El talent que impulsa la investigació del futur per millorar vides

Se sol explicar la investigació a través dels resultats, però darrere de cada avenç hi ha històries menys visibles: vocacions primerenques, canvis de vida o suports decisius. Un dels factors que condiciona més una carrera investigadora és l’accés primerenc al finançament —beques, contractes o ajuts—, segons l’estudi MORE4 de la Comissió Europea. Les trajectòries d’Irene Marco, Marc Suárez-Calvet i César de la Fuente, becaris de la Fundació ”la Caixa”, demostren que la innovació no sols requereix talent, sinó també temps i confiança.

Sovint, els grans avenços científics es presenten com a assoliments tancats i visibles: una nova tecnologia, un tractament eficaç o un descobriment rellevant. Tanmateix, aquest punt final és només la part més evident d’un procés molt més llarg en el qual intervenen decisions primerenques, oportunitats clau i suports que arriben en moments decisius. L’estudi europeu MORE4 indica que l’accés primerenc al finançament —beques, contractes inicials i ajuts a la mobilitat— és un dels factors que més influeixen en la continuïtat de les carreres científiques i en la seva projecció internacional, fins al punt que, sense aquest impuls, moltes trajectòries es trunquen abans de consolidar-se.

En una època en què la investigació s’ha convertit en una qüestió central —tant per l’impacte directe que té en la salut i la qualitat de vida de les persones, com per la seva capacitat d’anticipar-se a alguns dels grans reptes col·lectius—, convé fixar-se no tan sols en el resultat, el descobriment, sinó també en les condicions que el fan possible.

Irene Marco, Marc Suárez-Calvet i César de la Fuente han seguit camins molt diferents, però les seves trajectòries convergeixen en una mateixa idea: la ciència que transforma les nostres vides també necessita suport, sobretot al principi, quan la carrera investigadora encara és una possibilitat i no una certesa.

De les estrelles a la medicina de precisió

Irene Marco recorda una vocació primerenca nascuda de la proximitat amb la malaltia. «De petita volia ser neuròloga perquè la meva àvia tenia demència i la meva mare em deia que el neuròleg l’ajudava». Després va arribar un altre somni: «Vaig visitar el planetari del CosmoCaixa i en vaig quedar fascinada». Així va ser com, amb la idea d’acabar estudiant astrofísica, Marco va decidir matricular-se a Física a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Aquesta primera fita, però, es va veure truncada per un esdeveniment inesperat. Durant el tercer any de carrera, la seva mare es va posar greument malalta i va passar un temps en coma. Va ser aleshores que la pregunta va deixar de ser quina branca del coneixement la fascinava i va passar a ser una altra de molt més concreta: qui ajudava realment la seva mare. «Hi havia els metges, sí, però també les màquines que la mantenien amb vida. I qui feia aquestes màquines? “Els físics biomèdics”, em van dir».

Com que l’especialitat de Física Mèdica no existia a Espanya, Marco va fer una estada Erasmus a la Universitat de Heidelberg (Alemanya) i, l’any següent va aconseguir una beca de postgrau a l’estranger de la Fundació ”la Caixa” que li va permetre quedar-s’hi un any més i cursar un màster en Biofísica el 2009.

Aquella beca va ser l’inici d’un itinerari internacional a llarg termini lligat a una especialització d’alt nivell i a una manera d’entendre la ciència per la seva capacitat de transformar la vida quotidiana. Marco va estar 10 anys investigant fora d’Espanya, entre Alemanya, els Estats Units, els Països Baixos i Israel.

El 2018 tenia una feina molt bona a Cambridge, però ja tenia clar que «quan fos mare, volia tornar a Espanya». Justament llavors, una beca de postdoctorat Junior Leader de la Fundació ”la Caixa” li va permetre tornar en unes condicions comparables a les que tenia al Regne Unit per desenvolupar la seva investigació postdoctoral en Biologia Molecular i Bioquímica a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC), a Barcelona. «Sense aquesta beca, segurament no hauria tornat», reconeix.

Avui, Marco és investigadora principal a la institució i dirigeix el grup Molecular Imaging for Precision Medicine, en què treballen biòlegs, bioquímics, físics, químics i enginyers biomèdics. El seu equip desenvolupa tècniques avançades d’imatge molecular per ressonància magnètica hiperpolaritzada. Això els permet observar processos moleculars «a petita escala, en animals petits o fins i tot en cèl·lules» en temps real, una línia de treball orientada a la medicina de precisió.

«El meu somni seria portar aquesta tecnologia als hospitals de tot Espanya», afirma. El seu desig podria revolucionar el processament d’imatges mèdiques i, en certa manera, tancar el cercle de la seva pròpia història. La mateixa investigadora que un dia es va preguntar qui construïa les màquines que ajudaven a mantenir amb vida la seva mare treballa avui creant eines que permeten entendre millor les malalties.

Biomarcadors per avançar-se a l’Alzheimer

La història de Marc Suárez-Calvet arrenca a Sabadell (Barcelona) i transcorre lluny de qualsevol idea lineal de vocació. No va ser un d’aquests estudiants que des de sempre tenen clar que volen estudiar medicina. Al principi l’atreien sobretot «les ciències biològiques, la bioquímica», recorda.

Va ser al moment d’escollir carrera que es va començar a interessar per la medicina: «Per la part clínica del pacient, de crear un historial, i aquesta part detectivesca de fer un diagnòstic diferencial». El resultat va ser una doble formació en medicina i bioquímica, «que també m’ha servit per fer investigació».

El 2021, després de treballar uns quants anys en equips de recerca d’Alemanya, Suècia i Londres, Suárez-Calvet va obtenir una beca per desenvolupar la seva investigació postdoctoral al Barcelonaβeta Brain Research Center, l’institut d’investigació de la Fundació Pasqual Maragall, on el seu treball ha estat àmpliament reconegut per les seves aportacions a l’estudi de l’Alzheimer.

En el seu cas, el valor de la beca apareix lligat a un dels moments més delicats de qualsevol carrera científica: el pas del postdoctorat a la independència investigadora. «La vida de científic, tot i que a vegades s’idealitza, consisteix sobretot a demanar diners», explica.

En aquesta fase, una beca pot canviar no tan sols l’estabilitat material d’un investigador, sinó també la seva capacitat per obrir una agenda pròpia: «Beques com la de la Fundació ”la Caixa” no solament t’ajuden a aconseguir finançament per tenir el teu salari, que ja és important, sinó que també et donen independència científica; et permeten començar a crear el teu propi grup i la teva pròpia línia d’investigació.

I aquesta independència té conseqüències concretes. Just després d’obtenir la beca de la Fundació ”la Caixa” va començar a preparar un projecte per a la prestigiosa Starting Grant, del Consell Europeu d’Investigació (ERC), i la va guanyar. «Segurament, si abans no hagués tingut la beca de la Fundació ”la Caixa”, no ho hauria aconseguit», reconeix. Aquest primer suport va ser la base per accedir a altres estructures de finançament competitives. «Ara tinc el meu propi grup, el meu laboratori, lidero un equip de 10 persones i estem fent la nostra pròpia investigació».

Actualment, Suárez-Calvet és neuròleg clínic a l’Hospital del Mar, especialitzat en Alzheimer i altres malalties neurodegeneratives, i dirigeix el grup de Neurologia Translacional i Biomarcadors al Barcelonaβeta Brain Research Center. La seva investigació se centra a comprendre els mecanismes moleculars de la neurodegeneració i a desenvolupar biomarcadors en sang i líquid cefalorraquidi que permetin detectar abans aquestes malalties, seguir-ne la progressió i avaluar millor les respostes terapèutiques.

En aquest marc s’inscriu un dels seus projectes més ambiciosos, HeBe, vinculat a la beca que va rebre de l’ERC. La hipòtesi és tan complexa com prometedora: identificar factors presents a la sang associats a l’edat que puguin tenir un efecte rejovenidor o envellidor sobre el cervell i que, per tant, es converteixin en futures dianes terapèutiques contra l’Alzheimer.

Intel·ligència artificial contra els superbacteris

De pare neurocientífic i mare metge, César de la Fuente ha revolucionat el descobriment d’antibiòtics amb ajuda de la intel·ligència artificial. Ja de petit, a la seva Corunya natal, tornava a casa amb peixos per disseccionar-los i, als vuit anys, va calcular quants globus d’heli necessitava per elevar la seva massa corporal i la dels seus germans i poder volar.

Va estudiar Biotecnologia a la Universitat de Lleó. En la seva trajectòria, l’obtenció d’una beca de postgrau a l’estranger de la Fundació ”la Caixa” és una escena fundacional. Li va servir per fer, l’any 2011, un doctorat en Microbiologia i Immunologia a la Universitat de la Colúmbia Britànica, al Canadà. «La beca me la van donar per intentar entendre els bacteris i per què es tornen nocius per a l’ésser humà»; recorda.

En la seva memòria, el moment en què va saber que l’havia aconseguida conserva encara la intensitat del que és decisiu. «Vaig aconseguir la beca de la Fundació ”la Caixa” en un moment absolutament crític», explica el corunyès. «Jo era molt jove. Devia tenir uns 23 anys. Encara no sabia qui era, ni en el terreny personal ni, molt menys, com a científic».

La notícia li va arribar de matinada a Vancouver, on estava fent un doctorat, a través d’una trucada de la seva mare. «No m’ho creia, no m’ho esperava gens ni mica». Aquella nit va obrir una ampolla de xampany amb qui ara és la seva dona. «Va ser un moment impressionant i la veritat és que em va canviar la trajectòria, sobretot per la confiança que em va donar».

L’efecte de la beca no es va reduir a una dimensió pràctica. Hi ha potser encara una cosa més decisiva: la validació. «Jo no tenia clar si podia ser científic. Tenir el suport d’una institució de la magnitud de la Fundació ”la Caixa”, que són experts a avaluar ments joves que puguin arribar a ser alguna cosa, va ser un abans i un després. Vaig pensar: “Si ells creuen en mi, ho intentarem”». A més, en l’àmbit científic, la beca li va donar la llibertat per investigar el que volia. «Si no tens aquest impuls inicial, és complicat arribar al graó següent».

Com a biotecnòleg i investigador, avui treballa en una línia pionera: «Intentem descobrir i dissenyar antibiòtics completament nous utilitzant eines computacionals per matar els bacteris».

És professor catedràtic a la Universitat de Pennsilvània (Filadèlfia, EUA), on lidera el Machine Biology Group, un laboratori que treballa en la intersecció entre biologia, medicina i computació per accelerar descobriments biomèdics amb l’ajuda de les màquines.

El seu equip se centra, sobretot, en els bacteris multiresistents als antibiòtics, un problema que, segons l’OMS, constitueix una de les amenaces més grans per a la salut mundial. «Els superbacteris són un dels grans reptes existencials a què ens enfrontem», afirma.

Amb 40 anys, De la Fuente ja duu a l’esquena una carrera meteòrica. El 2019 va ser escollit un dels 10 innovadors més importants del món pel prestigiós Massachusetts Institute of Technology (MIT) i el 2020 va ser designat millor investigador jove dels Estats Units per l’American Chemical Society.

Les trajectòries d’Irene Marco, Marc Suárez-Calvet i César de la Fuente recorden una cosa essencial: la recerca més pionera necessita institucions capaces de detectar ben aviat el talent, confiar-hi quan encara tot just comença, donar-li temps i finançar-lo. La ciència que transforma les nostres vides no comença el dia del descobriment, sinó molt abans, quan algú decideix apostar-hi.