Del cas històric de Berlín al pacient d’Oslo: ja són deu les persones curades de VIH

El que el 2009 semblava una fita irrepetible –la de Timothy Ray Brown, conegut com el pacient de Berlín i primer cas documentat de curació del VIH– ja no és una excepció. Deu persones al món han aconseguit eliminar el virus després de sotmetre’s a un transplantament de cèl·lules mare per tractar un càncer hematològic. L’últim cas publicat, el pacient d’Oslo, es recull avui a la revista Nature Microbiology. L’estudi està liderat per l’Hospital Universitari d’Oslo i compta amb la participació d’IrsiCaixa –centre impulsat conjuntament per la Fundació ”la Caixa” i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya– a nivell estatal.

“Aquests fites ens permeten entendre millor com es produeix la curació i avançar cap a estratègies més aplicables a totes les persones amb VIH. Que avui hi hagi deu pacients en remissió no és casualitat, és el resultat de més d’una dècada d’investigació internacional”, afirma Javier Martínez-Picado, investigador ICREA a IrsiCaixa i coordinador d’IciStem 2.0, el consorci internacional dedicat a l’estudi de la curació del VIH mitjançant trasplantaments de cèl·lules mare i el que més casos de curació ha documentat al món.

El cas d’Oslo

El pacient d’Oslo és un home de 62 anys amb VIH a qui se li va diagnosticar un càncer del sistema immunitari que va requerir un transplantament de cèl·lules mare. En aquests casos, es busquen donants amb la mutació genètica CCR5Δ32, que impedeix l’entrada del virus a les cèl·lules.

“Repoblar el sistema immunitari amb cèl·lules que presenten aquesta mutació evita que el VIH infecti les noves cèl·lules. En el cas d’Oslo no vam trobar un donant compatible als registres i es va optar pel seu germà, que de manera inesperada era portador de la mutació. Així, aquest pacient s’ha convertit en el primer cas de curació amb un transplantament procedent d’un germà i, juntament amb el pacient de City of Hope (Califòrnia), un dels de més edat entre els casos descrits”, explica Maria Salgado, investigadora d’IrsiCaixa i de l’IGTP.

Dos anys després del transplantament, i sota supervisió mèdica, es va interrompre el tractament antiretroviral. Tres mesos més tard, no es va detectar ADN viral intacte ni virus amb capacitat de replicació. Tampoc es va trobar VIH a l’intestí, un dels principals reservoris.

A més, la resposta immunitària específica contra el virus va anar disminuint progressivament, cosa que suggereix que el sistema immunitari va deixar de detectar-lo. Quatre anys després d’haver deixat la medicació, el pacient continua sense rastre detectable del virus.

Què ens ensenyen aquests 10 casos?

Fins ara, IciStem ha seguit 40 persones amb VIH sotmeses a un transplantament de cèl·lules mare, quatre de les quals han interromput el tractament i mantenen el virus indetectable. “Aquests quatre casos, sumats als altres sis descrits fora del consorci, conformen els deu casos de remissió del VIH coneguts fins avui. 

Sabem que n’hi haurà més, perquè comptem amb una cohort àmplia ja en seguiment i amb alguns casos en els que ja estem valorant la interrupció del tractament per comprovar si poden controlar el virus sense medicació. La retirada del tractament només es planteja quan els marcadors virals són extremadament baixos i la situació clínica és estable”, explica Salgado.

L’anàlisi conjunta confirma el paper protector de la mutació CCR5Δ32: en els casos que el donant tenia dues còpies de la mutació s’ha aconseguit la remissió del VIH. En canvi, en diversos casos amb una sola còpia o cap, el virus ha reaparegut després de retirar la medicació.

Tot i així, existeixen excepcions: els pacients coneguts com Berlín 2 i Ginebra van aconseguir la curació malgrat que els seus donants no presentaven la doble mutació. Això indica que, tot i que la doble mutació CCR5Δ32 augmenta les probabilitats d’èxit, no és l’únic mecanisme implicat.

“Sabem que el transplantament per si sol redueix de manera molt significativa el reservori del VIH, cosa que cap altra intervenció mèdica ha aconseguit fins ara. Però és un procediment d’alt risc i no és aplicable a la població general amb VIH, que disposa d’un tractament antiretroviral eficaç i segur”, afegeix Martínez-Picado.

Més enllà del trasplantament

El repte ara és traslladar el que s’ha après a estratègies menys invasives. Una de les línies que explora el grup GREC d’IrsiCaixa és la teràpia amb cèl·lules CAR-T, una tecnologia ja consolidada en càncer. Consisteix a modificar les pròpies cèl·lules immunitàries del pacient perquè reconeguin i destrueixin les cèl·lules diana del VIH. 

“La idea és eliminar les cèl·lules T CD4+ infectades pel VIH, però també les susceptibles de ser infectades. Tot això, sense afectar la “fàbrica” de T CD4+: les cèl·lules mare de la medul·la òssia, que no poden infectar-se i són les encarregades de regenerar el sistema immunitari. Seria com “netejar” la circulació de cèl·lules infectades perquè l’organisme pugui repoblar-se amb cèl·lules sanes”, explica Salgado, responsable d’un projecte que avalua aquesta estratègia. “Estem en una fase molt inicial i estudiem, de moment, si és viable”, matisa.

Altres equips també investiguen teràpies gèniques per modificar el gen CCR5 i induir la famosa mutació CCR5Δ32, bloquejant així l’entrada del virus a les cèl·lules, però aquestes aproximacions també es troben en etapes preliminars.

Tot i que el transplantament no és una solució generalitzable, aquests deu casos demostren una cosa que fa tot just quinze anys semblava impossible: el VIH es pot curar.