Un equip de futbol de dones refugiades que teixeix xarxes: «És com la meva família»

L’Associació Esportiva Ramassà promou la inclusió social de dones refugiades i sol·licitants d’asil a través d’un equip de futbol que estén xarxes més enllà del camp. El projecte, impulsat per la Convocatòria de Projectes Socials Catalunya 2024 de la Fundació ”la Caixa”, té com a objectiu facilitar-los la integració en el territori.

Viktoriia Blinova és russa i fa dos anys que viu a Catalunya com a refugiada. «La meva situació al meu país no era gens bona perquè soc LGTBI+ i ara mateix a Rússia hi ha molts problemes per a les persones d’aquest col·lectiu i lleis contra nosaltres», relata.

«Ara aquí soc molt feliç», afegeix. La Viktoriia explica la seva història a les instal·lacions esportives de la Universitat de Barcelona. Hi va cada dilluns a entrenar amb un equip de futbol femení. Es tracta d’un projecte amb el qual l’Associació Esportiva Ramassà busca facilitar la integració social de dones refugiades i sol·licitants d’asil a través de la pràctica esportiva i l’activitat física.

Per a la Viktoriia, formar part de l’equip ha estat transformador. «En el primer entrenament estava molt tímida i no volia parlar amb ningú perquè no sabia ni espanyol ni català i no havia jugat mai a futbol. Però cada dia estava més i més extravertida. Ara, quan vinc a entrenar-me, em puc oblidar dels meus problemes amb els papers, la família, les notícies i tot», declara. I no té dubtes de com li ha arribat a ser d’útil: «Per a mi ha estat com una teràpia mental i física».

Les seves companyes d’equip són per a ella molt més que companyes. «Les noies del Ramassà són les meves amigues favorites aquí: una gran família amb cultures de tots els països del món», descriu la Viktoriia. Compatir temps amb persones que han viscut situacions semblants li ha aportat consol: «Parlar i passar temps amb elles em va ajudar moltíssim a veure que no estic sola aquí. Em sento molt orgullosa i agraïda de poder formar part d’aquest equip».

El projecte va arrencar el 2021. Jordi Grivé, president de l’A. E. Ramassà, explica que la iniciativa va sorgir després d’anys d’experiència en viatges solidaris i cooperació a l’Àfrica. «Feia temps que pensàvem que volíem fer alguna cosa també aquí a Catalunya», afirma. Ja participaven refugiats en l’equip masculí, derivats per entitats socials, i aleshores van decidir impulsar-ne la versió femenina.

L’objectiu és clar: «Que puguin estar tranquil·les jugant a futbol i que tinguin un suport absolut per poder desconnectar de les seves dificultats i reforçar-se en tots els aspectes: anímic, de salut…», precisa Grivé. Per aconseguir-ho, col·laboren amb entitats com ACNUR, CEAR, Fundació Apip-Acam, Creu Roja, ACATHI, Accem i Sicar.cat, que els deriven a les persones interessades.

La iniciativa, que rep l’impuls de la Fundació ”la Caixa” a través de la Convocatòria de Projectes Socials Catalunya 2024, aprofita l’esport com a «eina d’inclusió social» que serveix per «crear xarxes», explica l’entrenadora de l’equip, María Linares. «El procés migratori és molt complicat. És difícil venir a una població sense saber l’idioma i sense tenir cap xarxa. Jugar a futbol és l’excusa; el més important és crear xarxes que els facin el procés migratori més senzill», afirma. I afegeix: «No tan sols juguen i generen vincles aquí al camp, sinó que també queden fora de l’àmbit esportiu i es donen suport».

A la temporada 2024-2025, l’equip ha estat format per 35 dones d’entre 18 i 42 anys procedents de països com l’Argentina, Rússia, l’Afganistan, el Pakistan, Haití, Hondures, Nigèria, Ucraïna o el Perú. Algunes van fugir de conflictes bèl·lics; d’altres, perquè pertanyen al col·lectiu LGTBI+, per violència o per amenaces directes a la seva integritat física.

Guanyar sense fer gols

Shagufa Ebrahimi, una altra de les jugadores, té 19 anys i en fa dos que és a Barcelona. Va fugir de la guerra de l’Afganistan quan era una adolescent i va passar dos anys refugiada al Pakistan abans de demanar asil a Espanya. «Comunicant-me amb les noies i jugant a futbol he après moltíssim. M’ha ajudat a ser una persona molt més activa i energètica, i ho agraeixo molt», explica.

La Shagufa confirma que la seva relació amb les seves companyes va més enllà dels entrenaments: «No solament juguem a futbol al Ramassà: també fem activitats culturals, anem al museu juntes… Per a mi és genial tenir les amigues que tinc aquí». Per això anima altres persones en situacions semblants a apuntar-se a aquest tipus d’activitats: «Si estimen el futbol o un altre esport, que el facin i que no es rendeixin mai».

A més de l’entrenament, el projecte promou activitats culturals i lúdiques que les ajuden a sentir-se part de la societat d’acollida i formacions que els faciliten la inserció laboral. «És un col·lectiu que té moltes dificultats per trobar feina», reconeix Linares.

El president de l’associació també espera que aquesta experiència serveixi com a model: «Volem que sigui un exemple per a altres entitats que estiguin començant a explorar projectes semblants». I expressa el seu desig que l’equip creixi: «Que hi hagi més noies que s’hi vulguin incorporar, que sigui una porta oberta sempre a noves persones».

Per a Grivé, l’impacte del projecte va més enllà del que és merament esportiu: «A vegades no aconseguim marcar gols, però marxes del camp sabent que, tot i no haver marcat gols, guanyes fent equip, teixint xarxes», reflexiona.

Moltes de les participants no havien jugat mai a futbol. Linares insisteix que «és un equip per a totes» en el qual «hi ha molta comunitat». «Les noies que controlen més ajuden les que no en saben, i això fa que l’equip creixi», explica.

Tot i que per qüestions administratives no poden competir en torneigs oficials, al final de cada entrenament se celebra «un partidet» i una vegada al mes se n’organitza algun d’amistós. «Això les ajuda a generar cohesió d’equip i les motiva a continuar venint: aquesta part de competitivitat també els agrada», indica l’entrenadora.

El camp, un espai segur

Per a l’associació és important treballar amb perspectiva de gènere i això implica tenir en compte certes necessitats de les jugadores que poden condicionar la seva participació en el projecte. Per això posen a disposició de les integrants que són mares un servei de cura infantil durant els entrenaments. «Moltes vegades, les dones migrants viatgen soles amb els fills i, si no tinguéssim aquest servei, no podrien accedir als entrenaments», explica Linares.

L’objectiu principal d’aquest curs ha estat crear «aliances i un espai segur per a totes; que vinguessin i poguessin expressar el que volguessin durant els entrenaments», afirma l’entrenadora. I amb orgull reconeix que entre totes ho han aconseguit. Linares, que no continuarà la propera temporada, s’acomiada satisfeta: «Estic molt feliç que s’hagi creat aquesta família».

Ruby Cuervo, infermera colombiana, també va trobar en l’equip molt més que companyes d’esport. Va fugir del seu país i va arribar sola a Espanya. «El procés va ser molt dur per a mi i estava sola», recorda. Practicava esport pel seu compte, però quan li van oferir d’unir-se al projecte va acceptar, i no se’n penedeix gens: «En l’aspecte personal he crescut de zero a mil. M’ha permès reafirmar la meva seguretat, socialitzar i sentir-me novament com a part d’alguna cosa. Ser a l’equip Ramassà va ser la millor decisió que vaig poder prendre».

«Aquí soc part d’una família que és aquí per a tu», agraeix la Ruby. «Qualsevol cosa que necessitem, escrivim al grup i sempre hi ha algú que ens dona una solució o suport»; assegura.

Després de l’aturada de l’estiu, l’equip tornarà als entrenaments el 15 de setembre. Són dones que han viscut situacions extremes i que, gràcies al futbol, han teixit una xarxa de suport i tornaran al camp a continuar construint el seu nou present.