Els colors de la soledat en la gent gran

La Gloria, la Rosa, la Joaquina, la Mirentxu i la Mertxe tenen entre 75 i 90 anys i són veïnes de Pamplona. Totes tenen una cosa en comú: per una circumstància o per una altra, se sentien soles. Gràcies al projecte Sempre Acompanyats de la Fundació ”la Caixa”, en col·laboració amb la Fundación Caja Navarra i l’Ajuntament de Pamplona, i mitjançant la gestió de la Fundación Pauma, van trobar en la gimnàstica i altres esdeveniments socials una manera de conèixer gent i començar a veure la soledat d’un altre color.

Les protagonistes d’aquesta història coincideixen a afirmar que el projecte Sempre Acompanyats del Programa de Gent Gran, que acompanya persones grans que se senten soles a causa de l’edat o de situacions personals difícils, va representar un abans i un després en la seva vida. A Gloria Fortún Abete, que cuida el seu marit, li van cridar l’atenció les classes de gimnàstica que oferien, adequades als seus 75 anys. «No em volia estirar a terra ni fer circuits i, quan algú em va explicar que feien gimnàstica en cadires, hi vaig anar per informar-me’n i vaig descobrir tot el programa. Va ser un autèntica troballa. En poc temps no tan sols m’havia apuntat a la gimnàstica, sinó també als cursos dels dilluns i a les classes de balls.» La Gloria destaca la cura i la calidesa de tots els espais, però sobretot el fet d’haver conegut les seves companyes.

Segons explica Mirentxu Araiz Zugasti, coordinadora de Pauma, aquest programa iniciat el 2020 ha permès atendre més de 100 persones dels barris pamplonesos de San Juan, Iturrama i Txantrea. Encara que l’oficina principal és al centre Convive Oskia, cada barri disposa d’espais propis, cosa que garanteix una atenció personalitzada dins de la comunitat de referència. També es busquen llocs exteriors, com el parc Yamaguchi o l’alberg d’Astiz, gestionat per la Fundación Pauma, per diversificar les activitats. «Gràcies al programa», diu la Mirentxu, «moltes persones grans han deixat de banda els estereotips sobre l’edat i han trobat nous horitzons en la seva vida, i també relacions significatives».

Aquest és el cas de Rosa Torres Lana, de 79 anys, que s’emociona quan parla del seu marit, que va morir fa poc. «Quan arribes a casa i gires la clau, notes que no hi ha ningú. El meu marit sempre era a l’ordinador i, quan arribava, li deia: “Javier, ja soc aquí”. Ara no puc parlar amb ningú i això és força dur.» Contenint les llàgrimes, la Rosa explica que Sempre Acompanyats ha suposat un abans i un després en el seu procés de dol i que ara enfronta la vida amb més il·lusió.

En això també coincideix Joaquina Iturralde Irigoyen, que amb més de 90 anys es va sentir molt sola arran de la pandèmia i aleshores va descobrir aquest programa amb l’ajuda de la seva filla. «Quan estàs sola tens tendència a pensar en coses tristes i, en canvi, en companyia d’altres persones sents que rejoveneixes.» La Gloria coincideix en aquest sentiment d’il·lusió renovada. És conscient de la necessitat de prevenir la soledat perquè en qualsevol moment la vida pot fer un tomb i et pots trobar sola. Gràcies a Sempre Acompanyats, ha entrat en contacte amb altres persones i ha obert el seu món a noves experiències. «Establir vincles amb altres persones, com fem en aquest programa, ens permet guanyar en autoestima i veiem el món que ens envolta d’una manera més optimista.» Tant és així que, encara que totes són conscients que la lluita contra la soledat va començar amb una decisió interna, la voluntat d’estar bé elles mateixes, ara aquestes trobades han esdevingut essencials en la seva vida diària. Mertxe Garralda Labiano, de 84 anys, destaca la importància d’establir relacions significatives. «Quan no hi ha activitats programades, quedem amb les companyes. Hem fet pinya i ens agrada explicar-nos la vida.»

Un altre aspecte fonamental de Sempre Acompanyats és que la soledat no es concep com un sentiment negatiu en si mateix, sinó que, depenent de la situació de cada persona, es viu d’una manera o d’una altra. I n’és la prova la resposta que donen les usuàries quan els pregunten de quin color és la seva soledat. Totes coincideixen a dir que, en els moments més difícils i delicats associaven la soledat a colors tristos, com el gris cendra de les tardes que s’allargaven. Ara que han construït relacions significatives al seu entorn, totes la veuen amb tons molt més optimistes. Per a la Mertxe, per exemple, és de color blau, el seu favorit, i per a la Rosa, «verd esperança».

La història de la Gloria, la Rosa, la Joaquina, la Mirentxu i la Mertxe forma part del projecte documental Vides contades, 14 històries de superació en què es dona veu a persones en risc d’exclusió que comparteixen aprenentatges amb la finalitat de sensibilitzar la ciutadania.