Voluntaris amb discapacitat acompanyen persones grans en una residència d’Àvila

Cada 15 dies, l’Adrián i el Daniel, dos joves amb discapacitat intel·lectual, van com a voluntaris a una residència d’Àvila per passar-hi la tarda amb la Luisa i el Luciano, dues persones grans, solteres i sense família propera. Ho fan gràcies a l’acompanyament de Respirávila i al seu programa «Jo també faig voluntariat», seleccionat a la Convocatòria de Projectes Socials Castella i Lleó 2024 de la Fundació ”la Caixa”. Coincidint amb el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, la seva història ens convida a canviar la mirada: passar de veure las persones amb discapacitat com a simples receptores d’ajuda a reconèixer-les com a ciutadans amb ple dret i capacitat d’assistir altres persones.

A l’Adrián li encanta com juguen els futbolistes Jude Bellingham i Kylian Mbappé. «Soc del Reial Madrid, però costa molts diners anar al camp», confessa. Té 24 anys i viu amb els seus pares. El Daniel té la mateixa edat, però ell prefereix el rugbi i les passejades per la ciutat emmurallada. Se la coneix pam a pam. A la Luisa, que d’aquí poc farà 70 anys, li agrada més el dominó i seure en una terrassa a prendre alguna cosa. I el nonagenari Luciano, que va ser taxista i home de camp, segueix fidel als toros i al Reial Àvila Club de Futbol.

Els quatre es troben un dimecres de cada dos al mateix punt, la residència de gent gran de la capital avilesa, dependent de la Junta de Castella i Lleó. Adrián Casado i Daniel García treballen com a voluntaris i la seva tasca consisteix a acompanyar la Luisa i el Luciano. I també fer que passin una bona estona.

Fins aquí és una història que es repeteix a molts pobles i ciutats. El que la distingeix de les altres és que l’Adrián i el Daniel són persones amb discapacitat intel·lectual que han decidit dedicar part del seu temps a millorar el benestar de la Luisa i el Luciano: que la soledat no sigui qui mana en el seu dia a dia.

«Sempre veiem les persones amb discapacitat intel·lectual com a receptores d’ajuda i no com a persones que poden ajudar. Per això, el més important d’aquest projecte és el canvi de mirada. Aquest canvi es dona en les famílies dels voluntaris, en la comunitat i en ells mateixos. Com a voluntaris milloren l’autoestima, fan alguna cosa valuosa, se senten útils i estableixen relacions amb un grup de pertinença. I a les famílies veuen els seus fills més capaços, més responsables, més autònoms», explica Elena Unquiles Cobos, coordinadora d’oci inclusiu a Respirávila, associació sense ànim de lucre que proporciona moments de respir i descans a les famílies, i impulsora el 2024 de la iniciativa «Jo també faig voluntariat».

Aquest projecte compta amb la col·laboració de les Convocatòries de Projectes Socials de la Fundació ”la Caixa”, que des que es van iniciar el 1999 han impulsat més de 23.500 projectes a tot el país amb els quals han arribat a més de 10 milions de persones destinatàries.

El projecte és actiu fa tres anys i el formen 16 voluntaris, a més de l’equip tècnic de l’associació i 5 assistents personals que atenen les necessitats individuals dels voluntaris i els ajuden a fer una tasca que promou la seva autonomia i potencia les seves capacitats. 

Amb el lema «Totes les persones tenim alguna cosa valuosa per aportar», els voluntaris, amb edats d’entre 18 i 40 anys, no tan sols acompanyen persones grans que pateixen situacions de soledat, sinó que també fan el seu voluntariat en protectores d’animals, bancs d’aliments, curses benèfiques, mercats solidaris i entitats esportives.

«Ells s’hi apunten, fem una entrevista d’acollida per veure els interessos, la disponibilitat i les motivacions que tenen. I després, ells escullen l’activitat. Ha sortit tan bé que tenim llista d’espera«, assegura l’Elena.

Contra la soledat i perquè tots som valuosos

La Luisa està a punt de sortir de la seva habitació. És soltera, va amb cadira de rodes, té deteriorament cognitiu i els pocs familiars que té viuen lluny. Porta les ungles acabades de pintar i només veure l’Adrián li fa un gest d’afecte. L’Adrián està impacient, en veure-la l’agafa de la mà i li planta uns quants petons i abraçades.

«La Luisa és una senyora gran que té problemes per moure’s i sortir de la residència. Acostumo a posar-li la caçadora, després li pinto els llavis i ens n’anem a fer un passeig, a comprar loteria i a prendre alguna cosa. A ella li agrada prendre una cerveseta, a mi un refresc de cola sense sucre i a la Yolanda un refresc normal», comenta l’Adrián sense deixar-la anar.

Yolanda Susan és l’assistenta que acompanya l’Adrián en el voluntariat. És la que els coneix millor, a tots dos. La seva funció és donar suport a l’Adrián durant les dues hores de voluntariat amb la Luisa, aconseguir que tots dos se sentin còmodes. «L’Adrián és un noi molt atent, està pendent del que necessita la Luisa i ha après a manejar molt bé la cadira de rodes. És el rei pujant i baixant vorades!».

Avui fa fred a Àvila, i per això van a la cafeteria de la residència. L’Adrián treu de la màquina expenedora unes llaminadures, unes galetes de xocolata, una llauna de refresc i un ampolleta d’aigua, i comencen a jugar al dòmino. No treu l’ull de sobre a la Luisa i ella l’hi retorna amb mirades de complicitat. Pràcticament no parla.

«La funció dels assistents com la Yolanda és fonamental. El programa no hauria tingut tant d’èxit sense la seva intermediació entre el voluntariat i l’entitat. Sostenen i donen suport. En el cas de l’Adrián i el Daniel fan una tasca més d’acompanyament, però hi ha persones, per exemple, que tenen una discapacitat visual i que quan fan voluntariat necessiten més ajuda dels assistents», explica l’Elena.

Per a l’Adrián, la tria d’atendre gent gran a la residència per al seu voluntariat va ser fàcil. Està acostumat a passar bones estones amb les seves àvies. Cada cap de setmana es desplaça fins a Villoslada de la Trinidad, a 45 minuts amb cotxe d’Àvila, per veure-les. Les ajuda a l’hort i passeja amb elles, com ho fa també amb la Luisa a la residència.

Benestar per a les dues parts

«El benefici és mutu, els voluntaris combaten la soledat de la gent gran perquè el dia que van a la residència és una tarda diferent dins de les seves rutines. Però la soledat no afecta només la gent gran, hi ha moltes persones amb discapacitat intel·lectual per a les quals aquestes activitats són també el millor antídot contra la seva pròpia soledat. Hi ha la família i l’entorn de les entitats socials, però fora d’això no tenen xarxes d’amistat. Els costa participar socialment, desconeixen quins recursos existeixen, no saben com accedir-hi i aquest voluntariat els dona altres oportunitats», comenta l’Elena.

Pel passadís venen el Daniel i el Luciano, un senyor també solter, de 90 anys. «El Daniel és un noi molt maco. Ve per aquí i sortim junts, i m’explica moltes coses. L’altre dia vam estar al camp de futbol veient el Reial Àvila contra el Numància. Feia un fred…!», explica el Luciano. Tots dos expliquen que s’ho van passar molt bé, tot i que no es posen d’acord en el resultat. Al final va ser un empat a zero.

El Daniel treballa de dilluns a dissabte en un conegut supermercat d’Àvila i els caps de setmana en una empresa de jardineria. És un noi decidit: «El programa de voluntariat m’ha servit per desconnectar de la feina i tenir altres amics». Com passa amb la Luisa i l’Adrián, avui no és un dia per sortir al carrer, així que acompanya el Luciano a la sala de la televisió per veure si emeten alguna corrida de toros. I si no, jugar al parxís o a cartes.

Com va passar amb el Daniel i l’Adrián, moltes altres persones amb discapacitat intel·lectual també es plantegen fer voluntariat a través de Respirávila. «No sols volen ajudar altres persones, també desitgen més independència i que els seus pares ho entenguin», admet Elena Unquiles. Encara recorda quan l’Adrián no podia sortir sol per la ciutat. «Des de fa temps, va sol des de casa fins a la residència i ha demostrat a la seva família i a ell mateix que és capaç d’això i de molt més».