Montserrat Vilarrasa: «Vaig decidir independitzar-me per ser autònoma»

L’autonomia no és només una qüestió d’independència, sinó també d’empoderament personal i d’oportunitats. Així ho viu Montserrat Vilarrasa, que fa 12 anys va decidir fer el pas i emancipar-se amb el suport del programa «Me’n vaig a casa» de la Fundació Catalana Síndrome de Down (FCSD). Amb motiu del Dia Mundial de la Síndrome de Down, el 21 de març, parlem amb aquesta activista i defensora dels drets de les persones amb discapacitat intel·lectual.

La Montserrat és vocal a l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMPD) i membre de l’Assemblea de Drets Humans Montserrat Trueta, des d’on treballa per una Barcelona més accessible. Recentment, ha compartit la seva experiència en la jornada «Me’n vaig a casa», organitzada per l’Observatori Social i la FCSD al Palau Macaya de la Fundació ”la Caixa”, un espai de debat sobre el dret a la vida independent de les persones amb discapacitat intel·lectual.

Per què vas decidir que volies viure de manera independent?

Vaig ser jo qui va prendre’n la decisió, per poder ser autònoma quan la mare no hi sigui. D’això ja fa 12 anys. Primer vaig compartir pis amb una companya, després vaig viure sola i ara fa sis anys que visc aquí.

Com va ser el procés?

Vaig presentar la documentació i ens vam reunir amb Sergi Torrent, coordinador del servei «Me’n vaig a casa» de la Fundació Catalana Síndrome de Down. Hi vaig anar acompanyada de la meva mare. Em pensava que el procés seria llarg, però va anar molt més ràpid del que m’esperava.

Què és el que et feia més il·lusió d’iniciar aquesta etapa?

Cuinar, planxar, fer una rentadora… Sempre havia ajudat la mare amb les tasques de la llar. Ella abans tenia una botiga i no tenia gaire temps.

Com s’ho va prendre la teva família?

Al principi, la mare tenia por i angoixa perquè no sabia com serien els meus primers dies sola. Nosaltres tenim un servei de teleassistència al pis per si mai no ens trobem bé i necessitem ajuda immediata. Ara està molt tranquil·la, la visito cada cap de setmana. Sempre he sentit molt el suport de la meva mare i també del meu germà.

Com us van acollir els veïns?

Bé, tot i que no els veig gaire. Només ens trobem a l’ascensor de tant en tant.

Com és el teu dia a dia?

Em poso el despertador al mòbil quan haig de treballar, em llevo i esmorzo. No em dutxo mai al matí, sempre a la tarda, quan torno de la feina. Els dimarts i divendres vaig a treballar, i la resta de dies ve una persona de suport al pis per fer el seguiment. Algunes tardes vaig a la Fundació Catalana Síndrome de Down a fer cursos i xerrades, i els dilluns a la tarda hi vaig per escriure a la revista Èxit21.

T’agrada cuinar. Tens algun plat estrella?

Les cremes casolanes i la samfaina.

Comparteixes pis amb el Gerardo. Com és la convivència?

Molt bona. No el veig gaire, només coincidim al vespre.

Com us organitzeu?

A la porta de la nevera tenim penjada una taula amb les tasques de la llar que ha de fer cadascun durant la setmana.

Feu molta vida en comú al pis?

De tant en tant mirem el futbol i sopem junts.

Fas molta vida al barri?

No gaire, però Sarrià m’agrada. Fa poc van inaugurar-hi una biblioteca. De vegades surto a passejar pel carrer Major i, quan puc, vaig a la piscina, almenys un cop per setmana.

Quines activitats t’agrada fer en el teu temps lliure?

M’agrada anar a ballar a la discoteca amb els amics. Sovint anem a Luz de Gas el diumenge a la tarda. També fem altres sortides, com ara anar al teatre, al cinema, al museu, a la pista de bitlles…

Com equilibres la vida a casa, la feina i la vida social?

Bé, no m’atabalo mai. Soc molt organitzada. A vegades haig de frenar una mica perquè faig moltes coses.

Què significa per a tu tenir el teu propi espai i decidir com vols viure?

Em fa molt feliç.

Col·labores amb Èxit21. Ens pots explicar què és i què et va portar a escriure a la revista?

És la revista digital de la Fundació Catalana Síndrome de Down. Tenim un equip de redacció i escrivim diferents articles i entrevistes, que poden ser d’actualitat, d’esport, d’opinió… Jo soc vocal a l’IMPD i represento el col·lectiu de persones amb discapacitat intel·lectual al Consell Rector. Quan assisteixo a les reunions, n’escric un article.

Ets vocal a l’IMPD i membre de l’Assemblea de Drets Humans Montserrat Trueta. Què et va motivar a formar-ne part?

Tenim reptes de futur. A l’Institut fem reunions cada tres mesos i tinc un assistent personal que m’hi acompanya. Parlem sobre què podem fer perquè la ciutat de Barcelona sigui més accessible.

Com ha estat la teva experiència amb el programa de vida independent «Me’n vaig a casa»?

Molt bona.

Com t’han acompanyat durant el procés?

Cada dos anys canvien la persona de suport. Ara estic molt contenta amb la Míriam.

Quins suports consideres essencials per viure de manera autònoma?

Aquestes persones ens ajuden a fer la compra, a treure diners… El meu company i jo tenim un moneder comú per comprar productes de neteja i elles ens hi acompanyen.

Quin consell donaries a algú que es vol independitzar, però no sap per on començar?

Que faci el pas perquè val la pena. I a les famílies, que no tinguin por.

¿Qué le habrías dicho a tu yo del pasado cuando todavía no te habías independizado?

Que segueixi endavant, perquè serà feliç.

Com t’imagines la teva vida d’aquí a uns anys? On voldries viure?

Entre Barcelona i Montcada i Reixac.