Discriminació en l’esport: les regles no escrites del joc

Tot esport és una cursa de fons, però no tots els jugadors són al mateix lloc de sortida. Alguns han d’esquivar obstacles que no apareixen en el reglament i que condicionen la competició: el gènere, el color de la pell, l’orientació sexual. Amb l’objectiu de reflexionar sobre aquestes qüestions i fomentar un canvi real, el cicle de conferències «El potencial de l’esport com a eina d’inclusió social» ha reunit al Palau Macaya de la Fundació ”la Caixa”, Centre Internacional de Ciències Humanes i Socials emparat per la UNESCO, algunes veus clau en la lluita per un esport més inclusiu.   

Ana Cristina Maye, actual coordinadora general de la Federació de Futbol de Guinea Equatorial i FIFA Guardian, va descobrir al cap de pocs anys de començar a jugar a futbol que ella i les seves amigues s’enfrontaven a un adversari invisible al camp: la discriminació pel fet de ser dones. 

En els primers partits al pati de l’escola a Guinea Equatorial, en dies tan plujosos que amb prou feines es podia distingir «si la pilota era blanca o marró pel fang», jugaven junts nenes i nens al mateix equip. Però aviat aquest record va quedar enfosquit per l’ombra de l’exclusió. «Una vegada vam caminar 32 quilòmetres per enfrontar-nos a un equip d’una altra ciutat. Ens van separar perquè deien que els nois havien de competir en lligues més professionalitzades», explica. Va ser un punt d’inflexió. «Em vaig enfadar tant que vaig dir: “No tornaré a tocar cap pilota”». I no ho va fer. 

Va decidir que, si no podia ser al camp, trobaria una altra manera de formar part del futbol. Aquell xoc de realitat la va portar, anys després de penjar les botes, a convertir-se en la primera dona a ocupar un càrrec de comandament en una selecció masculina de futbol A a l’Àfrica. «Va ser un revulsiu, la meva manera de reconciliar-me amb l’esport», confessa. 

El marcador de la discriminació

Sobre el paper, el dret a la igualtat en l’esport està reconegut. A la Carta Internacional de l’Educació Física, l’Activitat Física i l’Esport, la UNESCO hi afirma que «la igualtat d’oportunitats per participar i involucrar-se en tots els nivells de supervisió i adopció de decisions en matèria d’educació física, activitat física i esport, sigui amb finalitats de recreació, promoció de la salut o alt rendiment, és un dret de totes les nenes i totes les dones que ha de ser respectat activament». 

Malgrat això, la paritat és ben lluny de ser una realitat. Segons un informe recent de la mateixa UNESCO, el 49 % de les noies abandonen l’esport durant l’adolescència, una taxa 6 vegades més gran que la dels nois; i el 21 % de les esportistes declaren que han patit almenys una forma d’abús sexual durant la seva infància, el doble que els seus homòlegs masculins. 

El masclisme també es viu a les grades. El 42 % de les més de 1.500 aficionades enquestades per l’organització benèfica britànica Kick It Out van afirmar que havien rebut microagressions durant algun partit de futbol aquesta tardor. Des de ser qüestionades pel seu coneixement de les regles del joc només pel fet de ser dones, fins a rebre comentaris condescendents o adulacions no sol·licitades, l’experiència de moltes seguidores continua marcada per una exclusió subtil, però persistent. 

On és el teu cap?  

Però si hi ha un lloc on la presència femenina continua sent una excepció és als despatxos. Un estudi de l’Associació de l’Esport Espanyol[m1] (ADESP) del 2022 revelava que a Espanya només el 3 % de les presidències de federacions esportives nacionals estaven ocupades per dones i amb prou feines un 7 % de les autonòmiques tenien una dona al capdavant. 

«Revertir la inèrcia masculina és molt complicat», defensa Alejandra Domínguez, directora del Women’s Sports Institute, en una xerrada sobre l’impacte ètic i social de l’esport celebrada al Palau Macaya de la Fundació ”la Caixa”. «Cal valorar en la justa mesura les dones que són en el món de la gestió i la direcció esportiva perquè tenen un mèrit extraordinari».

Des que va assumir la coordinació general de la Federació de Futbol de Guinea Equatorial no han estat poques les mirades que han perseguit Ana Cristina Maye. «No sé identificar quan estic patint masclisme, racisme o classisme. Visc en una interseccionalitat constant», assegura. «Arriba un moment en què la crosta es fa tan dura que ja no fa mal». 

Maye ha viscut més d’una vegada com és ignorada l’autoritat que ostenta. «On és el teu cap?», li han preguntat innumerables vegades. «La cap soc jo», respon sempre amb la mateixa calma. Fins i tot hi va haver un dia en què van assumir que l’encarregat de material esportiu que l’acompanyava tenia l’última paraula abans que ella. 

 Lidiar amb la síndrome de l’impostor  

Situacions com aquesta no són anecdòtiques. Per a moltes dones que són en el món de l’esport, ocupar un lloc de lideratge significa conviure amb la sensació que han de demostrar la seva vàlua una vegada i una altra, una pressió constant que sovint es tradueix en el que es coneix com la síndrome de l’impostor. «Sembla que el nostre territori negociat és el domèstic. Així que has de combatre la culpa perquè ets en un lloc o en un altre i és molt difícil estar a l’altura en tots dos», admet Alejandra Domínguez. 

La sensació de no estar mai prou preparades no és només una qüestió de falta de capacitat, sinó d’un sistema hipermasculinitzat que les posa a prova diàriament. «Ens diuen que no valem per a això, de manera que, si m’equivoco, no me n’ensenyaran, m’eliminaran», reflexiona Maye. «No volem ocupar llocs per cortesia ni per complir quotes. Ens els mereixem, estem qualificades. Per què els nostres currículums no arriben als despatxos?». 

 La reeducació, clau  

Per reescriure les regles del joc primer cal identificar les que, sigil·losament, perpetuen la discriminació. Ana Cristina Maye aposta per la reeducació com a solució: «No podem comparar un partit masculí amb un de femení. És un esport completament diferent». Des del seu punt de vista, el canvi real es pot desbloquejar únicament en una aliança entre homes i dones. «Si ens unim, construirem un món més equitatiu per a les noves generacions», creu. 

Denunciar també és fonamental. Des del 2019, l’organització Kick It Out, que ja fa més de 30 anys que treballa amb futbolistes, clubs i aficionats per erradicar la discriminació al futbol anglès, ha rebut 3.874 denúncies d’abús discriminatori en l’esport. El 42 % van ser per racisme; el 15 %, per orientació sexual; el 10 %, per religió, i el 6 %, per gènere. «Demanem a les persones que denunciïn qualsevol tipus de discriminació, tant si són en un estadi com si estan veient jugar el seu fill al parc», afirma Hollie Varney, directora d’operacions.

Però amb la denúncia no n’hi ha prou: la pedagogia és clau per prevenir aquestes situacions. Per això, Kick It Out ha posat en marxa programes educatius dirigits a futbolistes d’acadèmies, entrenadors i directius. Més de 5.000 jugadors en formació han rebut entrenament sobre inclusió en les dues últimes temporades. «De vegades hi ha falta de comprensió», observa Varney. 

Quan competir significa pertànyer

A més de ser una poderosa eina per acostar-nos a l’anhelada igualtat, l’esport obre també una àmplia finestra a la diversitat, la inclusió i la integració. «Per a mi ha estat una salvació», diu Paola Manjón, jugadora de bàsquet i guanyadora d’una medalla d’or amb la selecció espanyola als Special Olympics World Games del 2023. «És la meva zona de confort, on no haig d’aparentar per ser acceptada». 

La seva trajectòria és el reflex d’una lluita constant contra estereotips i barreres invisibles. Crítica amb la manca de referents amb discapacitat intel·lectual al terreny de joc, per a Manjón el suport incondicional de la seva mare va ser indispensable a mesura que construïa la seva prometedora carrera esportiva: «Sempre ha estat el meu impuls». No obstant això, no va trigar a enfrontar-se a la frustració. «Quan descobreixes el teu límit pots començar a aspirar més alt i buscar una via alternativa per acostar-t’hi dins de les teves limitacions», aquest és el consell que vol transmetre a les nenes que comparteixin el seu mateix somni. 

Ara les nenes volen ser l’Alexia  

Que l’esport està avançant a passos de gegant cap a un futur més inclusiu i amb això també les aspiracions de les noves generacions és un fet. «Abans, les nenes volien ser el Messi o el Neymar. Ara volen ser l’Alexia, la Salma, l’Aitana», assenyala, emocionada, Maye. L’emergència d’ídols femenins al camp ha estat un fenomen social i cultural que ha enderrocat barreres i ha inspirat les més joves a imaginar-se al capdamunt de la competició, a sentir-se part d’un espai que històricament els va ser aliè: «Carmen Valero, Kathrine Switzer, Ana Carmona: totes van ser dones en l’esport, però els va faltar la veu. Ara ens posen nom i rostre», reivindica. 

Tot i així, l’horitzó dista molt de ser a prop. «Quan deixi de ser notícia que una dona arbitra un partit [fent referència a Stéphanie Frappart], em començaré a relaxar de nou», conclou Maye.