Per què els virus no maten als mosquits que els transmeten?

Un estudi de la UPF, amb el suport de la Fundació “la Caixa”, revela el mecanisme que permet a virus com el chikungunya o el dengue persistir en els mosquits sense matar-los, fet que en facilita la transmissió.

L'augment de les infeccions causades per virus transmesos per mosquits ha esdevingut una preocupació creixent per a la salut pública. Malalties com el dengue o la causada pel virus del Nil occidental, tradicionalment confinades a regions tropicals o subtropicals, n'estan ampliant l'abast geogràfic. Europa ja no n'és una excepció i, a Espanya, ja s'han registrat infeccions autòctones.

Darrere d'aquesta expansió hi ha múltiples factors, des del canvi climàtic fins a la globalització. Però també hi ha una qüestió biològica clau: com aconsegueixen aquests virus persistir en els mosquits durant tota la seva vida sense matar-los?

Quan un mosquit pica una persona infectada, adquireix el virus. A partir d'aquell moment, queda infectat de per vida i el pot transmetre a cada nova picada. No obstant això, a diferència del que passa en humans, en què la infecció pot danyar o destruir les cèl·lules i causar símptomes greus, als mosquits el virus estableix una relació molt més discreta. Tot i que el virus continua actiu, no hi ha signes evidents de malaltia. Aquest equilibri és, precisament, allò que fa tan eficient la transmissió.

Un estudi recent, publicat a la revista PLOS Biology, demostra que, a les cèl·lules dels mosquits, els virus no es comporten com a les humanes. En lloc de prendre el control total de la maquinària cel·lular per produir grans quantitats de proteïnes virals —una estratègia que en humans acaba destruint la cèl·lula— , als mosquits els virus adopten un enfocament més moderat.

L'equip de la Universitat Pompeu Fabra liderat per Juana Díez ha observat que, als mosquits, encara que el material genètic del virus s'acumula a les cèl·lules, la producció de proteïnes virals està limitada. «És com si el virus abaixés el volum de la seva pròpia activitat» , explica Marc Talló, coprimer autor de l'estudi juntament amb Mireia Puig. Aquest fenomen, conegut com a repressió de la traducció, permet que el virus es continuï replicant sense sobrecarregar ni danyar la cèl·lula que l’allotja.

Es tracta, doncs, d'un equilibri subtil. I és que el virus necessita produir prou partícules per garantir-ne la transmissió sense que la seva activitat sigui massa intensa. Fet que acabaria matant el mosquit i, amb això, el seu propi vehicle de propagació.

Segons l'estudi, que s’ha pogut realitzar gràcies al suport de la Fundació ”la Caixa” , aquest ajustament subtil s'aconsegueix en mosquits perquè, a diferència del que passa en humans, el virus no aconsegueix optimitzar completament l'ús de la maquinària cel·lular. Aquesta estratègia evolutiva permet assolir un nivell de virus suficient per a una transmissió efectiva sense afectar de manera significativa la biologia de l'insecte.

Teràpies per frenar la transmissió vírica

Comprendre com regulen els virus la seva activitat en els mosquits podria obrir noves vies per frenar-ne la transmissió. «Si aconseguim alterar aquest equilibri, forçant el virus a replicar-se de manera descontrolada o, per contra, bloquejant la seva capacitat de persistir, podríem aconseguir que els mosquits deixessin d'actuar com a vectors de transmissió» , explica Juana Díez, coordinadora de l'estudi i directora del Grup de Virologia Molecular a la UPF.

Tot i això, «encara estem lluny de modificar la càrrega viral d'aquests insectes», comenta Gemma Vilaró, que completa l'autoria de l'estudi amb Sol Ribó, ambdues investigadores en virologia molecular.

Aquest estudi s'ha fet en models cel·lulars, i per progressar cap a futures aplicacions farmacològiques caldrà confirmar els resultats en condicions més properes a la realitat, incloent-hi estudis en mosquits infectats després d'alimentar-se amb sang infectada.

«En un context en què els virus transmesos per mosquits avancen cap a noves regions, entendre els mecanismes que regulen la seva supervivència i transmissibilitat deixa de ser una qüestió purament acadèmica» , comenta Marc Talló. I Mireia Puig hi afegeix: «Aquesta mena d'investigacions són, cada vegada més, una peça essencial en la resposta davant d'una amenaça emergent».