bastant sol: «Tenia amics, és clar, però eren amics de bar, amb els quals només parles de coses trivials, que no tenen res a veure amb l’amistat ni amb la companyonia». 

Després de deixar el taxi per recomanació mèdica a causa dels problemes d’estrès que li causava, amb gairebé 50 anys va tornar a Agramunt per cuidar els seus pares. Els va estar ajudant durant uns quants anys. Quan van morir, primer el seu pare i després la seva mare, la seva situació de solitud es va agreujar: «Em vaig quedar sol i em va caure el món a sobre. He tingut fins i tot depressió per aquest motiu». 

«Per a mi la soledat és una tristesa molt gran. No la desitjo a ningú», reflexiona el Josep. «Ets a casa, tens les activitats normals d’una persona sola, però trobes a faltar alguna cosa, la companyia d’algú, la de qui sigui. I com que no sorgeix, t’has d’anar aguantant, i això mina un mica la persona», comparteix. 

Ara, però, la seva situació ha millorat perquè ha fet uns quants amics. Amb un, durant un temps, es passava les setmanes anant cada dia al mercat d’un poble del voltant: «Els dilluns a Tàrrega, els dimecres a Mollerussa, els dissabtes a Balaguer... Anàvem a un mercat i ens distrèiem tots dos». Després aquest amic es va posar malalt i ara és en una residència. Amb un altre queda de tant en tant: «Dimecres li vaig trucar i vam anar a prendre un aperitiu a la xocolateria del poble. Ell va parlar més de les coses que li agraden i jo una mica de les meves perquè algunes vegades no em deixa ni entrar. Però el més important és que ens fem companyia l’un a l’altre». 

Participar en Sempre Acompanyats ha estat important per a la millora del seu benestar. Hi va trucar després de veure un anunci al centre cívic on anava. «M’hi vaig apuntar i des d’aleshores em va canviar bastant la vida», valora el Josep. Per a ell ha estat una experiència «fabulosa» que l’ha portat a «parlar amb moltíssimes persones». Creu que el programa és el que el seu nom indica: «És això, estar sempre acompanyats, aquesta és la paraula». Li ha suposat passar «d’estar sol, entre avorrit, trist i una mica deprimit, sense ganes de fer res, a estar alegre, content i tenir una mica de ganes de viure millor». 

La soledat és una realitat que afecta tres milions de persones grans a Espanya, però que, com aquestes quatre històries, amb l’acompanyament adequat es pot mitigar.