Estàs llegint:
Quan el càncer de l’Antonia, mare de la Rosa, no responia als tractaments, la treballadora social els va oferir ajuda psicològica. Darío, psicòleg del programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació ”la Caixa”, les va acompanyar en la fase final de la vida de l’Antonia, i després de la seva mort, en el dol de la Rosa.
La Rosa parla amb molta senzillesa de la malaltia i la mort de la seva mare, l’Antonia: «Li van descobrir el càncer poc abans de la pandèmia i es va allargar durant tres anys. Quan estava a punt d’acabar el primer tractament de quimioteràpia, van veure que hi havia metàstasi cerebral. Van intentar un segon tractament, però no va donar resultat. Al cap d’un temps ens van dir no valia la pena seguir perquè la meva mare no tindria més qualitat de vida. Va ser un moment molt difícil, com us podeu imaginar, i la treballadora ens va oferir acompanyament psicològic. Va ser aleshores que el Darío va entrar en escena».
Rosa: «Tant per a la meva mare com per a mi, la presència del Darío ha estat fonamental. Tot i que va ser un moment de molta tristesa, va aconseguir que fos una experiència bonica».
El Darío és un dels psicòlegs del programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades. En aquest programa hi ha els equips d’atenció psicosocial (EAPS), compostos per diferents professionals, entre els quals hi ha psicòlegs, que treballen amb pacients amb malalties avançades i els seus familiars. En moments tan durs i difícils és fonamental cobrir tant les necessitats físiques com les psicològiques, socials i espirituals. «Quan ens van dir que la meva mare es moriria, la part mèdica era la que menys em preocupava perquè treballo com a tècnica d’infermeria. Sabia com havia d’atendre la meva mare. Fa dotze anys, quan el meu pare va morir de càncer, va estar molt ben atès, però en aquell moment no hi havia atenció psicològica, i he pogut comprovar la diferència entre tenir-ne o no. Tant per a la meva mare com per a mi, la presència del Darío ha estat fonamental. Tot i que va ser un moment de molta tristesa, va aconseguir que fos una experiència bonica. La mare l’adorava i jo li estic molt agraïda. Ens vam poder dir adeu en pau. Tristes, però en pau.»
Darío: «En certa manera, som uns privilegiats perquè treballar la mort ens permet entendre millor la vida».
Els psicòlegs com el Darío presten els seus serveis a les persones en cures pal·liatives i a les seves famílies, tant durant els mesos previs a la mort com en el dol que la segueix. El Darío explica que és un treball difícil, però que compensa. «Treballem amb el pacient i la seva família per reduir el patiment que comporta afrontar una malaltia terminal. Intervenim en un dels moments més importants de la vida, com és el tancament de la biografia. En certa manera, som uns privilegiats perquè treballar la mort ens permet entendre millor la vida.»
«La mare era una persona molt forta», diu la Rosa. «Fins i tot malalta ens ha donat lliçons de vida i també de mort. Va enfrontar la seva pròpia mort amb tranquil·litat, sense por. Després de veure com se n’anava, no tinc por de la mort. Com ella mateixa deia, em fa por patir, una agonia llarga..., però no morir-me. Si has fet tot el que tenies pendent i t’has pogut acomiadar, no has de témer res. El Darío ens deia que ell mateix havia après d’ella, que hi havia pocs casos així.»
El Darío confirma que l’Antonia representa un cas especial. La va poder acompanyar, a ella i també als seus fills, durant tot el procés: el diagnòstic d’una malaltia incurable, l’afrontament dels tractaments oncoactius, la progressió de la malaltia i l’adequació dels tractaments, la situació de final de vida i la sedació, i actualment el procés de dol dels familiars. «Cada moment requereix un tractament. És important individualitzar la nostra intervenció. En el cas de l’Antonia vaig presenciar una transformació molt bonica. Malgrat que tenia una certa dificultat per compartir els sentiments amb la seva filla i cuidadora principal, la Rosa, va aconseguir reparar assumptes pendents i afrontar sense por la mort. Va tenir un final de vida des del permís, la serenitat i l’acceptació.»
La Rosa afirma que sempre s’ha sentit molt orgullosa de la seva mare. «Els pares no van tenir una vida fàcil i als meus germans i a mi ens van donar una educació exquisida. Podem anar a qualsevol lloc amb el cap ben alt. Davant d’aquesta educació, em trec el barret, però ens va faltar afecte. Això ho tenia clavat i ho vaig poder parlar amb la mare tranquil·lament gràcies al Darío. L’hi vaig poder plantejar a ella sense que semblés un atac, com una pregunta. Sola no ho hauria sabut fer, i el Darío va saber trobar la manera de fer-ho.»
«Em queda una sensació agredolça», acaba la Rosa. «Amb la meva mare ens vam acostar moltíssim els últims mesos de la seva vida. Em sap greu no haver pogut gaudir més d’ella, però em quedo amb la felicitat d’haver-la acomiadat en pau.»
La història de la Rosa i el Darío forma part del projecte documental Vides contades, 14 històries de superació en què es dona veu a persones en risc d’exclusió que comparteixen aprenentatges amb la finalitat de sensibilitzar la ciutadania.
