La nova longevitat: un canvi profund, inevitable i ignorat

Un percentatge elevat dels nadons que neixen actualment viuran fins als 100 anys. Segons dades del Pew Research Center, el 2050 hi haurà 3,7 milions de persones centenàries al món. Aquesta longevitat estesa tindrà necessàriament implicacions profundes en molts aspectes de la nostra societat, especialment en el camp de la salut i les cures, cosa que constitueix un gran desafiament al qual, segons els experts, la majoria de països no presten l’atenció que exigeix l’assumpte.

L’esperança de vida a Espanya ha experimentat un gran augment els últims anys. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 2022 la de les dones espanyoles va arribar als 85,74 anys, i la dels homes, als 80,36. Això crida especialment l’atenció si ho comparem amb les xifres del passat: l’any 2000, aquests valors se situaven en els 82,73 i els 75,9 anys respectivament; i en el ja llunyà 1960, en els 71,66 i els 66,68 anys. A més, s’espera que aquestes xifres, comparables segons el Banc Mundial amb les dels països del nostre entorn, continuaran augmentant: el Pew Research Center apunta que el 2050 hi haurà 3,7 milions de persones amb més de 100 anys a tot el món, mentre que el 2015 n’hi havia prop de 451.000.

Tots els estaments de la societat —tant governs com entitats privades, passant pels mateixos ciutadans a títol individual— han de ser conscients d’aquest canvi i dels desafiaments i les oportunitats que comporta. Com es pot afrontar aquest augment sense precedents de l’esperança de vida de manera controlada i mantenint el benestar de totes les capes de la població?

Tradicionalment, la vellesa s’ha associat a una cosa negativa: a apartar-se de la societat, a la fragilitat, a la fi de la vida. En contraposició amb aquesta accepció, la sociòloga Irene Lebrusán proposa el terme longevitat, que ens allunya d’aquesta connotació negativa errònia, tal com va explicar al seminari «La nova longevitat», organitzat per l’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa” als Jardins de Cap Roig els dies 15 i 16 d’abril. Metges, economistes i sociòlegs van posar damunt la taula una visió multidisciplinària d’aquest assumpte no per buscar respostes, sinó per trobar les preguntes adequades que ens ajudin a comprendre aquesta transició cap a la longevitat en camps com la salut i les cures, l’economia, el treball, l’educació, la identitat o les noves relacions socials.

George Leeson, professor associat a l’Institut d’Envelliment de la Població de la Universitat d’Oxford i professor visitant de Demografia a la Universitat de Guanajuato-León (Mèxic), va destacar diverses dades relatives a l’increment de la població, com per exemple que un terç dels nadons que neixen avui dia al Regne Unit viuran fins als 100 anys. Per a Leeson, el segle XXI serà, sens dubte, el segle dels centenaris. Malgrat això, el professor va mostrar la seva preocupació perquè els governs són bastant lents a l’hora d’adaptar-se a aquests canvis i a les implicacions que comporten.

La professora Adelina Comas, economista i investigadora de la London School of Economics and Political Science, i directora de l’Observatori Global de Cures de Llarga Durada (GOLTC), va afegir que els anys vinents la demanda de serveis de cures augmentarà considerablement. «El repte principal és que a gairebé tots els països del món encara no ens hem fet a la idea que això està passant i de les conseqüències que té. Els que estan dissenyant polítiques adequades són l’excepció», va remarcar.

Entre els països modèlics, Comas va assenyalar el Japó, que d’altra banda és el país amb més esperança de vida, amb 87,57 anys per a les dones i 81,47 anys per als homes. «Al Japó, la pandèmia no va causar tant de dany a les residències perquè allà s’havia invertit molt en cures els últims anys, amb un nou disseny de residències molt diferent de l’espanyol», va afirmar.

El disseny japonès, que s’assembla al de països com Dinamarca, consisteix que, en lloc de viure en comunitat, a les residències cada persona s’allotja al seu propi apartament, que sol disposar d’una petita sala, habitació, cuina, bany propi i fins i tot accés a l’exterior. «Són com petits habitatges particulars amb accés a zones comunes i molt intensives en serveis», va explicar. «Com que vivien així, quan va arribar la COVID-19 va ser més fàcil establir les separacions necessàries.»

La pandèmia va suposar un punt d’inflexió en les cures de la gent gran. «Hi haurà més pandèmies», va assenyalar l’experta, «i per fer-hi front haurem de pensar en formes més humanes i eficients d’aplicar les mesures necessàries a les residències tenint en compte el que vam fer malament en el passat». En primer lloc, segons Comas, hauríem d’implementar una bona infraestructura comunitària de serveis per ajudar les persones grans que ho necessitin. Així, molta gent que avui viu en residències podria continuar vivint al seu propi domicili. «Seria fins i tot més econòmic», va afirmar. «D’altra banda», va continuar, «moltes de les residències que tenim estan antiquades, no són llocs per viure-hi a llarg termini». La directora de l’Observatori Global de Cures de Llarga Durada advoca decididament per imitar els dissenys de països com el Japó, que a més garanteixen el dret a la vida familiar.

Segons Comas, per aconseguir tot això és clau el paper del sector públic, ja que les experiències més reeixides en el món de la prestació de serveis a les persones grans són de capital públic. No obstant això, en opinió de l’experta, el sistema públic ha de recordar que té la potestat de regular el sector privat per garantir que les persones rebin serveis amb un grau de qualitat òptim. «Crec que és important pensar, per exemple, en contractes que especifiquin molt clarament els nivells de qualitat i les ràtios de personal que s’esperen per després establir un preu consistent amb el que es necessita», va subratllar.

L’economista sosté que un bon servei requereix inversió. És impossible obtenir un bon servei de cap altra manera, tot i que segons Comas no s’han de llançar missatges catastrofistes respecte d’aquest augment necessari de la inversió, com s’ha fet en el passat parlant de «tsunami demogràfic». «No veig que hagi de suposar una gran crisi passar d’una despesa de l’1 % del PIB a un del 3 %. Als països que gasten més no els crea cap problema econòmic», va afirmar. Segons l’experta, potser simplement cal donar una visió més positiva del que són les cures i del que es pot aconseguir amb una bona inversió. «A molts ens fa por la idea que necessitarem que algú s’ocupi de nosaltres en el futur i crec que per això no hi volem pensar», va argumentar. «D’altra banda, en l’àmbit polític no és una despesa "sexy" i els polítics no estan tan interessats en les cures com, per exemple, en les pensions.»

La ciència també pot treballar perquè les persones arribem a edats avançades amb una salut millor. Mercè Balcells-Camps, ponent també del seminari organitzat per l’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa”, és investigadora principal de l’Escola d’Enginyeria de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) i professora titular al Departament de Bioenginyeria de l’Institut Químic de Sarrià (IQS), a més de treballar en enginyeria de teixits, una disciplina científica encara molt jove que consisteix a desenvolupar òrgans i teixits artificials utilitzant materials biodegradables i cèl·lules humanes.

«Treballar amb cèl·lules ens pot ajudar a entendre els problemes de salut de la gent gran per donar-los una solució o fins i tot, si prenguéssim mostres personalitzades d’un ésser humà, per crear “recanvis” per als seus teixits o òrgans», va explicar l’experta. Balcells va assegurar que en el futur serà possible no solament calcular les possibilitats que una persona pugui desenvolupar la malaltia d’Alzheimer a partir d’una mostra de les seves cèl·lules, sinó també saber quin tipus de fàrmacs o tractaments podrem aplicar de manera personalitzada per frenar l’avanç de la malaltia o fins i tot curar-la.

«L’enginyeria de teixits és una eina molt potent per guanyar la batalla a la malaltia i a l’envelliment», va afirmar. «Contribuirem a millorar la mobilitat de la gent gran mitjançant la creació d’ossos, genolls o malucs, a més del seu sistema circulatori i, és clar, el cervell.»

«Sky is the limit» (‘el cel és el límit’), va afirmar la doctora en relació amb l’enginyeria de teixits. «Imagina una persona amb centenars d’anys, però que té el cor d’una persona jove, el cap clar i productiu... És ciència-ficció, però som aquí. Quan entenem la malaltia, és possible revertir-la».

Pel que fa als terminis, la professora es va mostrar reticent a donar una data. «Els processos científics són llargs i requereixen multitud de proves. De tota manera, és clar que primer tindrem teixits més fàcils, com ara pell artificial o vàlvules per al cor, cosa que realment ja està disponible avui dia. Ens costarà molt més produir un pàncrees o un cervell. Una altra cosa seran els debats ètics, perquè que puguem fer alguna cosa no vol dir que ho hàgim de fer. També hi haurà, òbviament, un tema de costos.»