Comunitat i escolta per lluitar contra la soledat no desitjada

Pablo Alonso vivia a Barcelona i pensava jubilar-se, amb la seva dona, per gaudir els anys següents d’una bona pensió conjunta. Els hiverns els passarien a Mallorca. Els estius viatjarien. Sortirien a ballar. Amb el pis pagat i les filles independitzades, el futur semblava diàfan. Però la vida no sempre va com t’imagines: el matrimoni es va acabar separant i els plans del Pablo es van enfonsar. Com tornaria a començar de zero, a aquesta edat i sol? Ho va aconseguir gràcies al programa Sempre Acompanyats de la Fundació ”la Caixa”, que col·labora amb diferents entitats i l’Administració local per donar resposta al repte de la soledat no desitjada que actualment pateixen silenciosament prop de tres milions de persones grans al nostre país.

Després de passar un parell d’anys deambulant per cases d’amics, el Pablo va decidir buscar un habitatge propi, d’acord amb la seva nova situació de jubilat separat. I el va trobar a Tortosa, un lloc on mai no havia pensat que aniria a viure. «Allà va ser on vaig veure que el meu futur no seria el que pensava i vaig tocar fons, un fons profund del qual vaig arribar a creure que no sortiria», confessa. «De cop i volta ja no vivia a la platja ni tenia una vida apassionada i dinàmica. Havia perdut el mes estatus, la meva família i amics, i no coneixia a ningú. Ho vaig viure com un desterrament», recorda. I van començar els pitjors símptomes: «Pel que fa al físic, vaig baixar 20 graons, em vaig abandonar, no m’arreglava. Casa meva era un corral. I anímicament estava enfonsat, amb pensaments en bucle i l’autoestima per terra. Jo, amb tres carreres i contactes! No sortia de casa. Jo mateix m’invisibilitzava», reconeix. Afortunadament, un dia el Pablo va decidir sortir i buscar ajuda.

Va topar amb unes assistents socials a Tortosa i els va parlar de la seva soledat. Elles el van fer anar a la Creu Roja i allà el van inscriure a Sempre Acompanyats, de la Fundació ”la Caixa”, un programa nascut el 2014 per millorar la qualitat de vida de la gent gran connectant-les amb el seu entorn i acompanyant-les cap a una vida plena i amb propòsit, amb molt per aportar encara a la societat.

«Quan el Pablo va arribar al programa no coneixia a ningú i havia de generar arrels i un nou projecte, començar a cobrir altres expectatives», explica Elizabeth Poy, la tècnica social que el va atendre. Com en tots els casos, després d’un primer contacte i un diagnòstic del tipus de soledat que presentava —que pot ser familiar, social, física (per manca d’autonomia) o existencial («Què faré amb la meva vida?»)—, van començar a traçar conjuntament un pla de treball individualitzat, tenint en compte les seves capacitats, possibilitats i gustos personals. «En el seu cas vam intentar que dugués a terme treball intern contra la soledat existencial. Es va crear un clima de molta confiança i hem anat avançant molt. S’ha anat empoderant i assumint aquest compromís, que l’ha ajudat a sortir endavant», assegura la tècnica de la Creu Roja.

El Pablo recorda molt bé quin va ser el pas següent cap a la seva nova vida: «Em van posar en un programa sobre l’ús de mòbils i jo, que faig anar el mòbil sense cap problema, vaig pensar que podia ajudar altres persones amb menys coneixements i vaig acceptar». Això li va fer veure el seu potencial i es va sentir afortunat de poder ajudar, tot i que això només va ser el començament. «Afrontar la soledat a partir dels 60 és molt més profund que enviar-los a fer activitats», aclareix Luz Morín, experta en intervenció comunitària i desenvolupament local, i assessora del programa de la Fundació ”la Caixa”. «Es tracta, en primer lloc, de ser capaç de reconèixer el teu sentiment de soledat i buscar ajuda, i en segon lloc, de pensar què pots fer tu per la teva comunitat».

I és que, segons Morín, les xarxes comunitàries i el sentiment de pertinença són claus per sortir de la foscor. «La soledat no és un problema només de la persona. Ens afecta a tots. La solució és col·lectiva i compartida. Tots —administracions, professionals, ciutadania…— som part de la solució. Perquè la soledat s’enfronta en el veïnatge, en el cercle directe, en les entitats i associacions, amb recursos», assegura. D’altra banda, Javier Yanguas, director científic de Sempre Acompanyats, comparteix aquesta visió: «La soledat és una qüestió de salut pública en un doble sentit: provoca malalties i les malalties, que ens vulnerabilitzen, provoquen soledat». I per això és tan important visibilitzar-la en la comunitat amb accions com «La soledat no es veu, se sent», campanya de sensibilització basada a aconseguir que la ciutadania senti el que percep una persona gran que se sent sola.

A més, segons els experts, és urgent que desterrem una idea: que els més grans de 60 anys tenen un paper residual en la societat. «La vellesa no és només necessitat. També és una etapa de possibilitats plena d’aprenentatge i desenvolupament, tant individual com comunitari, i aquesta és la idea que impulsem en el programa», reivindica Morín. «Cal abandonar models de treball passats, basats en el “fer” (activitats), i anar cap al “desitjar” (què m’agradaria?). Han de ser còmplices del bé comú. I, si pot ser, en trobades intergeneracionals, que sempre han demostrat que funcionen molt bé».

El Pablo es va continuar implicant, seguint al peu de la lletra el pla traçat per les professionals que l’atenien, i van començar els canvis: «Em vaig tornar a arreglar, vaig començar a cuinar, sortia a fer volts per l’Ebre i tenia llargues xerrades amb mi mateix sobre què havia fet malament, què faria ara… I també vaig començar a comprar a les petites botigues del barri i a saludar els veïns». Aquest saludar és, per a Luz Morín, un gran element de canvi: «Només un “Hola, bon dia, com va?”, ja és un “Et reconec, sé que hi ets i que formes part del nostre barri”». Elizabeth Poy ho corrobora: «Tots, comerciants, veïns…, podem ajudar aquestes persones en situació de soledat. Un “Com estàs”, tot i que pot semblar molt poca cosa, els pot canviar la vida».

A les passejades del riu del Pablo s’hi van sumar les lectures a la biblioteca, les classes de francès i el dinar al mercat, mentre seguien les visites i les trucades de seguiment del programa. «Jo tenia clar que, d’aquesta, només me’n podia sortir jo mateix; per això no vaig rebutjar cap proposta. En aquest moment estic molt orgullós del programa que fem els divendres, Viure en positiu, amb una terapeuta, perquè allà es genera un debat que ens ajuda a tots amb els nostres diversos problemes. Estic molt agraït», explica l’usuari de Sempre Acompanyats.

«La gent ha de saber que la soledat, que és subjectiva i es pot sentir encara que tinguis molta gent al voltant, pot arribar a qualsevol. Un accident, la viudetat, el divorci, la pèrdua d’un negoci… En un tres i no res et trobes sol i ningú no et prepara per a això», adverteix el Pablo. Javier Yanguas també apunta, en aquest sentit, que la soledat afecta persones de totes les edats, gèneres i estils de vida. Hi ha poques coses més inclusives, no discrimina a ningú». Tot i que cal dir que hi ha un col·lectiu sensible que en el programa es té molt en consideració: les persones cuidadores. «Són persones grans que, després de molts anys d’estar cuidant, cosa que els ha dut a perdre gairebé tota la seva xarxa, ara perden la persona que cuidaven. Aquesta soledat pot ser molt profunda i la treballem molt, contactem amb entitats, associacions, col·lectius, recursos de l’Administració…», explica Morín. I és que el programa de la Fundació ”la Caixa” porta a terme un encomiable treball previ sobre el territori en el qual actua, de manera que genera sinergies amb associacions veïnals i de gent gran, serveis socials i sanitaris, i entitats que treballen en casos similars, entre d’altres, per ajudar sumant recursos, «sempre molt braç a braç amb l’Ajuntament».

«Aquest estiu ha estat molt millor que l’anterior i el que ve és probable que vagi a la Riviera Maya», planeja el Pablo. «Ara tinc molta més empatia, observo si les persones necessiten ajuda. Em conec millor i estic encantat de tenir-me com a amic i com a soci», bromeja. En el programa, l’Elizabeth i la resta de professionals estan també contents: «El Pablo és un exemple de com, quan una persona aprofita les seves possibilitats, pot sortir d’aquest sentiment de soledat».